Cotxe autopilotat (expressió oral/escrita)

QUÈ FARÍEU EN CADA CAS?

A. PRIMER SUPÒSIT DEL COTXE AUTOPILOTAT

Suposem que dos nins corren darrere d’una pilota i boten just davant d’un cotxe autopilotat. Basant-se en els càlculs llampec, l’algoritme que condueix el cotxe conclou que l’única manera d’evitar l’atropellament dels dos nins és girar cap al carril contrari, i arriscar-se a tenir una col·lisió amb un camió que circula en direcció contrària. L’algoritme calcula que en aquest cas hi ha una possibilitat del 70% que el propietari del cotxe – que dorm plàcidament al seient de darrere – resulti mort. Què hauria de fer l’algoritme?

B. SEGON SUPÒSIT

Imaginau que la companyia Tesla fabrica dos models de cotxes autopilotats: l’altruista i l’egoista. En una emergència, l’Altruista sacrificarà el seu propietari en pro del bé comú, mentre que l’Egoista farà tot el que estigui en el seu poder per salvar el seu propietari, encara que hagi de matar els dos nins. Quin model compraríeu?

C. TERCER SUPÒSIT

En cas que el cotxe autopilotat atropellàs un ciclista que ha caigut sobtadament just davant, per així evitar la possible mort del propietari en un canvi de carril o moviment brusc, qui seria el culpable de l’accident: la companyia Tesla o el propietari del cotxe?

COMENTARIS:

1. En molts moments de crisi els éssers humans molt sovint obliden la seva visió filosòfica de les coses i fan cas de les seves emocions i instints viscerals. Però si el vostre cotxe autopilotat està programat per girar cap al carril contrari per salvar els dos nins, és exactament el que farà.

2. La filosofia utilitarista basada en John Stuart Mill jutja les accions per les conseqüències i s’oposa a la visió d’Immanuel Kant que jutja les accions per normes absolutes.

Referència: 21 lliçons per al segle XXI, Yuval Noah Harari.

Comprensió oral: Entrevista a Joan Margarit

Escolta aquest fragment de l’entrevista a Joan Margarit i digues si són vertaderes o falses aquestes afirmacions:

https://www.youtube.com/watch?v=JGae5FPg9p8 (a partir del 3:40)

