Ortografia i redacció

Comprensió oral

  1. Què li preocupa més que l’ortografia, a Daniel Cassany?
  2. Com han de ser capaços els alumnes de formular els seus pensaments?
  3. Què ha sorgit gràcies a internet?
  4. Què haurien d’avaluar tots els professors?
  5. Com ho han de fer?
  6. Per què Daniel Cassany no es pren seriosament la proposta que li envien?
  7. Per què no és senzilla l’ortografia?
  8. Es poden relacionar les faltes d’ortografia de qualcú amb el seu nivell intel·lectual?

Decàleg de la redacció

  1. No tenguis pressa
  2. Utilitza el paper com a suport (fer llistes, esquemes…)
  3. Esborranya
  4. Pensa en la teva audiència
  5. Deixa la gramàtica per al final.
  6. Dirigeix la teva feina.
  7. Fixa’t en els paràgrafs.
  8. Repassa la prosa frase per frase.
  9. Ajuda el lector a llegir.
  10. Deixa reposar el teu escrit.

Text extret de La cuina de l’escriptura de Daniel Cassany

Text argumentatiu sobre el joc

Josep M. Espinàs a <<Tribunal Popular>>, 1989

Espinàs: Prometo dir el que jo crec que és veritat.

Advocat: no li sembla que s’ha teoritzat massa a propòsit del joc?

E: (I avui es continua, aquí, fent això). Hi ha una literatura que parla del jugador viciós (és lògic, perquè és dramàtic). Normalment no és parla del joc com a fet normal, sinó com a vici. Quan hi ha un escàndol, se’n parla com passa en altres terrenys de la vida.

El perfil del jugador no existeix (com tampoc no existeix el perfil de l’afeccionat al futbol) i cal distingir-lo del jugador patològic.

A: Vostè ha dit que l’ésser humà és jugador per definició.

E: Hi ha instints humans, són bons i configuren la condició humana: formen part de la nostra possibilitat de viure . L’instint de supervivència no es discuteix, el que està malament és que per aquest instint et puguis menjar una altra persona.

A: Vostè juga, senyor Espinàs?

E: Jo juc com a jugador normal. Exemple de joc: rifa de Nadal (“qui no juga a la rifa de Nadal?”). No és delicte ni pecat jugar.

FISCAL: Habitualment han estat màfies les qui administren el joc, excepte quan ho ha fet l’administració: (intercanviabilitat) així doncs, quan l’administració es beneficia o administra el joc, actua com una màfia.

E: Poso en dubte la paraula màfia, és una paraula equívoca. Si el joc està controlat, millora.

F: Tenim una administració criptomafiosa?

E: L’administració no és criptomafiosa. Jo no tinc per què defensar l’administració. No puc entrar en un joc de desqualificacions. (L’he feta jo, l’acusació).

F: L’acusació que l’administració, en relació al el joc, pot ser criptomafiosa s’ha fet recentment.

E: Si hi ha dit “pot” hi guanyem bastant, perquè tot pot ser: però discutim fets, no possibilitats.

  1. Com creus que s’ha defensat, l’acusat? Per què?
  2. Quin recurs retòric empra Josep M. Espinàs en l’oració subretxada?
  3. Quina és la intenció d’Espinàs en les oracions en negreta?
  4. Quin tipus d’arguments empra l’escriptor en els fragments en blau? I en el vermell?
  5. L’argument al qual recorre el fiscal (de color gris), en què es diferencia dels anteriors?
  6. La darrera frase en cursiva d’Espinàs, per què és útil des d’un punt de vista argumentatiu?

Llista de lectures

CONTES

Quim Monzó, Mil cretins. Quaderns Crema.

<<Mil cretins inclou dinou contes, en el que l’autor considera que segurament és el seu treball mésautobiogràfic. Aquest llibre és un gran tast del millor Monzó, on l’autor barceloní s’endinsa, commai ho havi afet i a partir de l’experiència personal de la malatia i la mort dels seus pares, en el móndel dolor, la vellesa i la mort, sense oblidar, però , la ironi i l’humor que l’han caracteritzat.>>

Per què Quim Monzó no val al teatre

Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes. Quaderns Crema.

<<L’amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l’excés de solitud o de companyiasón alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irònica, penetrant icontinguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d’uns personatges vulnerables, esclaus d’unescircumstàncies que, com ñes llimones, combinen l’acidesa amb les propietats refrescants.

http://www.vilaweb.tv/?video=5362

James Finn Garner, Contes per a nens i nenes políticament correctes. Quaderns Crema.

Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils. El problema és que aquelles aventures eren i són sexistes i racistes, i mostren un menyspreu cultural constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals…

http://www.upf.edu/materials/fhuma/oller/lab/caputxeta/index.htm

Salvador Espriu, Narracions. Empúries

Narracions és una tria molt representativa de la prosa de Salvador Espriu i una de les mostres méssignificatives i brillants de la narrativa catalana de qualsevol època. La selecció comprèn set prosesd´Ariadna al laberint grotesc, la narració Letizia i cinc procedents de Les ombres.

http://www.tv3.cat/videos/2725310

Mercè Rodoreda, Semblava de seda i altres contes. Educació 62

Els contes utilitzen tècniques diferents, des de l’objectiva, posada en circulació per la novel·la nordamericana,fins a la més intimista i fins i tot fantàstica, ben present al conte que dóna títol al recull.L’autora demostra que, bona lectora atenta a les novetats literàries, és alhora una escriptora de fortapersonalitat i gran categoria. Aquests contes, de fet, han estat traduïts a diverses llengües i elstrobem, també, en antologies del gènere.

http://www.youtube.com/watch?v=H40PIwf3GRY

NOVEL·LA

Philip Roth, Nèmesi. La Magrana.

Bucky Cantor, un jove llançador de javelina frustrat perquè la mala vista l’ha exclòs de lluitar a la guerra, s’ha de conformar a fer de monitor en un esplai. Cantor, que es desviu pels xavals, és testimoni de com la pòlio comença a fer estratlls.

http://oficidelector.blogspot.com/2011/09/epistola-moral-philiph-roth.html

Charles Dickens, Conte de Nadal. Ed. Vicens Vives.

Ebenezer Scrooge és un vell avar que té esclavitzat el seu treballador, un jove pobre i de bon cor. La nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el fantasma del passat el porta cap a la seva infància,perquè recordi el que va sentir llavors i s’entendreixi el seu cor; el fantasma del present l’apropa acasa del seu treballador, on malgrat la pobresa regna l’amor i l’esperit familiar (i on veu un nenmalalt); i el fantasma del futur el porta a la seva mort, sol. Espantat per les visions, Scrooge decideix canviar de caràcter, ajuda la família del treballador i recupera amb aixó l’esperit del Nadal.

http://www.youtube.com/watch?v=YGGohTPuOeQ

Anton Txèkhov, Una història avorrida. Minúscula.

Nikolai Stepanòvitx, un vell professor de la facultat de medicina, veu acostar-se els seus últims diesenmig d’un procés d’estranyament però també de sorprenent indiferència per part seua. Li agradariapensar que s’ha convertit en més savi amb la suma dels anys, però ha de constatar que no és així.Les classes a la facultat –abans tan estimulants- li suposen una tortura. I aquell “consell excel·lent” que el reptava des del fons de les edats (Coneix-te a tu mateix) no li ha servit de res, puix que veniasense instruccions d’ús.

http://oficidelector.blogspot.com/2011/02/sense-guerassim.html

Llorenç Villalonga, Mort de dama. Editorial Moll

Mort de dama, avui un clàssic contemporani de les lletres catalanes. Villalonga elabora l’acta notarial de l’enfonsament d’una Mallorca que mor amb ella. I basteix aquest fresc d’època a través d’uns personatges paradigmàtics, veritables arquetips. Així, l’ambivalència de l’autor envers el món dels botifarres mallorquins se’ns presenta a partir del dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona Maria Antònia, la baronessa de Bearn.

http://www.youtube.com/watch?v=3XQA6tAC3dg

Albert Sánchez Piñol, La pell freda. La Campana.

<<Quan el van desembarcar a la platja amb una xalupa, el va sorprendre que l’únic habitant de l’illano sortís a rebre’l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos iamenaçadors.>>

http://www.vilaweb.tv/?video=5365

Tom Sharpe, Wilt. Columna.

Henry Wilt, professor auxiliar, segon grau, a l’Escola Tècnica d’Arts i Oficis, ha tornat a veure rebutjada la seva proposta d’ascens a professor titular. Deu anys intentant entaforar literatura als cervells d’aprenents de guixaire, carnisser i altres… A casa seva les coses no li van millor. Eva, la seva desmesurada i dominant esposa, no para de turmentar-lo dia i nit per la seva manca d’esperit agressiu…

http://www.youtube.com/watch?v=ltDJ1C25njc

Stefan Zweig, Carta d’una desconeguda. Quaderns Crema

<<Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns cladreds tan forts sigui realment la fi.>>

Blai Bonet, El mar. Club Editor.

El mar, en publicar-se, va esclatar com un astre escandalós. En són protagonistes uns quants nois de vint anys que viuen en un sanatori per a tuberculosos, devorats interiorment per una mort segura i un desig de viure imperiós.

http://www.youtube.com/watch?v=NxRyvgDwi-k

PROSA AUTOBIOGRÀFICA

Josep M. Espinàs, A peu per Mallorca. La Campana

«Aquest és el viatge d’una sorpresa. La sorpresa davant un interior de Mallorca per on no ha passat el temps invasor, que ha naufragat a les platges.El lector potser no s’ho creurà. La famosa “Mallorca venuda al turisme” conserva els antics murets de pedra dels camins, no hi ha cases adossades ni hi pengen grans rètols comercials. He arribat a un forn seguint, carrer amunt, la flaire de pa. I he vist com es muntava a la plaça la fira de les herbes.>> http://www.tv3.cat/videos/1109539

Josep M. Espinàs, El meu ofici. La Campana.

