El narrador

Sobre el concepte de narrador:

El text no és sinó el monòleg del narrador, el qual cedeix la paraula als personatges quan vol i durant l’extensió que vol; pot reproduir literalment allò que el personatge ha dit o pensat, pot parafrasejar-ho o limitar-se a informar-ne al lector.

Quan el narrador fa que cedeix la paraula al personatge i el cita literalment tenim el discurs directe, que és el tipus més proper a la (fictícia) realitat de l’acte de parla o del pensament. El discurs directe és el procediment fonamental del diàleg o del monòleg, normalment introduït o emmarcat pel discurs del narrador i destacat mitjançant recursos gràfics.

El monòleg és el discurs que el personatge s’adreça a si mateix. El diàleg, en què intervenen dos o més personatges, té funcions diverses a la narració; serveix perquè expressin pensament i emocions, motius i objectius, però, també proporciona indicacions i comentaris d’accions, descripcions d’éssers o llocs, etc.

En el discurs indirecte el narrador incorpora al seu propi discurs les paraules o pensaments del personatge, la qual cosa li permet de condensar o de parafrasejar, d’alterar en suma, el discurs d’aquell si li convé. El discurs indirecte ofereix al narrador un procediment eficaç per informar amb gran economia.

Més fidel a les paraules o els pensaments del personatge és el discurs indirecte lliure, el discurs del qual continua subordinat sintàcticament al del narrador, però s’acosta en altres aspectes a la literalitat del discurs directe, per bé que no usa marques gràfiques de citació. De vegades, es pot confondre amb el monòleg interior. Exemple del llibre Jo confesso de Jaume Cabré: <<Sobretot ara que mirava enrere, l’Adrià Ardèvol s’adonava que ni quan era petit no havia estat un nen petit. Va enxampar totes les precocitats possibles, com d’altres agafen refredats i infeccions. Em faig pena i tot. I això que no sabia… >>

El monòleg interior (discurs immediat) comporta la desaparició de la veu del narrador i, doncs, l’accés directe del lector al pensament del personatge, més encara, a la seva consciència, per tal de presenciar sovint el naixement del pensament.

El narrador, independentment de la persona gramatical, pot ser:

  • Homodiegètic: és un personatge de la història. Autodiegètic: si és el protagonista.
  • Heterodiegètic: no és un personatge de la història.

Els nivells narratius:

  • Extradiegètic: el fet de narrar. Narrador típic.
  • Intradiegètic: la història, el món de la ficció. (El personatge)
  • Metadiegètic: històries dins una altra història.

Classificació de narradors:

  1. Extraheterodiegètic: narrador que conta la història des de fora i no hi està implicat. Per exemple: Homer.
  2. Extrahomodiegètic: (narrador testimoni) des de fora de la història conta fets que ha viscut en qualitat de protagonista o testimoni. Exemple: el Dr. Watson responsable de contar les aventures de Sherlock Holmes o mossèn Mayol a Bearn.
  3. Intraheterodiegètic: un personatge que conta una història en la qual no participa. Per exemple: Sherlock Holmes exposant la solució del crim que ha investigat.
  4. Intrahomodiegètic: un personatge que conta la seva pròpia història. Exemple: Ulisses en els cants IX- XII de l’Odissea.

Una altra classificació (extreta del PELC):

  • El narrador intern intervé en la història (n’és un dels personatges) i fa servir la primera persona. Pot ser protagonista o bé personatge secundari.
  • El narrador extern no intervé en la història i fa servir la tercera persona (o, molt rarament, la segona). Pot  ser un narrador omniscient, que ho sap tot sobre els personatges (què fan, què pensen, què senten… en qualsevol moment); un narrador observador, que només narra allò que es veu i que se sent, com una càmera; un narrador editor, que fa veure que l’obra no l’ha escrita ell, sinó que l’ha trobada o la hi han donat i es limita a editar-la (pot ser un manuscrit, unes cartes…); etc.

D’altra banda hi ha el narratari (a qui s’adreça la narració), que pot ser:

  • Extradiegètic: el destinatari de la carta de Mossèn Mayol a Bearn.
  • Intradiegètic: el narrador intradiegètic conta una història (dins la història) a un altre personatge.

Introducció a la teoria de la literatura, Joan Abellan, Pere Ballart i Enric Sullà. Angle editorial.

Diegètic > diegesi: successió rigorosament cronològica dels esdeveniments d’un relat.

Hetero-: altre que l’habitual o normal. Dieferent entre ells. Homo-: el mateix, igual.

Extra-: fora. Intra-: dins.

Activitat de comprensió: De quin tipus de narrador es tracta?

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera. (Traducció de Joan F. Mira)

Aquí trobareu la resta del cant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s