1. Convé treure profit dels desavantatges.

2. Els defectes dels catalans són l’autocomplaença, la visió curta de la història i la manca d’estètica.

3. El més interessant de les notícies, segons Margarit, són els horaris comercials.

4. La formació són els coneixements sobre una obra d’art.

5. El poema serveix per enfrontar-se davant les dificultats i pors personals.

6. La cultura es divideix en ciències i Belles Arts.

7. La ciència resol la intempèrie moral.

8. Les Belles Arts requereixen d’un temps de dedicació.

9. Joan Margarit pensa que els adolescents l’entenen més bé que el ministre d’Educació.

SOLUCIONS

1. Convé treure profit dels desavantatges. V

2. Els defectes dels catalans són l’autocomplaença, la visió curta de la història i la manca d’estètica. V

3. El més interessant de les notícies, segons Margarit, són els horaris comercials. F (Ell no creu que sigui així).

4. La formació són els coneixements sobre una obra d’art. F (les experiències personals)

5. El poema serveix per enfrontar-se davant les dificultats i pors personals. V

6. La cultura es divideix en ciències i Belles Arts. V

7. La ciència resol la intempèrie moral. F (física)

8. Les Belles Arts requereixen d’un temps de dedicació. V

9. Joan Margarit pensa que els adolescents l’entenen més bé que el ministre d’Educació. V

Comprensió lectora i anàlisi d’un text sobre la lectura

LLEGEIX AQUEST TEXT I RESPON LES PREGUNTES SEGÜENTS.
HI HA UNA FORTA tendència a dictaminar què1 s’ha de llegir i què no s’ha de llegir. Aquesta tria l’acostumen2 a fer els qui tenen un criteri exigent, i sovint exclusivista, de la lectura.
És una actitud que es manifesta en molts camps, perquè3 sembla que ens agrada la disjuntiva: això o allò. I un cop hem optat per un criteri, la tendència a condemnar els qui no el comparteixen sembla, lamentablement, inevitable.
Potser4 perquè, ja d’adolescent, vaig ser un lector irregular, espontani, gens instruït sobre què estava bé i què estava malament llegir, em costa admetre que hi ha uns llibres indispensables. Em sembla que1 Oscar Wilde, sovint provocatiu però també lúcid, tenia raó quan deia: “És absurd tenir una norma sobre allò que s’ha de llegir i allò que no. Més de la meitat de la cultura intel·lectual moderna depèn d’allò que no s’havia de llegir”.
La llibertat de lectura és com la llibertat estètica. O com la d’escoltar una música entre totes les músiques. Al capdavall, els orígens de la paraula cultura són ben explicatius. En temps antics, llegir tenia el significat de collir, i més encara: equivalia a escollir. ¿Escollir pel gust propi o per identificar-se amb la tria que ha fet un altre?
Hi ha llibres que1 han aconseguit ser els preferits per uns entesos, que han aplicat a la lectura uns criteris perfectament vàlids de valoració. Però la lectura està a les mans de tothom, afortunadament, i ja no és el privilegi d’una minoria civil o eclesiàstica. El llibre pot ser4 un plaer o una medicina. O tot alhora.
Els llibres que agraden a tothom fan pudor, va dir Nietzsche. Aquests radicals són els antilectors.
JOSEP M. ESPINÀS, Arabalears.

1. Tria el títol que s’adeqüi més al contingut del text i justifica’n l’elecció.
a. Elogi de la lectura b. Llibertat per als llibres. c. Cap llibre sense lector
d. A favor dels llibres imprescindibles

2. Digues si són veritables o falses aquestes opinions:
a. Hi ha gent que decideix què s’ha de llegir.
b. Es tendeix a desaprovar l’opció descartada.
c. Segons Wilde, és contrari al sentit comú seguir una norma a l’hora de llegir.
d. Hem d’escollir les nostres lectures tenint en compte els entesos perquè saben aplicar uns criteris de lectura perfectament vàlids.

3. Quina és la tesi de Josep M. Espinàs? En quin paràgraf es troba? Quin són els seus arguments?

4. Analitza gramaticalment aquests casos:
Cas 1: quina diferència hi ha entre aquestes fomes?
Dictaminar què s’ha de llegir:
Em sembla que Oscar Wilde:
Hi ha llibres que han aconseguit:

Cas 2: quin sintagma substitueix el pronom apostrofat (l’):

Cas 3: Seria incorrecte escriure la forma “perquè” separada en aquest cas?

Cas 4: quan s’ha d’escriure junt i quan s’ha d’escriure separat?

 SOLUCIONS

1. Tria el títol que s’adeqüi més al contingut del text i justifica’n l’elecció.
a. Elogi de la lectura b. Llibertat per als llibres. c. Cap llibre sense lector
d. A favor dels llibres imprescindibles

2. Digues si són veritables o falses aquestes opinions:
a. Hi ha gent que decideix què s’ha de llegir. F (que vol marcar què s’ha de llegir, té la tendència, és partidària)
b. Es tendeix a desaprovar l’opció descartada. V
c. Segons Wilde, és contrari al sentit comú seguir una norma a l’hora de llegir. V
d. Hem d’escollir les nostres lectures tenint en compte els entesos perquè saben aplicar uns criteris de lectura perfectament vàlids. F

3. Quina és la tesi de Josep M. Espinàs? En quin paràgraf es troba? Quin són els seus arguments?
La seva tesi és que la tria del lector ha de ser lliure perquè les imposicions elitistes o dels entesos descoratgen els lectors.
1r argument: Ens agrada la disjuntiva i, per això, hi ha una tendència general a condemnar l’opció que no s’ha triat.
2n i 3r argument: L’exemple personal com a lector espontani i l’argument d’autoritat d’Oscar Wilde (“és absurd seguir una norma a l’hora de llegir”).
4t La lectura s’associa al gust propi* i llibertat.
5è L’accés general a la lectura fa que no sigui un privilegi d’un grup concret.
6è Es pot llegir només per plaer.
7è La imposició d’un criteri extern i elitista desencoratja els lectors*.

