Cotxe autopilotat (expressió oral/escrita)

QUÈ FARÍEU EN CADA CAS?

A. PRIMER SUPÒSIT DEL COTXE AUTOPILOTAT

Suposem que dos nins corren darrere d’una pilota i boten just davant d’un cotxe autopilotat. Basant-se en els càlculs llampec, l’algoritme que condueix el cotxe conclou que l’única manera d’evitar l’atropellament dels dos nins és girar cap al carril contrari, i arriscar-se a tenir una col·lisió amb un camió que circula en direcció contrària. L’algoritme calcula que en aquest cas hi ha una possibilitat del 70% que el propietari del cotxe – que dorm plàcidament al seient de darrere – resulti mort. Què hauria de fer l’algoritme?

B. SEGON SUPÒSIT

Imaginau que la companyia Tesla fabrica dos models de cotxes autopilotats: l’altruista i l’egoista. En una emergència, l’Altruista sacrificarà el seu propietari en pro del bé comú, mentre que l’Egoista farà tot el que estigui en el seu poder per salvar el seu propietari, encara que hagi de matar els dos nins. Quin model compraríeu?

C. TERCER SUPÒSIT

En cas que el cotxe autopilotat atropellàs un ciclista que ha caigut sobtadament just davant, per així evitar la possible mort del propietari en un canvi de carril o moviment brusc, qui seria el culpable de l’accident: la companyia Tesla o el propietari del cotxe?

COMENTARIS:

1. En molts moments de crisi els éssers humans molt sovint obliden la seva visió filosòfica de les coses i fan cas de les seves emocions i instints viscerals. Però si el vostre cotxe autopilotat està programat per girar cap al carril contrari per salvar els dos nins, és exactament el que farà.

2. La filosofia utilitarista basada en John Stuart Mill jutja les accions per les conseqüències i s’oposa a la visió d’Immanuel Kant que jutja les accions per normes absolutes.

Referència: 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari.

Anuncis

Exercici apostrofació

Col·loca aqueixes paraules o expressions amb l’article inclòs en l’apartat que correspongui:

na Isabel, l’indi,  la universitat,  l’11,  la ela,  l’hostessa,  la UEFA,   l’XI,  la indústria, n’Antoni,  la o,   n’Úrsula,  n’Aina,  la una,   la història,   d’ara,  el hobby,   l’IVA,  la ema, de hooligans,   l’IEC,  títol d’ATS,  l’1,  el iogurt,  l’«antiguitat»,  la història d’El Álamo,  la ira, l’statu quo,  la humanitat,  el ioga,  la indiferència,   l’hora

S’APOSTROFA

NO S’APOSTROFA

  • Les xifres començades en vocal.

  • Les esses líquides amb l’article «el».

  • De + article en majúscula.

La/na + i/u àtona:

La inquietud

Davant una i/u consonàntica:

el ian-qui

La hac aspirada:

de Hitler

Noms de lletra: 

la efa

En alguns mots

apostrofacioexercici (SOLUCIONS AMB PDF)

Examen UIB 2018: emoticones

emoticones

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui. Joana Bonet (La Vanguardia, 20-12-17)

Qüestions:

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i argumentant les respostes: (3 punts) a) Explicau el significat d’aquesta frase: «Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen». b) Quins considerau que són els avantatges i els inconvenients de l’ús dels emojis?

5. Feu una valoració crítica del text. (2 punts)

PROPOSTA DE SOLUCIONS A LES TRES PRIMERES PREGUNTES

LECTURA REFLEXIVA

LECTURA ANALÍTICA

Introducció

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Només una petita part dels usuaris opten per no usar emoticones.

L’ús d’aquests pictogrames és molt abundant en l’era digital.

Les emoticones serveixen per expressar els gestos del cos.

Els emojis aporten matisos emocionals a l’escriptura.*

Desenvolupament

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Importància de les relacions socials a través dels telèfons intel·ligents avui en dia.

Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

És una manera de comunicar emocions pot sentida.

L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

La intenció original era la contrària.

Conclusió

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui.

La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.*

Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

Preferència pels emojis somrients.

Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

1. Les emoticones aporten matisos emocionals a l’escriptura.

1.1 Només una petita part dels usuaris opten per no utilitzar-les.

1.2 El seu ús és molt abundant en l’era digital a través dels telèfons intel·ligents.

1.3 Els emojis serveixen per expressar els gestos del cos.

2. Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

2.1 És una manera d’expressar emocions pot sentida.

3. La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

3.1 Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

3.2 L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

3.3 La intenció original era la contrària.

4. Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.

4.1 Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

5. Preferència pels emojis somrients.

5.1 Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

Avui dia, la majoria de gent utilitza moltes d’emoticones en els missatges dels telèfons intel·ligents. Aquests pictogrames, segons alguns investigadors, complementen el significat dels missatges escrits. No obstant això, hi ha persones que pensen que el seu ús tendrà conseqüències negatives en l’expressió escrita dels usuaris. Així i tot, és possible que certes emocions només es comuniquin a través de paraules.

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

Emoticones: l’escriptura dels gestos

Les aportacions de les emoticones en els missatges.

Emoticones: un ús controvertit

Els missatges d’avui: combinació d’emoticones i paraules

Emoticones contra paraules

Avantatges i inconvenients de les emoticones

El pollastre Mike

COMPRENSIÓ LECTORA

El 10 de setembre del 1945 un pagès de Colorado, Lloyd Olsen, va entrar al corral de la seva granja. Duia una destral, va agafar un pollastre qualsevol i li va tallar el cap. (La seva dona volia cuinar un pollastre per sopar.) Però la sorpresa del pagès no va tenir límits1 quan el pollastre va tornar amb els seus companys com si res. (Com si res però sense cap.) L’endemà2 encara estava viu, i l’altre, i la família3 Olsen va acabar batejant-lo com a Mike.

A aquestes altures de l’article el benvolgut lector ja haurà desenvolupat un sa escepticisme. No seria la primera vegada que es qüestiona la veracitat de les històries4 d’aquesta columna, però5 els asseguro que el cas del pollastre Mike és6 rigorosament cert. Qui en tingui dubtes pot consultar la web www.miketheheadlesschicken.org , de la petita localitat de Colorado on van passar els fets. (Una població, per cert, amb un nom de curioses reminiscències catalanes: Fruita.) De fet, a internet hi ha milers d’espais dedicats al pollastre Mike. Pel que fa a l’explicació científica, es veu que el cop de destral només es va endur tres quartes parts del cervell, i com que els cervells dels pollastres no són res de l’altre món7, amb una quarta part ja feia. (Ja ho deia Einstein: només fem servir el 10% del nostre cervell, i els pollastres el 25%.) Allò li va permetre sobreviure; allò i que al coll s’hi va formar un coàgul8 que impedia que es dessagnés.

Però la pregunta és: vostè què en faria d’un pollastre sense cap? Un hindú segurament el divinitzaria (la seva religió té uns 115.000 déus, molts de formes animals, però cap sense cap); un pigmeu el remataria i punt final, perquè amb cap o sense els pollastres estan fets per menjar-se’ls, mentre que un esquimal no reaccionaria de cap manera, perquè el 1945 els esquimals no havien vist cap pollastre, ni amb cap ni sense. I un català, en fi, faria servir l’estampa de Mike per imprimir samarretes contra el maltractament animal. Però Lloyd Olsen era nord-americà, així que es va deixar endur per un altre impuls: guanyar diners.

Olsen va començar una gira pels Estats Units amb Mike com a estrella. La gent pagava 25 centaus per veure el cap de Mike en un pot de formol mentre el cos desfilava alegrement per una tarima. L’èxit va ser tan fenomenal que Time i Life van dedicar-li les seves portades. Però el gènere humà és envejós de mena, i l’èxit de Mike va tenir altres conseqüències. Els veïns d’Olsen van començar a dirigir la seva insàniaA contra ell i el mateix Mike. “És un pollastre tan estúpid -va afirmar un veí- que no sabia que s’havia de morir”. O també, referint-se a una suposada impotència sexual d’Olsen: “Pobra dona de Lloyd! Fins ara havia d’aguantar un cap sense pollastre, i ara també un pollastre sense cap!” A més, a Fruita es va desencadenar una epidèmia d’assassinats d’éssers volàtils: tots els pagesos volien un Mike que els enriquís, així que van començar a decapitar pollastres i més pollastres. Però aviat es va demostrar que Mike era únic. Només n’hi va haver un que va sobreviure a la destral, però a diferència de Jesucrist, al tercer dia es va morir.