<<El lector trobarà en aquestes pàgines un autoretrat indirecte però també una clara visió del que l’escriptor pensa sobre la importància de les idees i les emocions, de l’èxit i del fracàs, de l’ambició, de la quantitat i qualitat de l’escriptura, de l’admiració…>>

http://www.vilaweb.tv/?video=5351

http://www.youtube.com/watch?v=JqiNIjwE9FQ&feature=related

Joan Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca. Empúries.

<<A ‘Un país de butxaca’ explora les seves arrels catalanes. A partir de la figura de l’avi matern, provinent de l’Empordà, recupera una llengua que va perdent pes social després de la segona guerra mundial. Bezsonoff, amb una prosa mordaç, repassa el procés endegat als 10 anys que el porta primer a sentir-se català i, més endavant, a assolir un sentiment de pertinença a una cultura els tentacles de la qual van des del Principat fins al País Valencià, les Illes o l’Alguer. Llegir Bezsonoff és una autèntica delicia perquè té una prosa rica i un sentit de l’humor no exempt de mala baba.>>

http://www.youtube.com/watch?v=7xuV_7RcSwo

POESIA

Omar Khayam, Els <<Robayat>>. Quaderns Crema

L’ésser humà es fa lliure després de sofrir;/ la gota presa en l’ostra en perla es convertí./ Si no conserves els teus béns, conserva el cap;/ la copa buida una altre cop es torna a omplir.

Aquell que avança en la felicitat/ cent vegades al dia t’ha expressat:/ <<Recull cada moment de temps; no ets /com l’herba que reneix quan s’ha tallat.

Jordi Sarsanedas, Cor meu, el món. Proa

<<(…) El teu somriure, l’instant feliç,/ almoina potser, de tu a mi,/ però gloriosa./ Jo teu, tu meva, tan poc meva,/ plorant en l’abraçada./ I he de trobar la força de dir gràcies. (…)>>

http://www.vilaweb.tv/?video=4331

Joan Margarit, Casa de Misericòrdia. Proa

<<(…) La vertadera caritat fa por/ És com la poesia: un bon poema,/ per bell que sigui, ha de ser cruel./ No hi ha res més. La poesia és ara/ l’última casa de misericòrdia.>>

http://www.youtube.com/watch?v=msme0n22T_w

http://www.youtube.com/watch?v=LFt7H0F7E-Y&feature=related

ASSAIG

Joan F. Mira, Una biblioteca en el desert. Bromera.

Recull d’assajos entorn dels viatges, nacions, llibres, llengua, els clàssics, la gent, la memòria i els valencians. Llegir un text de Joan F. Mira és un acte de cultura que ens proporciona un plaer doble. D’una banda, el d’accedir a un estil d’escriptura pensat per comunicar idees d’una manera entenedora i, alhora, bella. I, de l’altra banda, el d’entrar en contacte amb una manera irreductiblement lliure de pensar el temps I el país que ens ha tocat de viure.

http://www.vilaweb.tv/?video=5359

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos. Edicions 62

<<Encara que els escriptors professionals afirmin que la literatura té unes finalitats excelses i transcendents, no hi ha dubte que també en té una altra de vulgar I efectiva: la d’omplir els ocis d’uns hipotètics lectors. (…) Jo em dono per satisfet si no li frustro l’oci: si no l’hi frustro del tot.

http://www.youtube.com/watch?v=dhpxqPk3N8Y

Jesús Tuson, Això és (i no és) Allò. Ara llibres

Les metàfores són el nostre pa de cada dia, i ens permeten entendre el món que ens envolta i alhora expressar-lo. A Això és i (no és) Allò, un dels professors del lingüística més rellevants del nostre país ens condueix d’una manera magistral i entenedora pel meravellós món de les metàfores.

PENSAMENT

Joan Mascaró i Fornés, La creació de la fe. Ed. Moll (col·lecció Tomir).

<<Per damunt de tot, no tengueu mai por. Millor morir que tenir por. Una vida amb por, no val la pena viure-la. La por és un senyal pequè facem alguna cosa i té la seva utilitat: quan ja hi hem fet el que hi podem fer, descansem en pau.>>

<<Ets lliure de tocar el piano notes equivocades, però això no produirà música. La llibertat per fer música ve de tocar les notes correctes.>>

La creació de la fe és el llibre que recull pensaments de J. Mascaró: traductor a l’anglès de les grans obres sànscrites com els Upanishads, el Dhammapada i el Bhagavad Gita.

http://joanmascaro.com/

El Modernisme: Joan Maragall

Perídodes literaris: lletra (UOC)

Sobre el Modernisme. Pels volts del 1880 comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d’actituds culturals noves caracteritzades, totes elles, per una voluntat clara de modernització. Modernisme (UOC)

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d’arraconar la Renaixença.