4. Analitza gramaticalment aquests casos:
Cas 1: quina diferència hi ha entre aquestes fomes:
Dictaminar què s’ha de llegir: és un pronom interrogatiu indirecte.
Em sembla que Oscar Wilde: és una conjunció que relaciona una oració principal “Em sembla que” amb una altra de subordinada “Oscar Wilde tenia raó…”.
Hi ha llibres que han aconseguit: és un pronom relatiu que substitueix “llibres”, que és l’antecedent, i relaciona la primera oració amb la segona: “que han aconseguit”.
Cas 2: quin sintagma substitueix el pronom apostrofat (l’):
Ordre neutre: Els qui tenen un criteri exigent (subjecte) acostumen a fer (verb) aquesta tria (CD = LA).
Cas 3: Seria incorrecta escriure la forma perquè separada en aquest cas?
Sí. Escrivim “perquè” quan és una resposta a la pregunta “per què“: Per què fas rubiols? Perquè és una tradició que se’n facin per Pasqua.
D’altra banda, cal tenir en compte que “per què” s’escriu tant en preguntes directes com indirectes: “Per què no vendràs?” i “No sé per què no vendrà”.
Finalment, “per què” també pot ser un pronom relatiu: “El pont per què (= pel qual) passa el tren és perillosíssim”.
Cas 4: quan s’ha d’escriure junt i quan s’ha d’escriure separat?
Potser = adverbi de dubte + verb en indicatiu
Pot ser que = perífrasi verbal + verb en subjuntiu
– Potser plourà [diferent de Pot ser que plogui].
– A hores d’ara potser ja han acabat [diferent d’ <<A hores d’ara pot ser que ja hagin acabat>>].
-El llibre pot ser un plaer. / Els llibres poden ser un plaer.

Deixeu-me ser una mica maleducat (comprensió lectora)

ALGUNA COSA es fa malament a les classes de català quan un jove brillant de la generació més ben formada se t’acosta i et diu: “Puc fer servir reimaginar?” “Sí, esclar, per què ho preguntes?” “És que el corrector automàtic m’ho subratlla i no és al diccionari”.
I és que el català s’ensenya massa com un camp ple de mines i massa poc com a font de joc i creació. I al final s’oblida que una llengua té regles, sí, però són productives, i això impedeix ficar-la en un diccionari, per gruixut que sigui.
Aquest biaix pobre d’esperit encara impregna molts manuals i treu el nas a l’Optimot, el portal institucional dedicat a resoldre dubtes lingüístics.
Imagineu que no sabeu si heu d’escriure mal educat o maleducat. L’Optimot us ho resol ràpidament. Diu que heu d’escriure mal educat, perquè en aquest cas, segons el diccionari, l’adverbi mal no s’ha convertit en prefix, com passa a malcriat.
En canvi, a la Gramàtica del català contemporani, la lingüista Lluïsa Gràcia ens desconcerta afirmant que encara que maleducar no sigui als diccionaris, “a diferència de maleducat ”, és una forma possible que el parlant pot crear espontàniament.
Gràcia s’equivoca: maleducat tampoc és als diccionaris. Però és un error disculpable. ¿Té sentit que hi hagi malcriats, malparits i no maleducats? Com ella diu molt bé, és una forma possible que sempre es pot crear. Com podem crear reimaginar afegint el prefix re- al verb imaginar. Són paraules formades aplicant correctament regles de la llengua i, per tant, correctes, siguin o no al diccionari.
De fet, hi ha raons per preferir maleducat a mal educat, perquè maleducat, com malcriat o malparit, no és la simple suma de l’adverbi mal i el participi d’un verb, com ho prova el DIEC2 entrant mal educat amb un sentit específic, i no, per exemple, mal vestit.

ALBERT PLA NUALART    12/04/2014

COMENTARIS
mettix
En aquesta fitxa es parla de mots prefixats amb re-: http://www14.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal

Sucarrat
A mi em sembla que aquesta font de joc i creació no l’explotem gaire. Penso que som poc agosarats a l’hora de crear. Per exemple transformar noms en verbs o en adjectius. O mirar de trobar aquella paraula que sovint se’ns “imposa” o ens imposem d’un altre idioma. Per exemple, no sé si el verb “becainar”, de becaina, podria arribar a ser admesa. O un “desvel”, de desvelar, una cosa que desvelem. O “bestret”, a partir d’una accepció de “bestreure”, de l’Alcover-Moll: “Contar o descobrir allò que caldria tenir secret”. Tant “desvel” com “bestret” no podrien substituir “spoiler”? Rieu, si voleu, no en sóc un especialista ni pretenc ser-ne, però jo veig que últimament en català no creem gran cosa, sinó que anem a remolc d’altres idiomes. On tenim el geni de la llengua que va crear tants refranys, frases festes i girs lingüístics a partir de la genuïnitat?