Mike encara va viure un any i mig sense cap. Sobre el seu final hi ha dues versions. Una simplement diu que un dia es va ennuegar amb un gra de blat de moro. Olsen l’alimentava amb injeccions, però de tant en tant li donava menjar sòlid directament per la part superior de l’esòfag. Aquell gra, massa gros, va obturar-li les venes. L’altra versió diu que Olsen va discutir-se telefònicament amb la seva dona. En aquell moment Olsen i Mike eren a Phoenix, Arizona. Després de la discussió Olsen es va emborratxar al bar de l’hotel. Va tornar a l’habitació molt begut i, en lloc d’una injecció de vitamines, li va posar una xeringada de whisky. L’endemà Mike era mort, amb les ales obertes i les potetes cap amunt. El més trist és que els advocats i representants d’Olsen van arruïnar-lo. Quan van acabar amb ell era més pobre que abans de tallar-li el cap a Mike.

Avui en dia Fruita dedica un espectacle anual a Mike. La seva web és plena de missatges de l’estil “Ànims, Mike! Ets un exemple de perseverança”, o “Admirem el teu coratge per sobreposar-te a les adversitats!”, uns missatges que sens dubte han escrit pollastres de tot el món que només fan servir el 15%, el 10% o el 5% del seu cervell. Mirin, jo he dedicat grans esforços a esbrinar el missatge moral que amaga el cas de Mike, i només arribo a una conclusió: que hi ha històries tan absurdes que no amaguen cap missatge en absolut.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL. ARA.CAT

Vocabulari:

A. Insània: alienació mental.

1. Escriu un títol relacionat amb el tema del text i justifica’l.

2. Fes un resum de la història del pollastre Mike. (Pot orientar-te respondre aquestes preguntes: a on i quan s’esdevé el fet?, què li passa al pollastre?, per què?, què fa el pagès?) 

3. Què faries tu amb un pollastre sense cap que sobrevisqués com en Mike?

4. Quina és, per a tu, la versió més versemblant de la mort del pollastre Mike?

5. Quina és la moralitat que es pot extreure de la història segons l’autor? Se’n pot treure qualcuna al teu parer?

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

límits

endemà

família

històries

però

és

món

coàgul

 ireneu-mike-pollo-sense-cap

SOLUCIONS

1. Aventures d’ultratomba d’un pollastre (títol original).

 El protagonista de l’article és un pollastre. En el títol, s’utilitza la paraula “aventures” perquè remet a una sèrie fets inesperats que li succeïren. D’altra banda, “ultratomba” es relaciona amb la circumstància inusual d’haver sobreviscut sense cap, similar a un mort vivent.

2. Un pagès de Colorado, l’any 1945, va tallar el cap a un pollastre, però l’aucell no va morir perquè va conservar una part del seu cervell. Com que el fet era tan extraordinari, el pagès va decidir posar-li Mike de nom i exposar-lo en una gira pels Estats Units per tal de guanyar doblers. El pollastre va morir al cap d’un any i mig, però la seva història encara es recorda avui en dia.

3. Resposta oberta.

4. Resposta oberta.

5. L’autor creu que la història del pollastre Mike és tan absurda que difícilment se’n pot extreure cap moralitat.

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

Límits: s’accentua perquè és una paraula plana que no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “i” sempre du accent tancat.

Endemà: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “a” sempre du accent obert.

Família: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (fa-mí-li-a) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Històries: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (his-tò-ri-es) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Però: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “o” és oberta i du un accent greu o obert.

És: es tracta d’un accent diacrític. La tercera persona singular del verb “ser” s’accentua per distingir-la del pronom feble reflexiu o recíproc (es renta, s’estimen).

Món: és un diacrític. S’accentua quan significa ‘planeta’ per tal de distingir-lo del possessiu àton (mon pare).

