Examen UIB 2018: emoticones

emoticones

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui. Joana Bonet (La Vanguardia, 20-12-17)

Qüestions:

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i argumentant les respostes: (3 punts) a) Explicau el significat d’aquesta frase: «Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen». b) Quins considerau que són els avantatges i els inconvenients de l’ús dels emojis?

5. Feu una valoració crítica del text. (2 punts)

PROPOSTA DE SOLUCIONS A LES TRES PRIMERES PREGUNTES

LECTURA REFLEXIVA

LECTURA ANALÍTICA

Introducció

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Només una petita part dels usuaris opten per no usar emoticones.

L’ús d’aquests pictogrames és molt abundant en l’era digital.

Les emoticones serveixen per expressar els gestos del cos.

Els emojis aporten matisos emocionals a l’escriptura.*

Desenvolupament

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Importància de les relacions socials a través dels telèfons intel·ligents avui en dia.

Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

És una manera de comunicar emocions pot sentida.

L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

La intenció original era la contrària.

Conclusió

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui.

La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.*

Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

Preferència pels emojis somrients.

Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

1. Les emoticones aporten matisos emocionals a l’escriptura.

1.1 Només una petita part dels usuaris opten per no utilitzar-les.

1.2 El seu ús és molt abundant en l’era digital a través dels telèfons intel·ligents.

1.3 Els emojis serveixen per expressar els gestos del cos.

2. Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

2.1 És una manera d’expressar emocions pot sentida.

3. La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

3.1 Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

3.2 L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

3.3 La intenció original era la contrària.

4. Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.

4.1 Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

5. Preferència pels emojis somrients.

5.1 Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

Avui dia, la majoria de gent utilitza moltes d’emoticones en els missatges dels telèfons intel·ligents. Aquests pictogrames, segons alguns investigadors, complementen el significat dels missatges escrits. No obstant això, hi ha persones que pensen que el seu ús tendrà conseqüències negatives en l’expressió escrita dels usuaris. Així i tot, és possible que certes emocions només es comuniquin a través de paraules.

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

Emoticones: l’escriptura dels gestos

Les aportacions de les emoticones en els missatges.

Emoticones: un ús controvertit

Els missatges d’avui: combinació d’emoticones i paraules

Emoticones contra paraules

Avantatges i inconvenients de les emoticones

El pollastre Mike

COMPRENSIÓ LECTORA

El 10 de setembre del 1945 un pagès de Colorado, Lloyd Olsen, va entrar al corral de la seva granja. Duia una destral, va agafar un pollastre qualsevol i li va tallar el cap. (La seva dona volia cuinar un pollastre per sopar.) Però la sorpresa del pagès no va tenir límits1 quan el pollastre va tornar amb els seus companys com si res. (Com si res però sense cap.) L’endemà2 encara estava viu, i l’altre, i la família3 Olsen va acabar batejant-lo com a Mike.

A aquestes altures de l’article el benvolgut lector ja haurà desenvolupat un sa escepticisme. No seria la primera vegada que es qüestiona la veracitat de les històries4 d’aquesta columna, però5 els asseguro que el cas del pollastre Mike és6 rigorosament cert. Qui en tingui dubtes pot consultar la web www.miketheheadlesschicken.org , de la petita localitat de Colorado on van passar els fets. (Una població, per cert, amb un nom de curioses reminiscències catalanes: Fruita.) De fet, a internet hi ha milers d’espais dedicats al pollastre Mike. Pel que fa a l’explicació científica, es veu que el cop de destral només es va endur tres quartes parts del cervell, i com que els cervells dels pollastres no són res de l’altre món7, amb una quarta part ja feia. (Ja ho deia Einstein: només fem servir el 10% del nostre cervell, i els pollastres el 25%.) Allò li va permetre sobreviure; allò i que al coll s’hi va formar un coàgul8 que impedia que es dessagnés.

Però la pregunta és: vostè què en faria d’un pollastre sense cap? Un hindú segurament el divinitzaria (la seva religió té uns 115.000 déus, molts de formes animals, però cap sense cap); un pigmeu el remataria i punt final, perquè amb cap o sense els pollastres estan fets per menjar-se’ls, mentre que un esquimal no reaccionaria de cap manera, perquè el 1945 els esquimals no havien vist cap pollastre, ni amb cap ni sense. I un català, en fi, faria servir l’estampa de Mike per imprimir samarretes contra el maltractament animal. Però Lloyd Olsen era nord-americà, així que es va deixar endur per un altre impuls: guanyar diners.

Olsen va començar una gira pels Estats Units amb Mike com a estrella. La gent pagava 25 centaus per veure el cap de Mike en un pot de formol mentre el cos desfilava alegrement per una tarima. L’èxit va ser tan fenomenal que Time i Life van dedicar-li les seves portades. Però el gènere humà és envejós de mena, i l’èxit de Mike va tenir altres conseqüències. Els veïns d’Olsen van començar a dirigir la seva insàniaA contra ell i el mateix Mike. “És un pollastre tan estúpid -va afirmar un veí- que no sabia que s’havia de morir”. O també, referint-se a una suposada impotència sexual d’Olsen: “Pobra dona de Lloyd! Fins ara havia d’aguantar un cap sense pollastre, i ara també un pollastre sense cap!” A més, a Fruita es va desencadenar una epidèmia d’assassinats d’éssers volàtils: tots els pagesos volien un Mike que els enriquís, així que van començar a decapitar pollastres i més pollastres. Però aviat es va demostrar que Mike era únic. Només n’hi va haver un que va sobreviure a la destral, però a diferència de Jesucrist, al tercer dia es va morir.

