Examen UIB 2018: emoticones

emoticones

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui. Joana Bonet (La Vanguardia, 20-12-17)

Qüestions:

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i argumentant les respostes: (3 punts) a) Explicau el significat d’aquesta frase: «Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen». b) Quins considerau que són els avantatges i els inconvenients de l’ús dels emojis?

5. Feu una valoració crítica del text. (2 punts)

PROPOSTA DE SOLUCIONS A LES TRES PRIMERES PREGUNTES

LECTURA REFLEXIVA

LECTURA ANALÍTICA

Introducció

Formo part d’aquesta escassa minoria que no utilitza emojis per comunicar-se, encara que no els menyspreo en absolut. El seu abast és gegantí, arriben a empetitir l’hegemonia de l’anglès. Per alguns, venen a representar el llenguatge corporal a l’era digital: ninotets hiperexpressius capaços d’inferir matisos emocionals a l’escriptura precipitada, desproveïda de la inflexió necessària per interpretar una cosa tan bàsica com simpatia o antipatia. Però, per molt que m’enviïn el morret arrugat amb un cor, jo només em sento besada virtualment si llegeixo «un petó». Què podria dir del vigorós bíceps inflat que, lluny de reconeixement, sona a befa, perquè els esforços als quals sol referir-se no tenen res a veure amb la suor? O d’aquests aplaudiments amb vibracions blaves que ni de molt no supliran el gaudi de llegir «bravo!», paraula ampla i universal com poques.

Només una petita part dels usuaris opten per no usar emoticones.

L’ús d’aquests pictogrames és molt abundant en l’era digital.

Les emoticones serveixen per expressar els gestos del cos.

Els emojis aporten matisos emocionals a l’escriptura.*

Desenvolupament

Les atropellades relacions socials avui no només s’aguanten sinó que s’estructuren a través d’una pantalla de telèfon. Entre els qui m’envien emojis, destaquen una professora d’universitat, un metge, una senyora de 76 anys, un poeta, una antropòloga, un agricultor i gairebé tots els menors de 40 anys amb qui em relaciono. Cal reconèixer que algunes emoticones contenen un camp semàntic ben atractiu, com en Travolta o la flamenca, que porta l’alegria del vestit de llunes i les castanyoles a tot arreu, però, en general, són una forma trivial i alhora asèptica de comunicar emocions. És curiós recordar-ne l’origen: segons explicava Fred Benenson a la revista Slate, van ser afegits al sistema operatiu IOS 5 amb la intenció que els usuaris poguessin tenir converses més llargues. Però, en un efecte bumerang, es va aconseguir tot el contrari: excusar la mandra mental que molts senten per cercar la paraula exacta.

Importància de les relacions socials a través dels telèfons intel·ligents avui en dia.

Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

És una manera de comunicar emocions pot sentida.

L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

La intenció original era la contrària.

Conclusió

Pels més papistes, la seva expansió és alarmant, un greuge al llenguatge normalitzat just quan l’analfabetisme semblava gairebé erradicat. Ara acaba l’any i la RAE informa que la paraula més cercada al seu diccionari ha estat haber. L’explicació no és existencial sinó tristament ortogràfica. Malgrat que un grapat de ridículs resistents ens oposem als moderns pictogrames, alguns investigadors, com el lingüista Vyvyan Evans, ens recorden que el 70 per cent de les nostres interaccions diàries tenen a veure amb el llenguatge no verbal. Ens expressem a través de gestos i senyals que, lluny de ser sostinguts per la paraula, la completen. I pot ser que en temps de postveritat estigui més devaluada que mai, però aquí hi ha una dada imbatible: les cares felices representen gairebé la meitat de l’ús d’emojis, mentre que els gestos tristois i enfadats no arriben al 15 per cent. La contrarietat sí que té qui li escrigui.

La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.*

Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

Preferència pels emojis somrients.

Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

3. Identificau-ne les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

1. Les emoticones aporten matisos emocionals a l’escriptura.

1.1 Només una petita part dels usuaris opten per no utilitzar-les.

1.2 El seu ús és molt abundant en l’era digital a través dels telèfons intel·ligents.

1.3 Els emojis serveixen per expressar els gestos del cos.

2. Excepte en alguns casos, les emoticones són una forma trivial de comunicar-se.

2.1 És una manera d’expressar emocions pot sentida.

3. La seva propagació preocupa als partidaris de l’escriptura normalitzada perquè creuen que tendrà conseqüències ortogràfiques.