2. La voluntat d’acostar-se a la més pura actualitat europea.

3. La voluntat de posar-se al dia i d’aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita. (Extractes de l’entrada susdita de la UOC.)

Sobre Joan Maragall a l’Enciclopèdia catalana: <<La novetat de la seva poesia consistia en un rebuig molt conscient de la retòrica del Romanticisme autòcton i un retorn a l’expressió senzilla d’experiències afectives reals, feta, no pas en termes introspectius, sinó a través de visions de la natura.>>

<<Dues idees hi són fonamentals: la del poeta com a visionari i mèdium d’una realitat transcendent que, tanmateix, només pot ésser copsada, en moments de gràcia, a través de les seves manifestacions naturals i mitjançant els sentits, i la de la inextricable identificació de poesia i vida. Aquesta poètica rep plasmació pràctica en les visions de paisatge de la secció Pirinenques , entre elles la del famós poema La vaca cega .El primer recull revela alhora unes inclinacions decadentistes típiques del moment inicial del Modernisme. Maragall reaccionà aviat en contra, veient-hi un malaltís perill d’impotència, i tornà a defensar un vitalisme optimista>>

 

Llegeix aquestes preguntes i contesta-les després de veure el vídeo sobre Joan Maragall

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18156&p_ex=joan%20maragall

  • Quan va néixer i a on?

  • A què es dedicava el seu pare?

  • Quina és la seva passió?

  • Quina carrera va fer?

  • Quants de fills va tenir?

  • A quin diari féu feina?

  • De quin estil són els seus primers poemes?

  • Com és el seu estil i els seus versos?

  • De què és fruit la creació literària?

  • Què és la paraula viva?

  • Què pretenia el Modernisme?

  • Què és el Comte Arnau?

L’Escola Mallorquina

Nom donat al conjunt de poetes mallorquins de la primera meitat del s. XX, especialment el grup de la revista La Nostra Terra, i dels primers anys de la postguerra, les característiques comunes dels quals s’anaren accentuant més i més fins a llur crisi cap al 1950.

Bé que hom ha de considerar com els seus precedents directes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, l’Escola Mallorquina seguí, de fet, una línia iniciada ja per Pons i Gallarza, la característica primordial de la qual seria la contenció, d’arrel clàssica, traduïda externament en la rigor acadèmica de la forma (li interessà per damunt de tot l’art i la musicalitat com a recurs fonamental de la poesia), de la temàtica (limitada i sovint paisatgista) i del to expressiu (volgudament mesurat, sense violències ni audàcies). (Eciclopèdia Catalana)

<<La Balanguera>> i <<El pi de Formentor>> interpretats per Maria del Mar Bonet.

<<La Balanguera>> per Amics de la Bressola. (Vilaweb)

El narrador

Sobre el concepte de narrador:

El text no és sinó el monòleg del narrador, el qual cedeix la paraula als personatges quan vol i durant l’extensió que vol; pot reproduir literalment allò que el personatge ha dit o pensat, pot parafrasejar-ho o limitar-se a informar-ne al lector.

Quan el narrador fa que cedeix la paraula al personatge i el cita literalment tenim el discurs directe, que és el tipus més proper a la (fictícia) realitat de l’acte de parla o del pensament. El discurs directe és el procediment fonamental del diàleg o del monòleg, normalment introduït o emmarcat pel discurs del narrador i destacat mitjançant recursos gràfics.

El monòleg és el discurs que el personatge s’adreça a si mateix. El diàleg, en què intervenen dos o més personatges, té funcions diverses a la narració; serveix perquè expressin pensament i emocions, motius i objectius, però, també proporciona indicacions i comentaris d’accions, descripcions d’éssers o llocs, etc.

En el discurs indirecte el narrador incorpora al seu propi discurs les paraules o pensaments del personatge, la qual cosa li permet de condensar o de parafrasejar, d’alterar en suma, el discurs d’aquell si li convé. El discurs indirecte ofereix al narrador un procediment eficaç per informar amb gran economia.

Més fidel a les paraules o els pensaments del personatge és el discurs indirecte lliure, el discurs del qual continua subordinat sintàcticament al del narrador, però s’acosta en altres aspectes a la literalitat del discurs directe, per bé que no usa marques gràfiques de citació. De vegades, es pot confondre amb el monòleg interior. Exemple del llibre Jo confesso de Jaume Cabré: <<Sobretot ara que mirava enrere, l’Adrià Ardèvol s’adonava que ni quan era petit no havia estat un nen petit. Va enxampar totes les precocitats possibles, com d’altres agafen refredats i infeccions. Em faig pena i tot. I això que no sabia… >>

El monòleg interior (discurs immediat) comporta la desaparició de la veu del narrador i, doncs, l’accés directe del lector al pensament del personatge, més encara, a la seva consciència, per tal de presenciar sovint el naixement del pensament.