Mike encara va viure un any i mig sense cap. Sobre el seu final hi ha dues versions. Una simplement diu que un dia es va ennuegar amb un gra de blat de moro. Olsen l’alimentava amb injeccions, però de tant en tant li donava menjar sòlid directament per la part superior de l’esòfag. Aquell gra, massa gros, va obturar-li les venes. L’altra versió diu que Olsen va discutir-se telefònicament amb la seva dona. En aquell moment Olsen i Mike eren a Phoenix, Arizona. Després de la discussió Olsen es va emborratxar al bar de l’hotel. Va tornar a l’habitació molt begut i, en lloc d’una injecció de vitamines, li va posar una xeringada de whisky. L’endemà Mike era mort, amb les ales obertes i les potetes cap amunt. El més trist és que els advocats i representants d’Olsen van arruïnar-lo. Quan van acabar amb ell era més pobre que abans de tallar-li el cap a Mike.

Avui en dia Fruita dedica un espectacle anual a Mike. La seva web és plena de missatges de l’estil “Ànims, Mike! Ets un exemple de perseverança”, o “Admirem el teu coratge per sobreposar-te a les adversitats!”, uns missatges que sens dubte han escrit pollastres de tot el món que només fan servir el 15%, el 10% o el 5% del seu cervell. Mirin, jo he dedicat grans esforços a esbrinar el missatge moral que amaga el cas de Mike, i només arribo a una conclusió: que hi ha històries tan absurdes que no amaguen cap missatge en absolut.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL. ARA.CAT

Vocabulari:

A. Insània: alienació mental.

1. Escriu un títol relacionat amb el tema del text i justifica’l.

2. Fes un resum de la història del pollastre Mike. (Pot orientar-te respondre aquestes preguntes: a on i quan s’esdevé el fet?, què li passa al pollastre?, per què?, què fa el pagès?) 

3. Què faries tu amb un pollastre sense cap que sobrevisqués com en Mike?

4. Quina és, per a tu, la versió més versemblant de la mort del pollastre Mike?

5. Quina és la moralitat que es pot extreure de la història segons l’autor? Se’n pot treure qualcuna al teu parer?

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

límits

endemà

família

històries

però

és

món

coàgul

 ireneu-mike-pollo-sense-cap

SOLUCIONS

1. Aventures d’ultratomba d’un pollastre (títol original).

 El protagonista de l’article és un pollastre. En el títol, s’utilitza la paraula “aventures” perquè remet a una sèrie fets inesperats que li succeïren. D’altra banda, “ultratomba” es relaciona amb la circumstància inusual d’haver sobreviscut sense cap, similar a un mort vivent.

2. Un pagès de Colorado, l’any 1945, va tallar el cap a un pollastre, però l’aucell no va morir perquè va conservar una part del seu cervell. Com que el fet era tan extraordinari, el pagès va decidir posar-li Mike de nom i exposar-lo en una gira pels Estats Units per tal de guanyar doblers. El pollastre va morir al cap d’un any i mig, però la seva història encara es recorda avui en dia.

3. Resposta oberta.

4. Resposta oberta.

5. L’autor creu que la història del pollastre Mike és tan absurda que difícilment se’n pot extreure cap moralitat.

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

Límits: s’accentua perquè és una paraula plana que no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “i” sempre du accent tancat.

Endemà: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “a” sempre du accent obert.

Família: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (fa-mí-li-a) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Històries: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (his-tò-ri-es) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Però: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “o” és oberta i du un accent greu o obert.

És: es tracta d’un accent diacrític. La tercera persona singular del verb “ser” s’accentua per distingir-la del pronom feble reflexiu o recíproc (es renta, s’estimen).

Món: és un diacrític. S’accentua quan significa ‘planeta’ per tal de distingir-lo del possessiu àton (mon pare).

Coàgul: és una paraula plana i du accent perquè acaba no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “a” sempre du accent obert.

Resum, esquema numèric i frases temàtiques del comentari de text de 2009

No sé si la crisi ens ha ensenyat quelcom d’economia, emperò ens està fent experts en canonades. Abans crèiem que els diners es movien per on els donava la gana, com l’aire, i resulta que no, que circulaven per uns conductes molt semblants als emprats per distribuir l’aigua. De vegades, aquests circuits degotaven per una junta, i els diners arribaven on no tocava, i de vegades hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals corrien els diners negres. Emperò fins i tot els circuits il·legals estaven sotmesos a certa regulació (la delinqüència és un Estat paral·lel). El que ha passat és que aquests circuits s’han buidat de sobte. Copeges les canonades i sonen a buit. Si les obres, apareixen plenes de teranyines. No és que hi hagi un tap, més aviat els diners disponibles estan quiets, ignoram on.