Coàgul: és una paraula plana i du accent perquè acaba no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “a” sempre du accent obert.

Exercici del guionet

Completa aqueixa taula amb les paraules següents:
sud-americana, nord-oest, no-violència, trenta-tresena, un sensepapers, Sud-àfrica, seixanta-dos, ciència-ficció, quatre-cents,mà-llarg, cara-rodó, despús-ahir, para-xocs, poca-solta, abans-d’ahir, adeu-siau, despús-ahir, art no-figuratiu, a correcuita, a cuitacorrents, exlibris.

guionet exper

guionet exercici (teoria i solucions en PDF)

Accents diacrítics (normativa nova)

1. Quina conclusió pots treure d’aquesta taula?

Amb accent

Déu, són, té.

Vocals tancades

Sense accent

Deu, son, te.

Vocals obertes

2. Llegeix aquesta llista de paraules i estableix quina és la característica que tenen en comú des del punt de vista sil·làbic? Per què creus que s’accentuen?

1

(riquesa): L’examen està bé.

Be (anyell, nom de lletra)

2

Déu (divinitat)

Deu (10, 3a pers. Verb deure)

3

És (verb ser): En Joan és enginyer.

Es (pronom de 3a pers. Equivalent a se.)

4

Mà (part del cos): Li fa mal la mà.

Ma (possessiu àton): ma mare

5

Més (adverbi de quantitat)

Mes (part de l’any): Aquest mes plou molt.

6

Món (planeta): Cada casa és un món

Mon (possessiu àton): Mon pare.

7

Pèl (vellositat): Et caurà el pèl.

Pel (contracció): Pel que dius és vanitós.

8

Què (pronom interrogatiu o relatiu precedit de preposició): Què vols? El cotxe de què parles és car.

Que (conjunció o relatiu): La casa que veus és de son pare. Ja sé que no m’estimes gaire.

9

Sé (1a pers. verb saber): Jo sé la resposta.

Se (pronom reflexiu): Se dutxa.

10

Sí (afirmació)

Si (condicional): Si vens, ho deixaré tot.

11

Sòl (paviment, el terra): aquest sol és argilós.

Sol (astre, solitud): Quin sol més radiant.

12

Són (3a pers. verb ser): Ells són alcudiencs.

Son (dormida, possessiu): quina son que tenc! Digues-ho a son pare.

13

Té (3a pers. Verb tenir): Ell té 25 anys.

Te (pronom): Te va dir la solució.

14

Ús (utilització): N’ha fet un mal ús.

Us (pronom): Us vaig enganyar!

15

Vós (tractament): Tracta’l de vós.

Vos (pronom): Va contar-vos a tots.

!

Conserven l’accent en plural els mots següents: béns, déus, pèls, quès, sís i sòls (però mans, mons).

3. Series capaç de fer una oració o un diàleg que inclogués totes les paraules accentuades de la llista anterior?

Per exemple: Què sé més de Vós, Déu? Idò sí!, les vostres lleis són que el bé és el pèl del món i que la mà té l’ús del sòl.

4. Accentua quan calgui els mots de les oracions següents:

    • Ha tret un deu a l’examen. Deu n’hi do!

    • Mon germa veu el mon per un forat.

    • Es pensa que es ell qui ho ha de fer.

    • Vols mores? Si, si es que son madures.

    • A aquell, no se li veu mai el pel.

    • Que t’han dit? – Que si.

    • Ja es prou neta? –Neteja-la mes be.

    • En aquesta foto, s’hi veu molt be l’assassi

    • Es un jersei fet a ma.

5. Accentua, si cal:

    • En Ramon i en Lluis estudien Ciencies, i la Maria , Historia.

    • Vols te? –No, cafe, que tenc molta de son.

    • Vols sucre? –Si, gracies. Dona-me’n un terros.

    • Que diuen? –Que ja son les deu. –Deu n’hi do; que es de tard!

    • Aquella dona gran ja es avia. Te dos nets.

    • Sortireu d’excursio per Pasqua? –No se que farem.

    • A l’examen m’he posat molt nervios. No m’agraden els examens.

    • Vens la moto? –Si, i em comprare un cotxe de segona ma.