El narrador, independentment de la persona gramatical, pot ser:

  • Homodiegètic: és un personatge de la història. Autodiegètic: si és el protagonista.
  • Heterodiegètic: no és un personatge de la història.

Els nivells narratius:

  • Extradiegètic: el fet de narrar. Narrador típic.
  • Intradiegètic: la història, el món de la ficció. (El personatge)
  • Metadiegètic: històries dins una altra història.

Classificació de narradors:

  1. Extraheterodiegètic: narrador que conta la història des de fora i no hi està implicat. Per exemple: Homer.
  2. Extrahomodiegètic: (narrador testimoni) des de fora de la història conta fets que ha viscut en qualitat de protagonista o testimoni. Exemple: el Dr. Watson responsable de contar les aventures de Sherlock Holmes o mossèn Mayol a Bearn.
  3. Intraheterodiegètic: un personatge que conta una història en la qual no participa. Per exemple: Sherlock Holmes exposant la solució del crim que ha investigat.
  4. Intrahomodiegètic: un personatge que conta la seva pròpia història. Exemple: Ulisses en els cants IX- XII de l’Odissea.

Una altra classificació (extreta del PELC):

  • El narrador intern intervé en la història (n’és un dels personatges) i fa servir la primera persona. Pot ser protagonista o bé personatge secundari.
  • El narrador extern no intervé en la història i fa servir la tercera persona (o, molt rarament, la segona). Pot  ser un narrador omniscient, que ho sap tot sobre els personatges (què fan, què pensen, què senten… en qualsevol moment); un narrador observador, que només narra allò que es veu i que se sent, com una càmera; un narrador editor, que fa veure que l’obra no l’ha escrita ell, sinó que l’ha trobada o la hi han donat i es limita a editar-la (pot ser un manuscrit, unes cartes…); etc.

D’altra banda hi ha el narratari (a qui s’adreça la narració), que pot ser:

  • Extradiegètic: el destinatari de la carta de Mossèn Mayol a Bearn.
  • Intradiegètic: el narrador intradiegètic conta una història (dins la història) a un altre personatge.

Introducció a la teoria de la literatura, Joan Abellan, Pere Ballart i Enric Sullà. Angle editorial.

Diegètic > diegesi: successió rigorosament cronològica dels esdeveniments d’un relat.

Hetero-: altre que l’habitual o normal. Dieferent entre ells. Homo-: el mateix, igual.

Extra-: fora. Intra-: dins.

Activitat de comprensió: De quin tipus de narrador es tracta?

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera. (Traducció de Joan F. Mira)

Aquí trobareu la resta del cant.

Situació actual de la llengua catalana a les Illes Balears

L’Ajuntament de Maó ordena als treballadors que canviïn el nom per Maó/Mahón.

Bauzá respon als manifestants que no canviarà de política lingüística.

Manifestació de diumenge 25/3/2012 en contra de la política lingüística del Govern.

El Govern aprova la llei que degradarà el català a l’Administració. (El projecte no entrarà en vigor fins que l’avali el parlament. L’únic idioma que s’exigirà als futurs servidors públics serà el castellà. El català només serà necessari en l’àmbit docent i en l’atenció al públic. Els documents oficials en queden afectats.)

Sobre els llaços

Educació obliga a retirar els llaços pel català. Diari de Balears

Els llaços quadribarrats i el govern. Diari de Balears

El català a l’escola

Educació enllesteix l’ordre de lliure elecció de llengua. (La petició d’una tercera part dels pares serà suficient perquè els nins estudiïn en català o castellà.)

Els professors de català s’organitzen contra Bauzà. Diari de Balears

Opinions

Jaume Bonet: seria fotut deixar-se morir sense dir res.

Antoni Pastor: <<El conflicte de la llengua dividirà el PP de les Illes>>.

Rosa Calafat: <<L’ofensiva contra el català a les Illes fracassarà>>.

Gabriel Bibiloni: <<El govern balear vol destruir la bona convivència i la pervivència de la identitat del país>>.

Funció social de la llengua

La Declaració Universal dels Drets Lingüístics defineix comunitat lingüística com a societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat, reconegut o no, s’autoidentifica com a poble i ha desenvolupat una llengua comuna com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre els seus membres.

Les tonades de ximbomba i les de verema es cantaven en contextos i situacions festives que tenien lloc just després del treball o, fins i tot, n’eren conseqüència. Per això, els cantadors enllacen de seguida els records i les vivències del treball amb els de l’entorn festiu. Cantar tonades, tant d’un tipus com de l’altre, forma part de les situacions d’interacció social, i contribueixen a crear espais de sociabilitat i a reforçar els models i els lligams d’unió i cohesió.