Les injeccions de capital, per part dels governs, a les canonades no tenen altre objecte que animar els diners perquè surtin d’on es troben i s’incorporin al torrent circulatori. Malgrat que la instal·lació és molt complexa, hi ha dos punts d’aquesta xarxa de conduccions essencials per al bon funcionament del sistema: el del consumidor i el del productor de béns (els anomenam així, béns, per estalviar pensament). Si el consumidor no gasta, el fabricant de cotxes es menja la seva producció, a més de no arribar-li els diners per seguir fabricant. Entre el consumidor i el productor de «béns» hi ha multitud de circuits menors, de colzes i recolzes on els diners fan de les seves. Emperò també aquests colzes i recolzes s’han quedat eixuts. Bufes a l’aixeta i sona a instrument de vent. El que no sabem és si el buf arriba a Bilbao o a Wisconsin, ja que la globalitat consisteix en el fet que totes les canonades de l’univers món estan interconnectades.

Quan hom llegeix les quantitats que el govern dels Estats Units està injectant a les canonades, se li posen els pèls de punta, ja que no sap ni pronunciar-les. Els resultats, així i tot, no s’aprecien. Uns pensen que la solució és abaixar els imposts, i altres, donar diners directament al consumidor, a veure si s’anima. Ambdues solucions són bàsicament la mateixa cosa. Emperò obres l’aixeta i segueix sense caure’n cap gota. Que curiós.

(Juan José Millás)

TEXT SUBRATLLAT I FRASES TEMÀTIQUES

No sé si la crisi ens ha ensenyat quelcom d’economia, emperò ens està fent experts en canonades. Abans crèiem que els diners es movien per on els donava la gana, com l’aire, i resulta que no, que circulaven per uns conductes molt semblants als emprats per distribuir l’aigua. De vegades, aquests circuits degotaven per una junta, i els diners arribaven on no tocava, i de vegades hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals corrien els diners negres. Emperò fins i tot els circuits il·legals estaven sotmesos a certa regulació (la delinqüència és un Estat paral·lel). El que ha passat és que aquests circuits s’han buidat de sobte. Copeges les canonades i sonen a buit. Si les obres, apareixen plenes de teranyines. No és que hi hagi un tap, més aviat els diners disponibles estan quiets, ignoram on.

Frase temàtica: Els diners han deixat de circular pels conductes de sempre.

Les injeccions de capital, per part dels governs, a les canonades no tenen altre objecte que animar els diners perquè surtin d’on es troben i s’incorporin al torrent circulatori.

Frase temàtica: els governs volen fer fluir els diners amb injeccions de capital.

Malgrat que la instal·lació és molt complexa, hi ha dos punts d’aquesta xarxa de conduccions essencials per al bon funcionament del sistema: el del consumidor i el del productor de béns (els anomenam així, béns, per estalviar pensament). Si el consumidor no gasta, el fabricant de cotxes es menja la seva producció, a més de no arribar-li els diners per seguir fabricant.

Frase temàtica: el consum és necessari perquè funcioni el sistema.

Entre el consumidor i el productor de «béns» hi ha multitud de circuits menors, de colzes i recolzes on els diners fan de les seves. Emperò també aquests colzes i recolzes s’han quedat eixuts. Bufes a l’aixeta i sona a instrument de vent. El que no sabem és si el buf arriba a Bilbao o a Wisconsin, ja que la globalitat consisteix en el fet que totes les canonades de l’univers món estan interconnectades.

Frase temàtica: és difícil conèixer l’abast de la crisi actual.

Quan hom llegeix les quantitats que el govern dels Estats Units està injectant a les canonades, se li posen els pèls de punta, ja que no sap ni pronunciar-les. Els resultats, així i tot, no s’aprecien. Uns pensen que la solució és abaixar els imposts, i altres, donar diners directament al consumidor, a veure si s’anima. Ambdues solucions són bàsicament la mateixa cosa. Emperò obres l’aixeta i segueix sense caure’n cap gota.

Frase temàtica: Incapacitat dels governs per solucionar la crisi.

Que curiós.

Frase temàtica: És sospitós que els diners hagin desaparescut de sobte.

 

ESQUEMA NUMÈRIC (les idees principals són de color blau)

1.Els sistemes per controlar el tràfic de diners són ineficaços.

1.2 Abans de la crisi, es coneixien els conductes per on circulaven els diners.

2.La manca de recursos per part dels governs per solucionar la crisi.

2.1 La injecció de diners públics en l’economia.

2.2 La relació entre oferta i demanda (productors i consumidors) és essencial perquè funcioni el sistema.

3.És difícil saber l’abast de la crisi actual.

4. No se sap on van a parar els diners.

4.1 Les diferents propostes per sortir de la crisi no són útils.

5. És sospitós que els diners hagin desaparescut de sobte.

 RESUM

Amb la crisi actual ens hem adonat que han desparescut molts de diners i que els mecanismes per controlar-ne els moviments són ineficaços. És difícil, també, conèixer l’abast real de la crisi, ja que no és una qüestió local. A més, l’escepticisme respecte a les solucions proposades pels governs és gran, perquè no donen bon resultats. És curiós que els diners, de cop i volta, s’hagin esfumat.