3.1 Són una minoria els qui s’oposen a aquests pictogrames.

3.2 L’ús d’emoticones substitueix l’exercici mental de trobar la paraula justa.

3.3 La intenció original era la contrària.

4. Alguns investigadors relacionen les emoticones amb la importància del llenguatge no verbal en l’acte comunicatiu.

4.1 Les emoticones completen la informació dels missatges escrits.

5. Preferència pels emojis somrients.

5.1 Se’n pot deduir que l’animadversió s’expressa amb paraules.

2. Feu un resum del contingut del text (màxim 5 línies). (2 punts)

Avui dia, la majoria de gent utilitza moltes d’emoticones en els missatges dels telèfons intel·ligents. Aquests pictogrames, segons alguns investigadors, complementen el significat dels missatges escrits. No obstant això, hi ha persones que pensen que el seu ús tendrà conseqüències negatives en l’expressió escrita dels usuaris. Així i tot, és possible que certes emocions només es comuniquin a través de paraules.

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies). (1,5 punts)

Emoticones: l’escriptura dels gestos

Les aportacions de les emoticones en els missatges.

Emoticones: un ús controvertit

Els missatges d’avui: combinació d’emoticones i paraules

Emoticones contra paraules

Avantatges i inconvenients de les emoticones

El pollastre Mike

COMPRENSIÓ LECTORA

El 10 de setembre del 1945 un pagès de Colorado, Lloyd Olsen, va entrar al corral de la seva granja. Duia una destral, va agafar un pollastre qualsevol i li va tallar el cap. (La seva dona volia cuinar un pollastre per sopar.) Però la sorpresa del pagès no va tenir límits1 quan el pollastre va tornar amb els seus companys com si res. (Com si res però sense cap.) L’endemà2 encara estava viu, i l’altre, i la família3 Olsen va acabar batejant-lo com a Mike.

A aquestes altures de l’article el benvolgut lector ja haurà desenvolupat un sa escepticisme. No seria la primera vegada que es qüestiona la veracitat de les històries4 d’aquesta columna, però5 els asseguro que el cas del pollastre Mike és6 rigorosament cert. Qui en tingui dubtes pot consultar la web www.miketheheadlesschicken.org , de la petita localitat de Colorado on van passar els fets. (Una població, per cert, amb un nom de curioses reminiscències catalanes: Fruita.) De fet, a internet hi ha milers d’espais dedicats al pollastre Mike. Pel que fa a l’explicació científica, es veu que el cop de destral només es va endur tres quartes parts del cervell, i com que els cervells dels pollastres no són res de l’altre món7, amb una quarta part ja feia. (Ja ho deia Einstein: només fem servir el 10% del nostre cervell, i els pollastres el 25%.) Allò li va permetre sobreviure; allò i que al coll s’hi va formar un coàgul8 que impedia que es dessagnés.

Però la pregunta és: vostè què en faria d’un pollastre sense cap? Un hindú segurament el divinitzaria (la seva religió té uns 115.000 déus, molts de formes animals, però cap sense cap); un pigmeu el remataria i punt final, perquè amb cap o sense els pollastres estan fets per menjar-se’ls, mentre que un esquimal no reaccionaria de cap manera, perquè el 1945 els esquimals no havien vist cap pollastre, ni amb cap ni sense. I un català, en fi, faria servir l’estampa de Mike per imprimir samarretes contra el maltractament animal. Però Lloyd Olsen era nord-americà, així que es va deixar endur per un altre impuls: guanyar diners.

Olsen va començar una gira pels Estats Units amb Mike com a estrella. La gent pagava 25 centaus per veure el cap de Mike en un pot de formol mentre el cos desfilava alegrement per una tarima. L’èxit va ser tan fenomenal que Time i Life van dedicar-li les seves portades. Però el gènere humà és envejós de mena, i l’èxit de Mike va tenir altres conseqüències. Els veïns d’Olsen van començar a dirigir la seva insàniaA contra ell i el mateix Mike. “És un pollastre tan estúpid -va afirmar un veí- que no sabia que s’havia de morir”. O també, referint-se a una suposada impotència sexual d’Olsen: “Pobra dona de Lloyd! Fins ara havia d’aguantar un cap sense pollastre, i ara també un pollastre sense cap!” A més, a Fruita es va desencadenar una epidèmia d’assassinats d’éssers volàtils: tots els pagesos volien un Mike que els enriquís, així que van començar a decapitar pollastres i més pollastres. Però aviat es va demostrar que Mike era únic. Només n’hi va haver un que va sobreviure a la destral, però a diferència de Jesucrist, al tercer dia es va morir.