Mercurial
Molt d’acord, i moltes gràcies per “desvelar” una accepció de bestreure que desconeixia totalment. Així podríem tenir una homonímia nova (la del participi bestret o la dels substantiu bestreta, la que més ens agradi).

Pel que fa a això de convertir substantius en verbs i adjectius, l’anglès ho fa molt, i sense rubor. Del seu clàssic “gardening” per què no podem dir en català “jardinejar” en comptes d’arreglar les plantes o el jardí? I de treballar l’hort en podríem dir “hortejar”? De fet, ja ho fem, per exemple, amb discursejar a partir de fer discurs. Però potser al final és perillós i acabem conjugant el verb “malastrugançar”.

A Pla li vull comentar que jo sóc dels panolis (1) que quan el marcador de text li deia que maleducat no era correcte, el separava. Però està clar que junt, com a adjectiu, funciona millor, i no el tornaré a corregir.

1. Panoli: Beneit, curt d’enteniment, ignorant.

Text i comentaris extrets de l’Arabalears. Un tast de català, Albert Nualart: http://www.arabalears.cat/premium/Deixeu-me-mica-Maleducat_0_1118888127.html

DIGUES SI AQUESTES AFIRMACIONS SÓN VERITABLES O FALSES:

1. Reimaginar és una paraula incorrecta.
2. A través de l’entreteniment es pot fomentar la creació de paraules.
3. Lluïsa Gràcia s’equivoca inexcusablement quan diu que maleducat no surt al diccionari.
4. Segons l’autor, escriure mal educat separat és incoherent respecte d’altres paraules.
5. Sucarrat creu que “desvel” té el mateix significat que “spoiler”.
6. “Jardinejar” i “hortejar” podrien ser paraules noves.

 

SOLUCIONS

1. Reimaginar és una paraula incorrecta. F (Que no surti al diccionari no implica que ho sigui.)
2. A través de l’entreteniment es pot fomentar la creació de paraules. V
3. Lluïsa Gràcia s’equivoca inexcusablement quan diu que maleducat no surt al diccionari. F (És un error disculpable.)
4. Segons l’autor, escriure mal educat separat és incoherent respecte d’altres paraules. V
5. Sucarrat creu que “desvel” té el mateix significat que “spoiler”. F (Podria tenir el mateix significat).
6. “Jardinejar” i “hortejar” podrien ser paraules noves. V

Nadal, Doctor Honoris Causa (text argumentatiu)

Un debat interessant ple d’arguments viscerals
ANTONI TARABINI | 25/03/2014   ARABALEARS

(Introducció)
És democràtic i altament recomanable que els ciutadans ens posicionem a favor o en contra davant qualsevol proposta, idea o iniciativa, i especialment si aquesta prové de les institucions públiques. La de reconèixer els mèrits innegables de Rafel Nadal per part de la Universitat de les Illes Balears pot agradar més o menys, i benvinguda sigui la crítica. Però crec sincerament que algunes motivacions per posar en qüestió l’Honoris Causa només es poden qualificar com a “pintoresques”.(tesi)

(Desenvolupament)
Rafel Nadal no és digne de ser Doctor Honoris Causa (DHC) de la nostra UIB perquè aquest honor només s’hauria de concedir a persones que hagin fet mèrits en l’àmbit acadèmic universitari”,(1r argument) s’ha dit. Sense pretendre ofendre ningú, aquesta argumentació és una absoluta ximpleria. Mirin vostès com les més prestigioses universitats del “món mundial” nomenen DHC multitud d’homes i dones rellevants en diferents i diversos camps de l’activitat humana.
El motiu és molt clar: la universitat no pot limitar-se a ser una “tasseta de plata” aliena als seus entorns culturals, socials, econòmics… i fins i tot esportius. Ans al contrari, ha d’“integrar” i reconèixer els seus mèrits des de la seva universitat. (1r contraargument)
Una altra afirmació que hem llegit durant aquests dies fa referència que “Rafel Nadal no és digne de ser DHC de la nostra UIB perquè ni tan sols ha acabat el Batxillerat” (2n argument). Aquest argument és fins i tot més estúpid que l’anterior. Només són dignes d’aquest reconeixement persones amb estudis? (2n contraargument)
També ha estat present en el debat l’aspecte econòmic. “Rafel Nadal no és digne de ser DHC perquè es dedica a una activitat lucrativa, molt lucrativa”.(3r argument) El problema, en la meva opinió, no és, o no hauria de ser, aquesta realitat, sinó altres arguments com ara quines són les seves actituds i comportaments en la seva carrera d’èxits, que no són precisament pocs. (3r contraargument)
Quart argument que, com els anteriors, consider més basat en la visceralitat que no en la reflexió. “Rafel Nadal no és digne de ser DHC perquè el seu compromís cultural amb la nostra comunitat és inexistent”. Què s’entén per compromís cultural? Deix l’interrogant obert. (4t contraargument)