Resum: Ser dolent en matemàtiques

ÉS QUE JO SÓC DOLENT EN MATEMÀTIQUES…

GREGORIO LURI 09/11/2013  Ara Balears

Sovint sentim expressions que donen per fet que hi ha alguna cosa així com una intel·ligència matemàtica, que seria la responsable última de l’èxit o el fracàs d’un nen en matemàtiques. Expressen un mite que és més perillós com més gent hi creu, perquè fa l’alumne irresponsable del seu fracàs i, en conseqüència, li permet creure en la irrellevància de qualsevol esforç. (Introducció)

Pensar que no s’és bo en una matèria pot induir a la manca d’esforç.

Creure que estam predisposats a ser més bons o no en una matèria a causa del nostre tipus d’intel·ligència pot induir a la manca d’esforç.

  • Quina frase és més útil per al resum? Per què?

Possiblement és cert que no tots estem capacitats intel·lectualment per ser uns genis matemàtics, però és evident que per tenir una cultura matemàtica decent no cal ser un geni, sinó estar interessat a entendre el món. Com fomentar aquest interès? Doncs, senzillament, ajudant el nen a créixer en un ambient que no sigui matemàticament inhòspit, sinó en un clima on números i operacions matemàtiques formin part del llenguatge habitual. Els àmbits intel·lectualment pobres fomenten expectatives intel·lectualment pobres entre els que hi pertanyen, però avui sabem que les expectatives de cadascú sobre el seu propi rendiment es converteixen fàcilment en profecies, que, per la seva pròpia naturalesa, tendeixen a complir-se. (Desenvolupament)

Si fomentam l’interès a través d’un context propici podem assolir un domini digne de la matèria.

En anglès parlen de self-fulfilling prophecy , que és el terme encunyat el 1948 per Robert Merton per referir-se a “una definició falsa d’una situació però que té la capacitat d’estimular un nou comportament que fa veritable la concepció originalment falsa”. Les expectatives que uns pares o un mestre projecten sobre una criatura són sovint profecies d’aquest tipus. Alguns nens fracassen perquè ningú no els ha ajudat a creure en ells mateixos. Tenim una àmplia literatura pedagògica al nostre abast.

Les expectatives falses fan canviar també el comportament fins a convertir-les en reals.

Al meu parer, Richard Nisbett ha demostrat de manera fefaent (vegeu el seu llibre Intelligence and how to get it ) que la intel·ligència és mal·leable, és a dir, la fe que amb el nostre esforç (atent, intens i prolongat) podem millorar la nostra pròpia intel·ligència pot ser vista també com una self-fulfilling prophecy . No cal insistir en la relació que té aquesta idea amb l’aprenentatge de les matemàtiques i, en general, amb qualsevol aprenentatge, però donada la nostra baixa cultura matemàtica, l’ensenyament matemàtic hauria de començar per desmuntar falsos mites deterministes sobre la intel·ligència. ¿Cal afegir que això no depèn de cap llei educativa… encara que la signi el ministre Wert? (Conclusió)

De la mateixa manera, creure en el nostre esforç pot millorar la nostra intel·ligència.

RESUM

Pensar que no s’és bo en una assignatura pot induir a la manca d’esforç. En canvi, fomentar l’interès gràcies a un context favorable pot ajudar a assolir un domini digne de la matèria. D’altra banda, les expectatives falses, com que ens fan canviar la conducta,es tornen reals. Per això mateix, creure en l’esforç ens pot estimular i ajudar a polir la intel·ligència.

Resum d’un text sobre la monarquia espanyola

De l’encens a la teia

Joan B. Culla 08-04-2013

Crec que va ser un autor francès del segle XIX qui resumí la relació entre els espanyols i l’Església catòlica amb una imatge que sempre he trobat brillant: els espanyols -explicà- van sempre darrere els frares, ja sigui amb un ciri encès, en processó, o bé brandant un garrot, per obrir-los el cap. De la submissió a la ferotgia homicida, sense gaire solució de continuïtat.

He pensat en aquest comportament pendular, en aquest anar d’un extrem a l’altre, a propòsit de l’actitud dels mitjans de comunicació i de l’opinió publicada a Espanya davant l’actual monarquia borbònica i els membres de la família regnant. Durant més de tres dècades a comptar des del 1977, el rei Joan Carles, la reina Sofia, els seus fills i àdhuc una parentela més àmplia van ser objecte per part de la premsa sudpirinenca d’un tracte reverencial, fins i tot llagoter, i es beneficiaren d’un blindatge impenetrable enfront de qualsevol comentari crític, notícia negativa o indagació incòmoda.

Tot i que fou investit successor pel designi omnímode del Generalísimo, repetíem que Joan Carles era qui, amb la seva voluntat democratitzadora, ens havia permès sortir de la dictadura i arribar al règim parlamentari sense trencadissa. Sobretot, era qui havia salvat les llibertats durant el dramàtic episodi del 23-F del 1981, i això li concedia una mena de butlla que va semblar perpètua. Per tant, si el cap de l’Estat es relacionava més o menys entranyablement amb senyores que no eren la seva consort a Barcelona, a Mallorca, a Madrid o allà on fos, això era sabut i comentat en cercles força amplis, però mai no transcendia al gran públic ni es veia reflectit en els mitjans. Si el monarca cultivava amistats empresarials perilloses o temptejava negocis poc adients al seu estatus, els que eren imputats i condemnats eren els Manuel Prado y Colón de Carvajal o els Mario Conde; a ell, ni se l’esmentava. I si un príncep saudita o uns burgesos locals li feien regals sumptuosos, ningú no hi tenia res a objectar ni preguntava a canvi de què.