Les tonades s’aprenien per transmissió oral, de la família (pares, germans), d’altres jornalers o veïns. Cantar demostrava l’adquisició de destresa en el treball. Aprendre a cantar formava part inseparable del fet social i corporal d’aprendre a treballar, amb uns gestos i unes actituds correctes.

Tonades de feina a Mallorca (Idea del fet social de la llengua). Tonada: Melodia d’una cançó o del parlar.

  • Creus que hi ha qualque relació amb la tonada que fan i la feina? Quina?

  • Hi ha cap relació entre la lletra i la realitat social.

Subratlla les paraules que facin referència al medi. (Funció definidora de la realitat)

Arròs bomba i mancolí

se fan a dins s’albufera.

En tenir-lo damunt s’era,

tot per tu i gens per mi.

Definicions de literatura. Per què llegim? Característiques

1. QUINA DEFINICIÓ DE LITERATURA TRIARIES? PER QUÈ?

  1. Hi ha l’art de llegir i l’art d’escriure (Joan Mascaró). El paper del lector: <<Siguin quines siguin les vostres conviccions, sou més que una ideologia, i Shakespeare us diu alguna cosa en la mesura del que vosaltres li podeu aportar.>> (Harold Bloom)
  2. Coneixement de tot el que ha estat escrit.
  3. Segons Jakopson, la funció estètica o poètica del llenguatge és la dominant en el missatge literari. Aquesta funció es basa en una selecció i combinació de procediments que transformen el sentit denotatiu o neutre de la paraula en un sentit connotatiu o poètic.
  4. Texts que inclouen un saber fixat i transmès per escrit.
  5. Es limita a obres de ficció. Segons kant, la literatura és una lectura desinteressada, es llegeix per plaer.
  6. Frontalització: atreure l’atenció sobre el mateix enunciat.
  7. Literatura apareix quan a una persona li agrada sentir repassar, ja sense cap novetat. El grau suprem apareix quan, encara que ho recordi de memòria o, fins i tot, literalment, desitja tornar-lo a sentir sencer en el seu orde. (José M. Valverde)
  8. L’art de parlar bé amb una ficció versemblant. (Jaume Medina)
  9. <<La literatura és pot definir com una art bella que dóna les regles per a la deguda i bella confecció de l’obra literària, és una art retòrica.>>
  10. La literatura i l’art com a evasió.    Evadir-se: fig Cercar d’allunyar-se d’una situació desagradable, d’un problema, etc. Per exemple, a La rosa porpra del Caire (Woody Allen). En els anys 1930 als Estats Units, durant la Gran depressió, una jove cambrera de cerveseria, Cecilia, té un marit aturat i camanduler. Es consola passant les seves vesprades en el cinema, la seva gran passió.Un dia en què ha anat a veure, per cinquena vegada, la mateixa pel·lícula al Jewel Palace, un incident extraordinari es produeix: un dels personatges de La Rosa porpra del Caire, Tom Baxter, l’interpel·la a la sala. Surt de la pantalla, passa de la pel·lícula en blanc i negre al món en colors i la fica en una aventura imprevista. (Viquipèdia).

 2. PER QUÈ LLEGIM LITERATURA?

  1. Per interès propi.
  2. No llegim per contradir ni refutar, sinó per sospesar i considerar.
  3. Per considerar la naturalesa que comparteix amb nosaltres.
  4. Per enfortir el jo (millorar-se a un mateix).
  5. Per plaer.
  6. En resum, la classe de literatura ha de ser una finestra oberta que permeti conèixer l’altre i que faciliti, a través de la cultura, la solidaritat i l’intercanvi.

Fragments extrets de Glòria Bordons, Ensenyar literatura a secundària, Graó i Harold Bloom, Com llegir i per què, Anagrama.

3. QUÈ ÉS VERSEMBLANÇA?

Versemblança segons Vicenç Villatoro: «Quan intentava explicar a classe la idea de la versemblança literària, deia que, en una novel·la, la font de la versemblança és sempre al seu interior, no en la realitat exterior. Per la versemblança d’una novel·la importa un rave la realitat, el que importa és el que sembla real allà dins, en les particulars regles del joc narratiu. Alguns exemples. Jo no crec en els extraterrestres, però quan mor ET a la pel·lícula ploro. Perquè no m’importa si ET és real. M’emociona perquè el crec real dins de la pel·lícula. Importa si lliga en la trama de la novel·la. No importa si és real al carrer.

Creis que és versemblant aqueixa història?