Mike encara va viure un any i mig sense cap. Sobre el seu final hi ha dues versions. Una simplement diu que un dia es va ennuegar amb un gra de blat de moro. Olsen l’alimentava amb injeccions, però de tant en tant li donava menjar sòlid directament per la part superior de l’esòfag. Aquell gra, massa gros, va obturar-li les venes. L’altra versió diu que Olsen va discutir-se telefònicament amb la seva dona. En aquell moment Olsen i Mike eren a Phoenix, Arizona. Després de la discussió Olsen es va emborratxar al bar de l’hotel. Va tornar a l’habitació molt begut i, en lloc d’una injecció de vitamines, li va posar una xeringada de whisky. L’endemà Mike era mort, amb les ales obertes i les potetes cap amunt. El més trist és que els advocats i representants d’Olsen van arruïnar-lo. Quan van acabar amb ell era més pobre que abans de tallar-li el cap a Mike.

Avui en dia Fruita dedica un espectacle anual a Mike. La seva web és plena de missatges de l’estil “Ànims, Mike! Ets un exemple de perseverança”, o “Admirem el teu coratge per sobreposar-te a les adversitats!”, uns missatges que sens dubte han escrit pollastres de tot el món que només fan servir el 15%, el 10% o el 5% del seu cervell. Mirin, jo he dedicat grans esforços a esbrinar el missatge moral que amaga el cas de Mike, i només arribo a una conclusió: que hi ha històries tan absurdes que no amaguen cap missatge en absolut.

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL. ARA.CAT

Vocabulari:

A. Insània: alienació mental.

1. Escriu un títol relacionat amb el tema del text i justifica’l.

2. Fes un resum de la història del pollastre Mike. (Pot orientar-te respondre aquestes preguntes: a on i quan s’esdevé el fet?, què li passa al pollastre?, per què?, què fa el pagès?) 

3. Què faries tu amb un pollastre sense cap que sobrevisqués com en Mike?

4. Quina és, per a tu, la versió més versemblant de la mort del pollastre Mike?

5. Quina és la moralitat que es pot extreure de la història segons l’autor? Se’n pot treure qualcuna al teu parer?

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

límits

endemà

família

històries

però

és

món

coàgul

 ireneu-mike-pollo-sense-cap

SOLUCIONS

1. Aventures d’ultratomba d’un pollastre (títol original).

 El protagonista de l’article és un pollastre. En el títol, s’utilitza la paraula “aventures” perquè remet a una sèrie fets inesperats que li succeïren. D’altra banda, “ultratomba” es relaciona amb la circumstància inusual d’haver sobreviscut sense cap, similar a un mort vivent.

2. Un pagès de Colorado, l’any 1945, va tallar el cap a un pollastre, però l’aucell no va morir perquè va conservar una part del seu cervell. Com que el fet era tan extraordinari, el pagès va decidir posar-li Mike de nom i exposar-lo en una gira pels Estats Units per tal de guanyar doblers. El pollastre va morir al cap d’un any i mig, però la seva història encara es recorda avui en dia.

3. Resposta oberta.

4. Resposta oberta.

5. L’autor creu que la història del pollastre Mike és tan absurda que difícilment se’n pot extreure cap moralitat.

6. Digues per què duen accent aqueixes paraules:

Límits: s’accentua perquè és una paraula plana que no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “i” sempre du accent tancat.

Endemà: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “a” sempre du accent obert.

Família: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (fa-mí-li-a) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Històries: du accent perquè la síl·laba tònica és l’antepenúltima (his-tò-ri-es) i, segons les regles, les esdrúixoles sempre s’accentuen.

Però: s’accentua perquè és una paraula aguda acabada en vocal. La “o” és oberta i du un accent greu o obert.

És: es tracta d’un accent diacrític. La tercera persona singular del verb “ser” s’accentua per distingir-la del pronom feble reflexiu o recíproc (es renta, s’estimen).

Món: és un diacrític. S’accentua quan significa ‘planeta’ per tal de distingir-lo del possessiu àton (mon pare).

Coàgul: és una paraula plana i du accent perquè acaba no acaba en vocal, vocal+essa, -en, -in. La “a” sempre du accent obert.

Llibres i telèfons mòbils

Llegeix aquest text.