El tabú protector s’estenia més àmpliament entre els royals hispànics. Recordaré dos exemples menors. Quan, l’hivern del 1981, l’exreina Frederica de Grècia -sogra de Joan Carles, i responsable en bona part de la crisi de la monarquia grega- va morir de manera sobtada i un xic misteriosa a la Zarzuela, a cap diari ni a cap partit polític se’ls acudí demanar explicacions ni exigir que es publiqués l’autòpsia. Ja en la dècada següent, quan Mikimoto va inserir en el programa que aleshores feia a TV3 una imatge de la infanta Helena, a la Casa del Rei ho van considerar una falta de respecte i va haver de demanar disculpes el mateix president Pujol.

Ara bé, des de fa no gaire més d’un any, el ciri (o l’encenser) ha estat substituït pel garrot. I els tabús s’han trencat, i gran part de l’opinió publicada ha passat de l’afalac a l’acarnissament, del monarquisme sobreactuat a la demolició sistemàtica del crèdit de la institució que Joan Carles de Borbó representa.

No m’interpretin malament: no estic enyorant ni defensant les dècades de la immunitat mediàtica i dels pactes de silenci al voltant de la família reial. Però em sembla que, seguint una tradició molt espanyola, els mateixos que abans es banyaven en aigua beneïda ara empunyen la teia per cremar l’església.

Vull dir que, després de tants anys d’autocensura i de reverències cortesanes, sobta veure ara que la premsa més seriosa es refereix amb tota naturalitat a Corinna zu Sayn-Wittgenstein com “l’amiga íntima” o “l’amant” del rei. I sorprèn que uns partits polítics llargament cecs i muts en aquestes matèries ara exigeixin transparència fins i tot sobre les despeses menors de la Zarzuela. I admira que un jutge instructor descobreixi a aquestes altures de la vida que ser gendre o filla o germana o cosí del rei obre portes, facilita contactes, afavoreix les pròpies perspectives laborals o de negoci i, en conjunt, atorga privilegis molt més enllà dels previstos per la llei. I deixa astorat -almenys, m’hi deixa a mi- que, l’any 2013, algú es posi a furgar en el patrimoni i el testament de Joan de Borbó (el qual passà a l’exili 46 dels seus 79 anys de vida) i vulgui escandalitzar-nos amb la notícia que el comte de Barcelona tenia dipòsits bancaris a Suïssa… Vaja, talment com si fos un altre Luis Bárcenas.

Així doncs, em vénen al cap dues hipòtesis interpretatives. Una, que Espanya, el país que inventà la picaresca, un dels líders mundials en el pirateig a internet i en gruix de la seva economia submergida, s’hagi convertit de sobte al calvinisme més estricte. Em sembla improbable. L’altra, que hi ha molta hipocresia, i a Madrid hi ha forces poderoses decidides a aprofitar la crisi per carregar-se la monarquia i substituir-la anant a pitjor.

COMPRENSIÓ LECTORA

Teia: fusta resinosa de pi i d’altres arbres, provinent sobretot del cor de l’arbre, que crema amb molta facilitat.

De l'encens a la teia comentat

ESQUEMA NUMÈRIC

1. Doble actitud dels mitjans espanyols cap a la monarquia.

1.1 Fins fa poc la família reial era immune a les crítiques dels mitjans.

1.2 La institució reial tengué un paper clau en la transcisió democràtica espanyola.

1.3 Els seus assumptes tèrbols no trascendien.

2. L’opinió pública espanyola des de fa poc més d’un any ha canviat totalment.

2.1 Hipocresia dels partits polítics i la premsa.

2.2 Crítica als abusos de poder de la monarquia.

3. Voluntat d’eliminar la monarquia per part de gent poderosa de Madrid.

RESUM

Hi ha hagut un canvi d’actitud dels mitjans espanyols respecte a la monarquia. Fins fa poc la família reial era immune a les crítiques. Però, actualment, l’opinió pública s’ha fet ressò de tots els seus assumptes tèrbols. A part de la hipocresia que han demostrat la premsa i els partits polítics en aquest tema, sembla que hi ha gent poderosa que vol aprofitar la crisi per eliminar aquesta institució.

Resum d’un text d’opinió de Joan F. Mira sobre la crisi

En un article recent, esplèndid i claríssim, Jordi Maluquer de Motes, que sap de què parla, ha desmuntat de manera contundent la fal·làcia impúdica de la passada “dècada prodigiosa”, o dècada i mitja, en què tants havien cregut (jo no) amb la fe del nou ric, de l’ignorant o, cosa pitjor, amb la fe en una nova Espanya Gloriosa. Era el somni amb aparença de realitat d’un bell camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que, fa alguns anys, es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, o Itàlia, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Com si els vells països rics haguessen arribat a un límit, a una aturada històrica, mentre uns altres –i sobretot Espanya, òbviament– venien darrere, a gran velocitat, per ocupar aquell lloc de privilegi. Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, però al singular regne d’Espanya l’increment de PIB era molt més alt i vigorós (o això semblava, sense ser realment cert), es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim, però és fals. Perquè el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals. La primera, era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu.

Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava en bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no eren motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. Era el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat? Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que Espanya tindria, en poc temps, més quilòmetres de vies d’Alta Velocitat (Espanyola!) que cap altre país. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I el professor Maluquer de Motes concloïa: “La medicina será muy amarga. Pero lo sucedido no debe repetirse jamás.” Exactament.

  1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies).

    Supèrbia i economia: és el títol real de l’article de Joan Francesc Mira i, si us hi fixau, s’adiu amb les dues idees principals del text. 

  2. Feu un resum del contingut.

    L’auge econòmic que tengué l’Estat espanyol fa més d’una dècada contrastava amb l’estancament de països importants d’Europa. Aquell èxit va ser efímer perquè es basava en els doblers que rebia d’aquests països i en la productivitat exclusiva de la indústria de la construcció. La inconsciència, la manca de seny i la supèrbia dels governants ens han menat a la situació actual. Així doncs, convendria no repetir l’error.

  1. Identificau les idees principals i les idees secundàries. (Aquest esquema és només orientatiu, podeu incloure-hi altres idees secundàries, per exemple.)

  1. Principal: la falsa il·lusió de l’economia espanyola. Secundària: es basava amb aportacions d’altres països i amb la productivitat exclusiva d’un sector.

  2. Principal: la prepotència dels governants davant la situació. Secundària: manca de sentit comú a l’hora de gestionar l’economia del país. 

Diner, mentides i cintes d’espies: anàlisi i resum d’un article d’opinió de S. Cardús

Els anys d’abundància fàcil ens van convertir en una societat de moral distreta. Enmig de la laxitud ambiental, certament, hi havia persones rectes. Però la seva integritat, darrerament, havia hagut de mantenir-se en contra del corrent general. La seva honradesa era objecte d’escarni social, i només l’han vista premiada per les nits de son plàcid que proporciona una consciència tranquil·la, que déu-n’hi-do. El que hauria d’haver estat habitual, la common decency de què ens parlava diumenge a l’ARA Ignasi Aragay citant Orwell -tan pròpia de les classes modestes que havien fet virtut de les estretors quotidianes-, aquests anys de creixement ximple es va convertir en una heroïcitat quixotesca. Tot el que ara esclata no és d’ara: és de quan no hi havia crisi, de quan se suposava que anàvem tan bé que fins i tot ens esgarrifàvem que hi haguessin sous de només mil euros.

TAMBÉ S’HA DE DIR que la tebior moral no és un tot o res, que hi ha gradacions -o degradacions-, i que la generalització de l’abús acaba relativitzant la percepció subjectiva de la seva gravetat. De manera que la consciència d’on comença o acaba la corrupció, de fins on se n’és inductor o còmplice, aquests darrers anys s’havia desdibuixat. Tots l’hem coneguda de ben a prop, aquesta societat tèrbola. Però fins fa poc, havíem girat la cara cap a una altra banda per no haver-la de mirar fit a fit. Hem estat terriblement indulgents davant de l’abús i la mentida. I que uns n’hagin tret més profit que d’altres sovint ha estat més conseqüència de les oportunitats que no pas dels escrúpols. Dit d’una altra manera: hi ha un fil de continuïtat que va des del directiu bancari que s’atribueix un pla de pensions de vuit milions d’euros o del polític que n’acumula vint-i-dos milions en un compte de Suïssa fins a cadascuna d’aquestes 30.000 famílies que seguien cobrant la pensió de l’avi difunt o de totes les factures que hem cobrat i pagat sense IVA.

PERÒ L’ENDURIMENT de les condicions de vida, econòmiques, polítiques i socials, ens ha mostrat l’obscenitat d’allò que teníem al voltant. I és que ara gires el cap i veus més de la mateixa cosa. No sé si la imatge evangèlica que cantava Pi de la Serra als anys seixanta -la d’aquells “sepulcres blancs per fora, per dintre ben podrits” a l’inici de l’enrunament d’aquella altra moral corrupta del franquisme- no torna a ser l’adequada. Però, certament, l’arrebossat de convencions farisaiques que ens protegia s’està desencrostant. Hi ha moltes raons per a la indignació del poble ras, que és qui més ha rebut. I probablement n’hi ha prou i de sobres per provocar respostes individuals i col·lectives encara més irades de les que estem veient.

TANMATEIX, MÉS QUE no pas ganes d’afegir llenya al foc i d’apuntar-me al cor de moralistes escandalitzats, em desassossega saber sobre quines actituds haurem de bastir la nova societat que hauria de ser capaç de refer la confiança perduda. Rieu-vos-en del suposat perill de trencar la cohesió social pel fet de voler escollir democràticament un horitzó nacional: allò que realment és a punt d’ensorrar-nos és aquest clima en què ningú ja no es fia de ningú. Els espies triomfen quan una societat funciona sobre l’ocultació i la mentida que protegeix el poder corrupte que facilita l’obtenció de diner fàcil. I ara que falten els diners, tots es delaten en cascada, i mostren la misèria dels seus silencis anteriors.