4. DRETS DELS LECTORS, SEGONS DANIEL PENNAC:

  • El dret a no llegir.
  • El dret a botar-se pàgines.
  • El dret a no acabar el llibre.
  • El dret a rellegir.
  • El dret a llegir qualsevol cosa.
  • El dret a identificar-se amb el personatge.
  • El dret a llegir a qualsevol lloc.
  • El dret a fullejar.
  • El dret a llegir en veu alta.
  • El dret a callar.  (Extret d’Enric Queralt, Llegir més enllà de les lletres, Pagès editors).

5. ALGUNS CONCEPTES

Art: Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l’estudi, l’experiència, l’abnegació. L’art d’ésser bon venedor.

Belles arts: Tradicionalment, arts que tenen per objecte l’expressió de la bellesa mitjançant el color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment (pintura, escultura, arquitectura, música, poesia, dansa).

Bellesa: Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració. La bellesa d’un cos jove. La bellesa d’una posta de sol. La bellesa d’una acció. Una altra definició: és la perfecció mateixa de les coses en la mesura que delecta l’esperit de qui les contempla. (Jaume Medina)

6. ESQUEMA SOBRE LITERATURA

  1. Comunicació artística.
  2. Texts literaris: 2.1 Un món de ficció. 2.2 Ús especial del llenguatge (comunica d’una manera que no és habitual). Llenguatge literari: recursos estílístics i crear art a través de la paraula.
  3. Finalitat: 3.1 Plaer estètic

3.2 Altres intencions:

3.2.1 Mostrar situacions que inciten a la reflexió i intercanvi   d’idees.

3.2.2 Comprendre millor el món, reflexionar sobre la vida i l’ésser humà.

3.2.3 Catarsi: sentiment d’alliberament i serenitat suscitat per la vivència d’una obra d’art.

3.2.4 Evasió

7. COMPARA AQUESTS TEXTS I DIGUES QUÈ EN PENSES

<<Una flor pot ser un objecte de comerç: una cosa que es compra i es ven amb diners. Aquest és el seu valor més baix. També pot ser un objecte d’interès intel·lectual, però llavors es transforma en abstracció i des d’un punt de vista merament intel·lectual a vegades pot ser més interessant una ortiga que una flor. Però per a l’ànima la flor és un objecte de joia, i per al poeta pot significar bellesa i veritat…>>

<<Totes les coses de la terra, des d’una flor a un ésser humà, poden ser un objecte d’amor o contemplació, un objecte d’interès intel·lectual, i un objecte de possessió>>.

Joan Mascaró, Els Upanishads. Editorial Moll

<<La bellesa perfecta, en aquest estadi de la vida, és la que conté, al costat d’elements de gratuïtat i de caprici, la meravellosa llum que prové de la seva utilitat concreta. Les roses són belles. Són bellíssimes. Però quina llàstima que no siguin comestibles! Si fossin comestibles serien més bones que les patates primerenques, els dolços pèsols tendres, les faves, les petites escarxofes de color amable i agraït>>.

Josep Pla, Les hores. Edicions Destino

Comprensió oral sobre Joan Maragall

Activitat de comprensió lectora de la prova de nivell C2 de l’any 2011.

Tot seguit escoltareu dues vegades un fragment del programa Any Maragall, de Catalunya Ràdio, emès el 4 de setembre de 2010. Heu de triar, en cada cas, la resposta correcta. Àudio

1. El programa està dedicat a Joan Maragall perquè se’n commemora…

a) l’aniversari del seu naixement.

b) l’aniversari de la seva mort.

c) a i b són correctes.

2. Pere Maragall, nét del poeta…

a) és estudiós de l’obra del seu avi.

b) és poeta, com el seu avi.

c) a i b són correctes.

3. Marta Pessarrodona és…

a) poeta i experta en l’obra de l’escriptora anglesa Virginia Woolf.

b) poeta i experta en l’obra de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda.

c) a i b són correctes.

4. En el llibre Animals i plantes, Marta Pessarrodona…

a) fa un homenatge a la prosa catalana mitjançant un poema.

b) estableix el seu cànon de la poesia catalana del segle XIX ençà.

c) hi ha un poema dedicat als poetes de l’Escola Mallorquina.

5. Marta Pessarrodona…

a) explica que l’aportació de Joan Maragall no va agradar a tothom.

b) explica que Gabriel Ferrater va seguir l’estil poètic de Joan Maragall.

c) explica la teoria de la paraula viva de Joan Maragall.

6. La “teoria de la paraula viva” de Joan Maragall…

a) propugna un model de llengua literària culta.

b) propugna un model de llengua literària pròxima a la llengua col·loquial.

c) propugna un model de llengua literària pròxima a la del romanticisme.

7. En quina època s’inscriu la poesia de Joan Maragall?

a) Modernisme

b) Renaixença

c) Noucentisme

 Períodes de la literatura catalana (Lletra.uoc.edu)

Solucions: 1 C,  2 A,  3 C,  4 B,  5 A,  6 B,  7 A

Diversitat lingüística i prejudicis lingüístics

Entrevistador: Per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida?

Chomsky: Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.