Ara fa pocs dies ens assabentàvem que la llibreria Documenta, a tocar de la plaça del Pi, havia hagut de recórrer a un soci capitalista i a una campanya de micromecenatge per sobreviure: amb això, Josep Cots, el llibreter en cap de l’establiment, podrà llogar un altre local, més assequible, i continuar la seva magnífica tasca de molts anys. La raó per la qual Cots i els seus han de mudar-se és que el lloguer d’un local com el que tenien ha quedat subjecte a la nova llei de lloguers de locals comercials, i el preu que ara demanen els amos per aquells metres quadrats és, imagino, deu vegades superior al que pagaven. Per aquesta mateixa raó, i amb menys fortuna, la llibreria Cervantes y Canuda també ha hagut de tancar, i en el seu lloc ja funciona una botiga de roba bona, bonica i barata (és un dir). Ai, amics Santi i Ramon, i Xavier, com us enyoro! Com aquesta, ha caigut la llibreria Jaimes, que s’ha hagut de traslladar a un local menys car, i han caigut, als últims dos anys, dues o tres llibreries més, entre elles l’emblemàtica Áncora y Delfín —l’emblema de la qual partia de la marca tipogràfica de l’editorial d’Aldo Manuzio, veneciana, establerta ja al segle XV—, la llibreria Roqué, als Jardinets de Gràcia, i les dues llibreries Platón, a la part alta de Barcelona. Però abans n’havien caigut una pila: van desaparèixer, per exemple, les tres (tres!) Llibreries Franceses que hi havia a Barcelona (una a la Rambla, la primera a desaparèixer, una altra a la cantonada de Diagonal amb Muntaner, i la més gran al passeig de Gràcia).

Però si els locals que ocupaven aquestes llibreries desaparegudes o traslladades ara són ocupats per negocis que poden pagar un lloguer sis, vuit o deu vegades superior, deu ser perquè allò que despatxen es ven molt, i amb un marge de benefici molt més gran que els llibres. Només podem arribar a una conclusió: si moltes llibreries de nou —quant a les de vell, caldria fer un altre article— han hagut de tancar o passen dificultats, això es deu, bàsicament, al fet que els llibres són relativament cars (posem-hi una mitjana de 20 euros), però, en especial, al fet que ara hi ha molts menys lectors que fa, diguem, 30 anys.

L’editor de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, va dir-me ara fa poc que l’edat mitjana dels lectors al nostre país era de 60 anys: això vol dir que hi ha molta gent d’entre 40 i 80 anys que llegeix, molt poca de menys de 40, i també poca —perquè solen morir-se— de més de 80.

Però continuem el raonament more geometrico: per què ara hi ha menys gent que llegeix? Se m’acuden dues raons: la primera, fonamental, és que ni a l’ESO ni al batxillerat no ensenyen prou literatura i, la que ensenyen sovint fa perdre als nois i noies les ganes de llegir (per exemple, les novel·les gracienques de Mercè Rodoreda, o les de Pedrolo, anys enrere, o la poesia de Martí i Pol); la segona, que el telèfon mòbil, en totes les seves variants, i, damunt, tota la resta de ginys electrònics —paraula que ja es fa servir per a qualsevol cosa, com ara els cigarrets “electrònics”, que no porten cap xip, i solament una pila com les de tota la vida, i són, per tant, només “elèctrics”— han acostumat la gent jove a distreure’s d’una manera molt més passadora que llegint, més barata, més interactiva i més generadora de sociabilitat.

Només cal passejar pel carrer, o agafar l’autobús, el tren o el metro per adonar-se de fins a quin punt les generacions més joves —fins als 40 anys?— depenen psicològicament i somàticament d’aquests artefactes. Després, quan són a casa, ja no miren tant la televisió, però continuen atrapats, com una rata, en el parany dels facebooks, els twitters i els whatsapps. Enmig d’aquesta enorme acumulació d’estris per a la distracció i la comunicació amb els altres, la lectura, que resta com una operació solitària i que sempre ha despertat un respecte distant per part dels qui veuen un ésser llegir, tendirà a esfumar-se.

Jordi Llovet

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2014/02/05/quadern/1391636431_553734.html

  1. Digues si les afirmacions següents són vertaderes o falses.

    a) A causa de la crisi econòmica algunes llibreries han hagut de tancar.

    b) Jaume Vallcorba ha fet un estudi el resultat del qual demostra que la mitjana d’edat dels lectors és de seixanta anys.

    c) Jaume Vallcorba és l’editor de Quadern Crema.

    d) Les novel·les de Gràcia de Mercè Rodoreda fan perdre les ganes de llegir dels nins.

    e) Els telèfons mòbils i la resta de ginys electrònics han acostumats els joves a distreure’s d’una manera més passable que no llegint.

    f) Els joves tenen addició a aquests ginys tecnològics.