6. Tenint en compte que s’escriuen sense accent diacrític els compostos i els derivats. Series capaç d’escriure un text amb aqueixes expressions: adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel (cerca-les al diec si és necessari).

7. Després d’haver contestat les qüestions anteriors, com definiries accent diacrític?

8. Quina conclusió pots treure d’aquests grups de mots amb accent: déu-vos-guard (substantiu), mà-llarg, pèl-ras, pèl-roig, etc.

SOLUCIONS

1. Preferentment, duen accent les paraules que tenen vocal tancada.

2. Són paraules d’una síl·laba només (mots monosíl·labs). Duen un accent distintiu (anomenat diacrític) per diferenciar-los d’altres mots que s’escriuen igual, però significat diferent, amb els quals es podrien confondre.

3. Resposta oberta.

4. Accentua quan calgui els mots de les paraules següents:

  • Ha tret un deu a l’examen. Déu n’hi do! Ves qui ho havia de dir.

  • Mon germà veu el món per un forat.

  • Es pensa que és ell qui ho ha de fer.

  • Vols mores? Sí, si és que són madures.

  • A aquell, no se li veu mai el pèl.

  • Què t’han dit? – Que sí.

  • Ja és prou neta? –Neteja-la més bé.

  • En aquesta foto, s’hi veu molt bé l’assassí.

  • És un jersei fet a mà.

5. Accentua els mots que hagin de dur accent:

    • En Ramon i en Lluís estudien Ciències, i la Maria , Història.

    • Vols te? –No, cafè, que tenc molta de son.

    • Vols sucre? –Sí, gràcies. Dona-me’n un terròs.

    • Què diuen? –Que ja són les deu. –Déu n’hi do; que és de tard!

    • Aquella dona gran ja és àvia. Té dos néts.

    • Sortireu d’excursió per Pasqua? –No sé què farem.

    • A l’examen m’he posat molt nerviós. No m’agraden els exàmens.

    • Vens la moto? –Sí, i em compraré un cotxe de segona mà.

7. A més de marcar gràficament la síl·laba tònica, l’accent també s’aplica a un curt nombre de mots monosíl·labs d’ús freqüent els quals, d’acord amb les regles generals d’accentuació, no s’haurien d’accentuar. Aquest accent s’anomena diacrític (o sia, distintiu), perquè serveix per a establir una distinció entre aquests mots i uns altres que tenen la mateixa forma gràfica però un significat diferent, i amb els quals tenen una certa possibilitat de confondre’s perquè podrien convenir en un mateix enunciat. Entre aquests mots, s’accentuen els que són tònics i, entre els tònics, els que tenen la vocal accentuada tancada. En el cas de sòl i sol, s’accentua el mot menys freqüent. (IEC)

8. L’accent diacrític també es fa servir en mots amb guionet.

Article d’opinió sobre la fragilitat digital

1. Llegeix aquest text i diques de quin gènere periodístic es tracta.

2. Tot seguit divideix-lo en introducció, desenvolupament i conclusió. Et pots guiar amb aquestes definicions:

Introducció: Allò que s’escriu o diu al començament d’un text abans d’entrar a fons en la matèria tractada. És una secció inicial el propòsit principal de la qual és contextualitzar el text

Desenvolupament: exposició dels temes, arguments, exemples, etc.

Conclusió: proposició final.

3. Quina és la seva tesi? I els arguments?

Visca la llibreta i el boli

Abans d’ahir vaig perdre el mòbil. Per sort -i perquè hi ha molt bona gent- el vaig recuperar al cap d’unes hores. En el moment que vaig adonar-me que no el duia em va caure el món a sobre. Justament va ser quan volia consultar a l’agenda l’adreça on anava. Vaig pensar a pidolar un telèfon a alguna bona persona i trucar a algú que me la pogués donar, però no em sé de memòria cap número on em poguessin donar aquella informació.

A casa tinc un munt de cintes de casset, discos de vinil, cederoms, cintes de vídeo domèstiques i pel·lícules en VHS sense cap aparell per reproduir-los. I una muntanya de cedés que ja no troben cap forat en el meu portàtil.