(Entrevista a Chomsky, revista Mètode)

(Article de Joan F. Mira sobre el tema.)

Les llengües del món (Lingua Món)

Les llengües del món (Gabriel Bibiloni)

Article a Vilaweb sobre la cooficialitat de dues llengües en el mateix territori.

El temps dels Amondawa (Joan F. Mira) sobre una tribu sense el concepte abstracte del temps en la seva llengua.

Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to), Jesús Tuson

Que, potser, fóra possible la confluència dels set mil milions d’humans en la mateixa llengua? La resposta, doble, és aquesta: si mai parlem tots una llengua, aquesta o bé serà d’una monstruositat inabastable, o bé d’una simplicitat esgarrifosa (i, totes dues coses, radicalment inhumanes i, per sort, impossibles). Anem a considerar la primera possibilitat d’aquesta il·lusió forassenyada. És un fet incontestable que els sapiens ocupem ecosistemes ben diferents, als quals sembla que ens hem adaptat amb èxit. Això vol dir que la llengua única hauria de tenir un lèxic monumental que acolliria els noms de totes les realitats minerals, vegetals i animals (les comunes i les específiques) sense excepció. (…) A més, la mateixa llengua hauria d’integrar el vocabulari riquíssim de totes les formes i manifestacions culturals: les religioses, les pròpies de les festes i cerimònies, les de els relacions de parentiu i moltíssimes més. (…) I a la pràctica la gent es veuria obligada a fer la seva selecció particular de la macrollengua, amb la qual cosa parlarien seccions diverses del mateix sistema: al capdavall, llengües diferents a efectes pràctics i de comprensió.

Tal vegada seria més assenyat acceptar que els humans ens hem configurat com a espècie variada (també pel que fa a les llengües); i que aquesta flexibilitat, que ha fet possible la nostra supervivència, podria ser la garantia màxima de la nostra continuïtat: de la natural i de la cultural. Com va dir aquell: <<No volem tornar, mai, a cap Paradís>>.

La declaració universal dels drets lingüístics: selecció de textos.

L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques arreu del món.

L’ensenyament ha de contribuir a fomentar la capacitat d’autoexpressió lingüística i cultural de la comunitat lingüística del territori on es impartit.

Contra l’imperialisme lingüístic, Pere Comelles.

Més enllà (…) del valor patrimonial, del paper ecològic de les llengües, de les virtutts estètiques de les seves peculiaritats, dels coneixements que contenen o de la necessitats de manterir alternatives de pensament vives – que són aspectes que afecten tota la humanitat en conjunt – , sempre hi haurà el dret de qualsevol comunitat a permetre que els seus descendents s’entenguin amb els seus avantpassats.

Una imatge no val més que mil paraules, Jesús Tuson.

<<Per exemple, si un altre comença a resseguir el mapa a partir del búlgar: trobarà més “fàcil” el rus i més “difícil” l’anglès o l’italià. Dit d’una manera més clara: cal entendre que les dificultats que podem tenir per aprendre el xinès són exactament les mateixes que pot tenir un xinès quan aprèn la nostra llengua, la “llengua fàcil”. Tot és qüestió de perspectiva>>.

<<I és que hi ha una època en la vida en què, sense saber-ho, som especialistes en l’adquisició de codis, si els trobem en el nostre camí i el seu aprenentatge està inclòs en les nostres previsions biològiques, o en les direccions del nostre desenvolupament: aprenem una llengua com a prenem a caminar o a veure en tres dimensions i en color, de manera natural, perquè així ho ha establert la nostra condició humana>>.

<<En un país concret, la llengua més parlada (i la més útil i pràctica) és la llengua concreta d’aquell país concret. En aquesta situació, doncs, no té cap sentit apel·lar a les grans magnituds de la llista anterior perquè, si volem passar bones estones a Florència, és evident que un domini fluent de l’italià ens traurà l’esperit de pena, més que no pas el control del xinès, de l’espanyol, de l’anglès o el bengalí>>.

<<És absurda l’expressió “el basc és una llengua molt antiga”; perquè és del tot evident que el basc és una llengua d’aquest mateix any en què vivim, una llengua que, com totes, té una evolució en el temps (testimoniada o no en documents, això és del tot secundari) i s’ha de remuntar als orígens de la parla humana. Com totes les llengües que es transmeten d’una llengua a l’altra, sense discontinuïtats>>.

<<Queda, doncs, ben clar que l’extensió d’una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa: no hi ha res en l’estructura de cap llengua que la predestini a empreses imperials>>.

<<Una part de la humanitat hauria de poder viure còmodament (i hi té tot el dret) sense sortir de la seva llengua “local”: una situació perfectament natural i absolutament respectable. Excepte, potser, per a alguns espavilats que s’autoproclamen “ciutadans del món” i que, en el fons, no són res més que provincians d’una altra província i parlants d’una altra llengua local>>.