ESQUEMA NUMÈRIC

 
  1. Moltes de llibreries han hagut de tancar o canviar de local a causa de la pujada de preu dels lloguers.

    1.2 Els locals ara estan ocupats per negocis més rendibles.

  2. Els llibres són relativament cars i el nombre de lectors han disminuït respecte fa un parell d’anys.

  3. La gent jove llegeix manco que l’adulta.

    3.1 Hi ha més pocs lectors perquè a l’escola no s’ensenya prou literatura i les lectures no són engrescadores.

    3.2 Les possibilitats que ofereixen els telèfons mòbils nous fan la vida més passable als joves.

  4. Davant la distracció i sociabilitat de les noves tecnologies, la lectura desapareixerà.

RESUM

Darrerament, moltes de llibreries han hagut de tancar o canviar de local per la pujada de preu dels lloguers. El negoci no és tan rendible, perquè els llibres són cars i el quantitat de lectors ha disminuït. La gent jove llegeix manco que l’adulta ja que a l’escola no s’ensenya prou literatura i les lectures no són engrescadores. D’altra banda, les possibilitats que ofereixen els telèfons mòbils fan la vida més entretenguda als joves i, davant la distracció i sociabilitat que ofereixen les noves tecnologies, la lectura tradicional desapareixerà.

SOLUCIONS DE LES PREGUNTES DE LA COMPRENSIÓ LECTORA

 
  1. A causa de la crisi econòmica algunes llibreries han hagut de tancar. F

  2. Jaume Vallcorba ha fet un estudi el resultat del qual demostra que la mitjana d’edat dels lectors és de seixanta anys. F (No es diu que hagi fet cap estudi.)

  3. Jaume Vallcorba és l’editor de Quadern Crema. F (Quaderns Crema)

  4. Les novel·les de Gràcia de Mercè Rodoreda fan perdre les ganes de llegir dels nins. V

  5. Els telèfons mòbils i la resta de ginys electrònics han acostumats els joves a distreure’s d’una manera més passable que no llegint. V (passadora = passable)

  6. Els joves tenen addició a aquests ginys tecnològics. F (addicció)

Resum i esquema numèric d’un text sobre pensament crític

Llegiu aquest text amb l’objectiu de fer-ne un resum.

CRÍTICA AL PENSAMENT CRÍTIC

Em fa l’efecte que l’anomenat “pensament crític” és molt més lloat al nostre discurs pedagògic que practicat a les nostres aules. Sovint en parlem com si fos l’únic tipus de pensament digne d’aquest nom, però en la nostra conducta quotidiana és fàcil veure que tendim a actuar com si creguéssim que l’únic pensament veritablement crític és el que coincideix amb el nostre.

El pensament crític, per ser valuós, ni es pot reduir a una consigna ni pot substituir el pensament rigorós, però això és exactament el que s’esdevé quan, per bé de ser crítics, desconfiem de qualsevol criteri d’autoritat o quan ens preocupem més de sospitar de les intencions de l’altre que de la ignorància pròpia.

Pensar bé no és fàcil. Calen coneixements, habituació, domini del llenguatge i rigor en relació a les pròpies febleses. És impossible pensar críticament sobre un problema si no en comprenem bé les dades implícites. Quan, sense entendre un problema, ens llancem a opinar-ne, no estem donant una mostra de pensament crític, sinó d’incontinència verbal. És impossible pensar críticament si la pobresa del nostre llenguatge ens impedeix, per exemple, comprendre la ironia d’una situació. No hi ha cap possibilitat de pensament crític si no entenem la necessitat de confiar en els altres, ni podem estar satisfets del nostre pensament si no estem disposats a pensar contra nosaltres mateixos.

Afegeixo que tampoc mostrem un pensament pedagògicament crític si no entenem la necessitat que tenen els nostres alumnes de confiar en nosaltres, els seus mestres, i, per descomptat, en els seus pares, per poder sentir-se segurs en l’exploració del desconegut. Necessiten sentir-se estimats i recolzats just perquè són febles, i ells ho saben. Sovint es contradiuen, tenen sentiments oposats i es refugien en confortables prejudicis i fal·làcies. Precisament per tot això ens necessiten. Els calen adults al seu costat que els ajudin a pensar amb rigor i claredat. Pedagògicament parlant, no som prou crítics si no entenem el valor terapèutic de la confiança i del compromís entre les persones.

I un apunt més per concloure: la recent proposta del Partit Republicà de Texas de prohibir el pensament crític a les escoles em sembla, ras i curt, un magnífic exemple d’estupidesa.

 Gregorio Luri, Ara Balears.

1. Mentre llegiu el text per primera vegada:

  • Fixau-vos en quin tipus de text és i quina estructura té.

  • Teniu presents les preguntes: de què tracta el text? Què diu sobre el tema?

  • Efectuau mentalment resums parcials.

2. Seleccionau la informació. Subratllau el text en la segona lectura (no subratlleu els exemples) i apuntau frases temàtiques que resumesquin les idees principals.