(Conclusió)
Els arguments del consell de direcció de la UIB per proposar Rafel Nadal com a Doctor Honoris Causa eren els seus èxits esportius, els valors que transmet precisament a través de la seva carrera esportiva i el seu esperit de superació. Aquests arguments poden ser discutibles, pot haver-hi fins i tot altres persones més dignes que ell i no hauria de ser un problema debatre-ho. El que em sembla poc rigorós és que es facin servir arguments que semblen fruit d’una encalentida i no d’una anàlisi en profunditat.(tesi)
En cap moment, no neg la necessària crítica a les iniciatives de la UIB, perquè precisament són els debats i la confrontació d’idees el que ens farà créixer com a societat, però crec que tot plegat s’ha desencadenat de manera precipitada i que hi ha mancat un debat serè a la proposta. Ara mateix ja no hi cap, perquè Nadal ha volgut evitar la polèmica.

  • Recursos de modalització (negreta i subratllat)
  • Arguments del consell de la UIB (gris)
  • Arguments en contra del DHC a Nadal (blau)
  • Contraarguments de l’autor (blau i negreta)

ARGUMENTS CONTRARIS EXTRETS D’UN ARTICLE D’OPINIÓ DE SEBASTIÀ ALZAMORA (Arabalears, Rafa Nadal, o com tenir seny per qui no en té).

Rafael Nadal no pot ser doctor honoris causa perquè la seva activitat no té relació directa amb la ciència, les arts, les humanitats ni el coneixement, que són les àrees a les quals tradicionalment s’atorguen els doctorats honoris causa. Nadal no es dedica a res d’això, sinó a l’esport. Que és una activitat tan honorable com les mencionades, però que té el seu propi sistema de guardons i reconeixements.

Concedir un doctorat honoris causa a un tenista seria tan fora de lloc com premiar-lo amb un Oscar, en la mesura que la seva labor, per admirable que sigui, no té res a veure amb el cinema. Resultaria igualment inadequat, i surrealista, que un científic o un artista fos reconegut amb un trofeu Roland Garros.

 

Connectors d’un text argumentatiu

A favor i en contra (de les setrilleres)

EMPAR MOLINER | 11/01/2014 Ara balears

Raons a favor de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. Finalment, als bars de menú, el líquid del setrill de l’oli i el del vinagre no es confondran, …………….. (CAUSAL) ja no tindran aquell mateix color sospitós i vintage. L’únic producte de brocanter de la taula seran, …………… (CONSECUTIU), els grans d’arròs de l’interior del saler (de l’època de Blasco Ibáñez).

2. És demagògic dir que és caríssim posar una ampolla d’oli a les taules, …………….. (CAUSAL) la llei no diu que l’ampolla hagi de ser monodosi. Diu que dugui etiqueta i que no es pugui reomplir, ……………….. (CONSECUTIU) pot ser una ampolla de dos litres a compartir entre les diverses taules. Els cèntims que això suposa són irrisoris.

3. A Itàlia, on els restauradors són tan honestos (o tan poc) com a Catalunya, ho fan i no passa res.

4. L’oli no és diferent del pa, del vi o de l’aigua; ……………..: (CONSECUTIU) per què no hauria d’anar convenientment etiquetat amb el nom del productor i la descripció del producte?

5. Qui es queixa d’aquesta normativa és qui es queixava de la normativa del tabac. Va en contra dels temps.

Raons en contra de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. La llei pressuposa que tots els amos de bar de menú són xoriços i que, ……………….., (CONSECUTIU) enganyen amb l’oli. És com quan et fan pagar el cànon de reproducció quan compres un cedé verge “per si de cas ets pirata”.

2. ………………. (CONCIDIONAL) hom creu que els amos de restaurant enganyen, hauria d’enviar inspectors de sanitat als restaurants i no obligar a treure els setrills, que són un disseny preciós i autòcton.