A MI EM COSTA MOLT creure que puguem tornar al sentit de decència comú a partir de grans catarsis col·lectives o de regeneracions radicals. Em refio més de la voluntat clara de revisar exhaustivament les causes de tot plegat, de la capacitat per reconèixer el dany causat, del compromís precís per esmenar allò que ens ha portat on som i de l’exemplaritat dels qui assumeixin responsabilitats més enllà de les que es deriven de l’acció judicial. És un camí llarg, el de la recuperació de la confiança, perquè més que no pas grans conversions difícils de creure demana l’hàbit d’una llarga pràctica virtuosa.

Salvador Cardús. Article publicat al diari Ara.

ESQUEMA NUMÈRIC

1. La prosperitat ens transformà en una societat de moral relaxada.

1.1 En aquells temps l’honradesa era motiu de befa.

1.2 La situació de crisi actual té els seus orígens en la moralitat d’aquells anys.

2. La idea de corrupció es va desdibuixar i afectava a tothom.

2.1 L’abús es va generalitzar.

2.2 Hem estat massa indulgents amb la corrupció.

3. Les dificultats actuals han fet que ens haguem adonat de la nostra pobresa moral.

3.1 Indignació raonable del poble ras.

4. S’hauria de restablir la confiança social corregint les causes dels problemes i actuant virtuosament.

4.1 És difícil creure que la solució sigui una revolució radical.

RESUM

L’esplendor exagerat d’abans de la crisi empobrí la nostra moral. Així mateix, la noció de corrupció quedà desdibuixada i, a més, l’abús i la mentida s’incrustaren en la societat. A hores d’ara, la situació de crisi ha fet que preguem consciència de tot plegat. Però, per solucionar-ho, s’hauria de restablir la confiança de la gent corregint les causes dels problemes i actuant virtuosament.

TÍTOL

Regeneració moral, un camí de pràctica virtuosa.

El títol fa referència a la necessitat de modificar les actituds que ens han duit a la crisi de valors d’avui en dia. Cal començar un procés llarg de restauració de les pràctiques adequades, tant polítiques com socials, per recuperar la confiança en el govern i en el sistema.

Una democràcia poc democràtica: parts i resum d’un text argumentatiu

El Cercle d´Economia de Mallorca ha presentat recentment el “Primer informe sobre la qualitat de la democràcia a Balears”. L´estudi, del passat juny, arriba a una conclusió inquietant: “La satisfacció general amb la democràcia a Balears és extremadament baixa en la seva dimensió quantitativa i extremadament pessimista en la qualitativa. La puntuació mitjana resultant és de 3,3 sobre 10″ (pàg. 18). En altres paraules, la democràcia que tenim és poca i d´escassa qualitat (tesi *). L´informe, que coincideix amb l´opinió pública recollida per altres estudis, confirma la creixent insatisfacció amb la democràcia representativa d´una gran part dels ciutadans de Balears, que no només sent que la democràcia actua d´esquenes a la ciutadania, sinó que també ha deixat de ser un sistema de govern capaç de millorar les seves condicions materials i socials de vida. Com deia Saramago, testimoniant l´atmosfera generalitzada de desencís amb la política, els polítics i la democràcia, la democràcia s´ha convertit en una espècie de santa d´altar de qui ja no s´esperen miracles. No resulta estrany, per tant, que algunes de les actuals consignes critiques amb la democràcia tinguin lemes com “li diuen democràcia i no ho és”, “no ens representen”, “els nostres somnis no caben en les urnes” o “no és democràcia, és partitocràcia”. (Introducció)

Per què si la democràcia constitueix el principi legitimador de la política vivim en democràcies de baixa qualitat? Per què, si la immensa majoria de les persones es declara demòcrata, la democràcia s´ha convertit en la paraula política més abusada, empobrida i qüestionada? Per què governs democràticament elegits estan privatitzant drets bàsics com la sanitat o l´educació? Ens trobem davant de sistemes polítics electoralment democràtics però socialment antidemocràtics? Potser la democràcia està essent exercida en bona part per no demòcrates que no volen altra cosa que una democràcia feble i deslegitimada? Com creure que la desprestigiada classe política pot ser la garant de la voluntat popular? Per què, en definitiva, la democràcia representativa s´ha transformat avui en un obstacle per la democratització del món? (Preguntes introductòries)