3. Feis un esquema numèric amb les idees principals.

4. Elaborau el resum. Recordau que resumir significa escurçar un text prioritzant les idees principals que es volen transmetre i bandejant els detalls insignificants de manera que el producte final sigui un altre text fidel al contingut informatiu de l’original, cohesionat i ben estructurat.

Propostes de solucions:

ESQUEMA NUMÈRIC

1.El pensament crític està ben vist, però no és gaire pràcticat.

1.1 Forma part del discurs pedagògic.

1.2 Tendim a confondre la nostra opinió amb el pensament crític.

 

2. Tendrà més qualitat si és un pensament rigorós.

2.1 Ha de tenir en compte les veus autoritzades i no ha de sospitar dels altres punts de vista.

2.2 Hem de tenir presents les nostres mancances.

 

3. Pensar bé requereix unes aptituds concretes, coneixements, confiança amb l’altre i ser autocrítics.

 

4. Els alumnes necessiten el suport dels adults per millorar el seu pensament crític.

RESUM

El pensament crític està ben vist, però no es practica gaire. Si volem que sigui de qualitat, ha de ser rigorós, tenir presents els criteris d’autoritat i confiar en els altres. Així mateix, requereix coneixements, capacitat autocrítica i aptituds concretes. D’altra banda, per tal de desenvolupar-lo, els alumnes necessiten el suport dels adults.

Resum, esquema numèric i frases temàtiques del comentari de text de 2009

No sé si la crisi ens ha ensenyat quelcom d’economia, emperò ens està fent experts en canonades. Abans crèiem que els diners es movien per on els donava la gana, com l’aire, i resulta que no, que circulaven per uns conductes molt semblants als emprats per distribuir l’aigua. De vegades, aquests circuits degotaven per una junta, i els diners arribaven on no tocava, i de vegades hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals corrien els diners negres. Emperò fins i tot els circuits il·legals estaven sotmesos a certa regulació (la delinqüència és un Estat paral·lel). El que ha passat és que aquests circuits s’han buidat de sobte. Copeges les canonades i sonen a buit. Si les obres, apareixen plenes de teranyines. No és que hi hagi un tap, més aviat els diners disponibles estan quiets, ignoram on.

Les injeccions de capital, per part dels governs, a les canonades no tenen altre objecte que animar els diners perquè surtin d’on es troben i s’incorporin al torrent circulatori. Malgrat que la instal·lació és molt complexa, hi ha dos punts d’aquesta xarxa de conduccions essencials per al bon funcionament del sistema: el del consumidor i el del productor de béns (els anomenam així, béns, per estalviar pensament). Si el consumidor no gasta, el fabricant de cotxes es menja la seva producció, a més de no arribar-li els diners per seguir fabricant. Entre el consumidor i el productor de «béns» hi ha multitud de circuits menors, de colzes i recolzes on els diners fan de les seves. Emperò també aquests colzes i recolzes s’han quedat eixuts. Bufes a l’aixeta i sona a instrument de vent. El que no sabem és si el buf arriba a Bilbao o a Wisconsin, ja que la globalitat consisteix en el fet que totes les canonades de l’univers món estan interconnectades.

Quan hom llegeix les quantitats que el govern dels Estats Units està injectant a les canonades, se li posen els pèls de punta, ja que no sap ni pronunciar-les. Els resultats, així i tot, no s’aprecien. Uns pensen que la solució és abaixar els imposts, i altres, donar diners directament al consumidor, a veure si s’anima. Ambdues solucions són bàsicament la mateixa cosa. Emperò obres l’aixeta i segueix sense caure’n cap gota. Que curiós.

(Juan José Millás)

TEXT SUBRATLLAT I FRASES TEMÀTIQUES

No sé si la crisi ens ha ensenyat quelcom d’economia, emperò ens està fent experts en canonades. Abans crèiem que els diners es movien per on els donava la gana, com l’aire, i resulta que no, que circulaven per uns conductes molt semblants als emprats per distribuir l’aigua. De vegades, aquests circuits degotaven per una junta, i els diners arribaven on no tocava, i de vegades hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals corrien els diners negres. Emperò fins i tot els circuits il·legals estaven sotmesos a certa regulació (la delinqüència és un Estat paral·lel). El que ha passat és que aquests circuits s’han buidat de sobte. Copeges les canonades i sonen a buit. Si les obres, apareixen plenes de teranyines. No és que hi hagi un tap, més aviat els diners disponibles estan quiets, ignoram on.

Frase temàtica: Els diners han deixat de circular pels conductes de sempre.

Les injeccions de capital, per part dels governs, a les canonades no tenen altre objecte que animar els diners perquè surtin d’on es troben i s’incorporin al torrent circulatori.

Frase temàtica: els governs volen fer fluir els diners amb injeccions de capital.