3. Les ampolles de vidre generaran molts residus, ……………….. (CONCESSIVA) siguin de litre.

4. L’única cosa que aconseguirà la normativa és que als bars de menú no hi hagi amanides. I que …………… (CONDICIONAL) n’hi ha, te’n cobrin suplement d’oli, com de pa.

5. …………… (CONDICIONAL) s’obliga a posar ampolles d’oli, per què no s’obliga també a posar ampolles de vinagre i pebreres? I a ensenyar quina aigua es fa servir per al cafè?

POSSIBLES SOLUCIONS

Raons a favor de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. Finalment, als bars de menú, el líquid del setrill de l’oli i el del vinagre no es confondran, perquè (CAUSAL) ja no tindran aquell mateix color sospitós i vintage. L’únic producte de brocanter de la taula seran, doncs (CONSECUTIU), els grans d’arròs de l’interior del saler (de l’època de Blasco Ibáñez).

2. És demagògic dir que és caríssim posar una ampolla d’oli a les taules, ja que (CAUSAL) la llei no diu que l’ampolla hagi de ser monodosi. Diu que dugui etiqueta i que no es pugui reomplir, de manera que (CONSECUTIU) pot ser una ampolla de dos litres a compartir entre les diverses taules. Els cèntims que això suposa són irrisoris.

3. A Itàlia, on els restauradors són tan honestos (o tan poc) com a Catalunya, ho fan i no passa res.

4. L’oli no és diferent del pa, del vi o de l’aigua; així doncs: (CONSECUTIU) per què no hauria d’anar convenientment etiquetat amb el nom del productor i la descripció del producte?

5. Qui es queixa d’aquesta normativa és qui es queixava de la normativa del tabac. Va en contra dels temps.

Raons en contra de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. La llei pressuposa que tots els amos de bar de menú són xoriços i que, per tant, (CONSECUTIU) enganyen amb l’oli. És com quan et fan pagar el cànon de reproducció quan compres un cedé verge “per si de cas ets pirata”.

2. Si (CONCIDIONAL) hom creu que els amos de restaurant enganyen, hauria d’enviar inspectors de sanitat als restaurants i no obligar a treure els setrills, que són un disseny preciós i autòcton.

3. Les ampolles de vidre generaran molts residus, encara que (CONCESSIVA) siguin de litre.

4. L’única cosa que aconseguirà la normativa és que als bars de menú no hi hagi amanides. I que si (CONDICIONAL) n’hi ha, te’n cobrin suplement d’oli, com de pa.

5. Si (CONDICIONAL) s’obliga a posar ampolles d’oli, per què no s’obliga també a posar ampolles de vinagre i pebreres? I a ensenyar quina aigua es fa servir per al cafè?

(Text modificat)

Comentari d’un poema de Vinyoli

EL PRIMER ESTEL

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli

Vocabulari:

  • Dreçar: posar dret allò que està inclinat.
  • Entrellum: mitja llum.
  • Fulgurar: llançar rajos de llum.
  • Esvanir-se: fer desaparèixer completament.
  • Plànyer: compadir.
  • Auroral: relacionat amb aurora (claror que precedeix la sortida del sol).

Reflexionau a partir de les següents preguntes:

  • Per què la veu poètica no es pot plànyer?
  • Feis una relació entre paraules i adjectius del poema associats al present i d’altres relacionats amb el futur? Quina conclusió se’n pot treure?

ALGUNES IDEES ORIENTATIVES:

D’una banda, el missatge positiu del poema (prometedora, esperances, vida auroral) és molt reconfortat i, d’altra, el contrast del present (un estel, entrellum = mitja llum, brevetat) i el futur (lluminària, vida auroral, aurora = claror que precedeix la sortida del sol) és constant.

Poetes nascuts el 1913

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (poemes)

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.

Marià Villangómez (poemes)

Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa,
ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que recull.
Si avorrida, ho dissimula
alta i clara com un ull.

Temps ha que dorm la gallina
i els al.lots ja són al llit.
Na Xamena diu: “Au, vine”,
a l’home mig adormit.

No fa cas de petiteses
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.

Amiga de l’olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)

Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l’ona damunt l’arena,
i, amb un badall, jo mateix.

Lladre i adúlter, a l’una
volen anar d’amagat.
Es queixen: “Aquesta lluna!”
I troba una ombra el pecat.

La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.

Salvador Espriu (poemes)