Són preguntes que estan en la ment de moltes persones i es poden sintetitzar en una: quin tipus de democràcia és aquesta en què vivim? Com a contribució al debat ofereixo el meu punt de vista. Vivim en una democràcia electoral de molt baixa intensitat (*) que es pot definir pels següents trets: 1) és una democràcia miop perquè no és representativa d´importants sectors de la societat civil no organitzats en estructures representatives (partits polítics, sindicats, etc.), com aturats, joves indignats, desnonats, pensionistes, etc., que estan subrepresentats en els processos de presa de decisions i veuen frustrades les seves expectatives. 2) És una democràcia on el distanciament entre les elits governants i la ciutadania cada vegada és més gran, la qual cosa implica un augment del desinterès ciutadà envers els representants polítics, les institucions i la política convencional, percebuda com un niu de privilegis i corrupció. 3) És una democràcia que no comparteix el poder públic amb la majoria de la ciutadania, sinó amb forces al marge de l´Estat, de manera que el poder dels electes es combina amb el poder dels no electes, poders privats amb una influència enorme per condicionar el sentit i l´abast de les polítiques públiques. La ciutadania, per tant, no delibera ni pren decisions. 4) És una democràcia que valora positivament l´apatia política i la formació de ciutadans conformistes i submisos, per això posa en marxa dinàmiques de despolitització i empobriment d´allò públic. La fragilització d´allò públic (desregulacions, privatitzacions de serveis públics, etc.) destrossa les aspiracions d´igualtat i solidaritat de la democràcia i ens fa més egoistes. 5) És una democràcia purament formal que condueix al buidament de la pròpia democràcia. El vot constitueix el principi i el fi d´una democràcia sense contingut social i econòmic que es renta les mans davant la pobresa, la desocupació, la ignorància i altres mals socials que afecten nombrosos sectors de la població. A Balears, segons dades d´UNICEF, el 32,4% dels menors de 18 anys viu sota el llindar de la pobresa. (Desenvolupament: formulació dels arguments)

L´experiència d´aquest model dominant de democràcia ha generat una doble reacció. D´una banda, ha reforçat la desil·lusió ciutadana davant d´una democràcia que, tot i que presentar-se al món com un sistema polític consolidat, s´ha revelat ineficaç i insuficient. De l´altra, la reivindicació de les persones i els moviments de protesta que pacíficament han pres els carrers per exigir, entre altres coses, democratitzar la democràcia. Suposarà aquesta eclosió de protestes populars arreu del món una nova i enriquidora experiència de la política i la democràcia? Vet aquí el repte. (Conclusió)

ANTONI AGUILÓ. Filòsof polític i membre del grup de recerca Política, treball i sostenibilitat de la UIB. Article publicat al Diario de Mallorca.

RESUM 

L’actual sistema democràtic no satisfà la majoria dels ciutadans de les Illes Balears per diversos motius. Primer, una part de la societat no s’hi sent representat i, segon, el distanciament amb els polítics és molt important. A més, hi ha agents privats que influeixen en la política mentre els ciutadans perden poder de decisió. D’altra banda, s’ha convertit en una democràcia només formal que valora positivament l’actitud conformista. Això ha provocat força desil·lusió respecte al sistema i també mobilitzacions per mirar de canviar-lo. (82 paraules)

Sobre la lectura

1. Què és llegir?

  • Llegir: consisteix a oralitzar la grafia, tornar la veu a la lletra callada.

  • Llegir és comprendre.

  • Llegir és descobrir les intencions en què s’usa cada discurs, les estratagemes que amaga, les ideologies o tergiversacions que manega. (Daniel Cassany)

  • Consisteix en el fet que, si a qualcú li donen improvisadament un text imprès, el pugui llegir en veu alta, sabent què diu i fent-ho saber als altres. (José M. Valverde)

2. Quins són els mecanismes de comprensió d’un text?

La comprensió o la interpretació del text és l’aportació dels receptors a la construcció del significat textual: un text significa en la mesura que uns receptors el poden entendre. I aquest “treball” d’interpretació és un procés estratègic, en què els receptors utilitzen tot tipus d’informació (la que sorgeix del text mateix, la dels coneixements emmagatzemats en la memòria, la d’experiències prèvies o del context de la comunicació, etc.) i posen en fucionament els mateixos mecanismes cognitius amb la finalitat d’arribar a una determinada interpretació i dotar així el text d’un sentit complet. (Conca i altres, 1998).

3. Llegir com un escriptor

L’únic model per escriure una carta és una carta ja escrita. Un escriptor competent ha llegit i llegeix textos escrits exactament com un nen escolta. Podem aprendre incidentalment,  quan a mesura que llegim el text l’estam escrivint com un lector.

Per exemple: estam llegint una revista i, de cop i volta, ens aturam per fixar-nos atentament en l’ortografia de la paraula xou: no és una paraula nova, el que ens sorprén és l’adaptació catalana de la grafia anglesa show, hem après la nova grafia incidentalment, perquè no llegíem la revista amb la intenció d’aprendre-la.

En canvi, llegim com un receptor quan ens interessa comprendre només la informació que porta el text (per això hi ha bon lectors que són escriptors imcompetents). Daniel Cassany, Descriure escriure.

4. Què ens impel·leix a llegir?

Entendre el que es llegeix és la base de tota formació. I no és, com a vegades sembla, una simple qüestió de tècnica lectora. Requereix, per sobre de tot, curiositat -que en el fons és el motor del progrés humà-, receptivitat, empatia. Tenir bona comprensió lectora és fer teu el que llegeixes. I d’alguna manera ficar-t’hi dintre, obrir-hi escletxes que et permetin primer entendre-ho i després anar més enllà. Això és incompatible amb una idea de l’ensenyament que va desterrant la filosofia i les humanitats i que sembla tenir un objectiu primordial: modelar l’ Homo economicus , és a dir, avançar en el procés ideològic de construir humans d’una sola dimensió.

Josep Ramoneda (Diari Ara Balears, 9-10-2013)