Malgrat que la instal·lació és molt complexa, hi ha dos punts d’aquesta xarxa de conduccions essencials per al bon funcionament del sistema: el del consumidor i el del productor de béns (els anomenam així, béns, per estalviar pensament). Si el consumidor no gasta, el fabricant de cotxes es menja la seva producció, a més de no arribar-li els diners per seguir fabricant.

Frase temàtica: el consum és necessari perquè funcioni el sistema.

Entre el consumidor i el productor de «béns» hi ha multitud de circuits menors, de colzes i recolzes on els diners fan de les seves. Emperò també aquests colzes i recolzes s’han quedat eixuts. Bufes a l’aixeta i sona a instrument de vent. El que no sabem és si el buf arriba a Bilbao o a Wisconsin, ja que la globalitat consisteix en el fet que totes les canonades de l’univers món estan interconnectades.

Frase temàtica: és difícil conèixer l’abast de la crisi actual.

Quan hom llegeix les quantitats que el govern dels Estats Units està injectant a les canonades, se li posen els pèls de punta, ja que no sap ni pronunciar-les. Els resultats, així i tot, no s’aprecien. Uns pensen que la solució és abaixar els imposts, i altres, donar diners directament al consumidor, a veure si s’anima. Ambdues solucions són bàsicament la mateixa cosa. Emperò obres l’aixeta i segueix sense caure’n cap gota.

Frase temàtica: Incapacitat dels governs per solucionar la crisi.

Que curiós.

Frase temàtica: És sospitós que els diners hagin desaparescut de sobte.

 

ESQUEMA NUMÈRIC (les idees principals són de color blau)

1.Els sistemes per controlar el tràfic de diners són ineficaços.

1.2 Abans de la crisi, es coneixien els conductes per on circulaven els diners.

2.La manca de recursos per part dels governs per solucionar la crisi.

2.1 La injecció de diners públics en l’economia.

2.2 La relació entre oferta i demanda (productors i consumidors) és essencial perquè funcioni el sistema.

3.És difícil saber l’abast de la crisi actual.

4. No se sap on van a parar els diners.

4.1 Les diferents propostes per sortir de la crisi no són útils.

5. És sospitós que els diners hagin desaparescut de sobte.

 RESUM

Amb la crisi actual ens hem adonat que han desparescut molts de diners i que els mecanismes per controlar-ne els moviments són ineficaços. És difícil, també, conèixer l’abast real de la crisi, ja que no és una qüestió local. A més, l’escepticisme respecte a les solucions proposades pels governs és gran, perquè no donen bon resultats. És curiós que els diners, de cop i volta, s’hagin esfumat.

Resum: Ser dolent en matemàtiques

ÉS QUE JO SÓC DOLENT EN MATEMÀTIQUES…

GREGORIO LURI 09/11/2013  Ara Balears

Sovint sentim expressions que donen per fet que hi ha alguna cosa així com una intel·ligència matemàtica, que seria la responsable última de l’èxit o el fracàs d’un nen en matemàtiques. Expressen un mite que és més perillós com més gent hi creu, perquè fa l’alumne irresponsable del seu fracàs i, en conseqüència, li permet creure en la irrellevància de qualsevol esforç. (Introducció)

Pensar que no s’és bo en una matèria pot induir a la manca d’esforç.

Creure que estam predisposats a ser més bons o no en una matèria a causa del nostre tipus d’intel·ligència pot induir a la manca d’esforç.

  • Quina frase és més útil per al resum? Per què?

Possiblement és cert que no tots estem capacitats intel·lectualment per ser uns genis matemàtics, però és evident que per tenir una cultura matemàtica decent no cal ser un geni, sinó estar interessat a entendre el món. Com fomentar aquest interès? Doncs, senzillament, ajudant el nen a créixer en un ambient que no sigui matemàticament inhòspit, sinó en un clima on números i operacions matemàtiques formin part del llenguatge habitual. Els àmbits intel·lectualment pobres fomenten expectatives intel·lectualment pobres entre els que hi pertanyen, però avui sabem que les expectatives de cadascú sobre el seu propi rendiment es converteixen fàcilment en profecies, que, per la seva pròpia naturalesa, tendeixen a complir-se. (Desenvolupament)

Si fomentam l’interès a través d’un context propici podem assolir un domini digne de la matèria.

En anglès parlen de self-fulfilling prophecy , que és el terme encunyat el 1948 per Robert Merton per referir-se a “una definició falsa d’una situació però que té la capacitat d’estimular un nou comportament que fa veritable la concepció originalment falsa”. Les expectatives que uns pares o un mestre projecten sobre una criatura són sovint profecies d’aquest tipus. Alguns nens fracassen perquè ningú no els ha ajudat a creure en ells mateixos. Tenim una àmplia literatura pedagògica al nostre abast.