En el ciberatac de divendres el sistema sanitari de Londres no podia ni fer proves als pacients ni consultar els seus historials mèdics.

Ens estem abocant de cap i amb una entrega absoluta a un món connectat fabulós tot i tenir un munt de proves diàries de la seva immensa fragilitat.

I les solucions que ens ofereixen són també virtuals: actualitzacions de sistemes. Em sembla tan vulnerable el remei com la malaltia. Quan vaig perdre el mòbil anava a fer una conferència, i vaig celebrar que la duia preparada en una llibreta escrita a mà i no a l’apartat de notes del telèfon. Cada cop que trobo un àlbum antic de fotos impreses m’emociona girar full i saber que aquelles imatges són allà, no les he de buscar en cap disc dur ni he de lamentar que cap virus se les hagi endut.

Crec que el meu món de seguretat no el construiré amb còpies de seguretat virtual sinó amb artefactes reals, invulnerables a virus i a possibles caigudes de la llum o del wifi. Un món ple de llibres a les prestatgeries, en què un actiu molt important el té la meva memòria, no la de cap disc dur. En el meravellós i hiperfràgil món connectat, el més segur de cada casa serà el que no necessiti endoll ni cap connexió, els objectes i els afectes amb total autonomia. Com una llibreta i un boli.

CARLES CAPDEVILA 13/05/2017   Ara Balears

PROPOSTA DE SOLUCIONS

1. Llegeix aquest text i digues de quin gènere periodístic es tracta.

Article d’opinió: Un article d’opinió és un gènere periodístic argumental d’una certa extensió i importància en el qual s’expressen idees, opinions i judicis sobre temes d’actualitat o d’interès humà (viquipèdia).

2. Tot seguit divideix-lo en introducció, desenvolupament i conclusió.

Introducció: primer paràgraf

Desenvolupament: del segon al quart paràgraf

Conclusió: darrer paràgraf

3. Quina és la seva tesi? No preservarà les dades importants en format digital a causa de la seva inseguretat. I els arguments? (subratllat)

Visca la llibreta i el boli

Abans d’ahir vaig perdre el mòbil. Per sort -i perquè hi ha molt bona gent- el vaig recuperar al cap d’unes hores. En el moment que vaig adonar-me que no el duia em va caure el món a sobre. Justament va ser quan volia consultar a l’agenda l’adreça on anava. Vaig pensar a pidolar un telèfon a alguna bona persona i trucar a algú que me la pogués donar, però no em sé de memòria cap número on em poguessin donar aquella informació.

INTRODUCCIÓ

A casa tinc un munt de cintes de casset, discos de vinil, cederoms, cintes de vídeo domèstiques i pel·lícules en VHS sense cap aparell per reproduir-los. I una muntanya de cedés que ja no troben cap forat en el meu portàtil.

En el ciberatac de divendres el sistema sanitari de Londres no podia ni fer proves als pacients ni consultar els seus historials mèdics. 1R argument Ens estem abocant de cap i amb una entrega absoluta a un món connectat fabulós tot i tenir un munt de proves diàries de la seva immensa fragilitat.

I les solucions que ens ofereixen són també virtuals: actualitzacions de sistemes. 2N argument Em sembla tan vulnerable el remei com la malaltia. 3R argument Quan vaig perdre el mòbil anava a fer una conferència, i vaig celebrar que la duia preparada en una llibreta escrita a mà i no a l’apartat de notes del telèfon. 4T argument Cada cop que trobo un àlbum antic de fotos impreses m’emociona girar full i saber que aquelles imatges són allà, no les he de buscar en cap disc dur ni he de lamentar que cap virus se les hagi endut.

DESENVO-LUPAMENT

Tesi: Crec que el meu món de seguretat no el construiré amb còpies de seguretat virtual sinó amb artefactes reals, invulnerables a virus i a possibles caigudes de la llum o del wifi. Un món ple de llibres a les prestatgeries, en què un actiu molt important el té la meva memòria, no la de cap disc dur. En el meravellós i hiperfràgil món connectat, el més segur de cada casa serà el que no necessiti endoll ni cap connexió, els objectes i els afectes amb total autonomia. Com una llibreta i un boli.

CONCLUSIÓ