Les expectatives falses fan canviar també el comportament fins a convertir-les en reals.

Al meu parer, Richard Nisbett ha demostrat de manera fefaent (vegeu el seu llibre Intelligence and how to get it ) que la intel·ligència és mal·leable, és a dir, la fe que amb el nostre esforç (atent, intens i prolongat) podem millorar la nostra pròpia intel·ligència pot ser vista també com una self-fulfilling prophecy . No cal insistir en la relació que té aquesta idea amb l’aprenentatge de les matemàtiques i, en general, amb qualsevol aprenentatge, però donada la nostra baixa cultura matemàtica, l’ensenyament matemàtic hauria de començar per desmuntar falsos mites deterministes sobre la intel·ligència. ¿Cal afegir que això no depèn de cap llei educativa… encara que la signi el ministre Wert? (Conclusió)

De la mateixa manera, creure en el nostre esforç pot millorar la nostra intel·ligència.

RESUM

Pensar que no s’és bo en una assignatura pot induir a la manca d’esforç. En canvi, fomentar l’interès gràcies a un context favorable pot ajudar a assolir un domini digne de la matèria. D’altra banda, les expectatives falses, com que ens fan canviar la conducta,es tornen reals. Per això mateix, creure en l’esforç ens pot estimular i ajudar a polir la intel·ligència.

Resum d’un text sobre la monarquia espanyola

De l’encens a la teia

Joan B. Culla 08-04-2013

Crec que va ser un autor francès del segle XIX qui resumí la relació entre els espanyols i l’Església catòlica amb una imatge que sempre he trobat brillant: els espanyols -explicà- van sempre darrere els frares, ja sigui amb un ciri encès, en processó, o bé brandant un garrot, per obrir-los el cap. De la submissió a la ferotgia homicida, sense gaire solució de continuïtat.

He pensat en aquest comportament pendular, en aquest anar d’un extrem a l’altre, a propòsit de l’actitud dels mitjans de comunicació i de l’opinió publicada a Espanya davant l’actual monarquia borbònica i els membres de la família regnant. Durant més de tres dècades a comptar des del 1977, el rei Joan Carles, la reina Sofia, els seus fills i àdhuc una parentela més àmplia van ser objecte per part de la premsa sudpirinenca d’un tracte reverencial, fins i tot llagoter, i es beneficiaren d’un blindatge impenetrable enfront de qualsevol comentari crític, notícia negativa o indagació incòmoda.

Tot i que fou investit successor pel designi omnímode del Generalísimo, repetíem que Joan Carles era qui, amb la seva voluntat democratitzadora, ens havia permès sortir de la dictadura i arribar al règim parlamentari sense trencadissa. Sobretot, era qui havia salvat les llibertats durant el dramàtic episodi del 23-F del 1981, i això li concedia una mena de butlla que va semblar perpètua. Per tant, si el cap de l’Estat es relacionava més o menys entranyablement amb senyores que no eren la seva consort a Barcelona, a Mallorca, a Madrid o allà on fos, això era sabut i comentat en cercles força amplis, però mai no transcendia al gran públic ni es veia reflectit en els mitjans. Si el monarca cultivava amistats empresarials perilloses o temptejava negocis poc adients al seu estatus, els que eren imputats i condemnats eren els Manuel Prado y Colón de Carvajal o els Mario Conde; a ell, ni se l’esmentava. I si un príncep saudita o uns burgesos locals li feien regals sumptuosos, ningú no hi tenia res a objectar ni preguntava a canvi de què.

El tabú protector s’estenia més àmpliament entre els royals hispànics. Recordaré dos exemples menors. Quan, l’hivern del 1981, l’exreina Frederica de Grècia -sogra de Joan Carles, i responsable en bona part de la crisi de la monarquia grega- va morir de manera sobtada i un xic misteriosa a la Zarzuela, a cap diari ni a cap partit polític se’ls acudí demanar explicacions ni exigir que es publiqués l’autòpsia. Ja en la dècada següent, quan Mikimoto va inserir en el programa que aleshores feia a TV3 una imatge de la infanta Helena, a la Casa del Rei ho van considerar una falta de respecte i va haver de demanar disculpes el mateix president Pujol.

Ara bé, des de fa no gaire més d’un any, el ciri (o l’encenser) ha estat substituït pel garrot. I els tabús s’han trencat, i gran part de l’opinió publicada ha passat de l’afalac a l’acarnissament, del monarquisme sobreactuat a la demolició sistemàtica del crèdit de la institució que Joan Carles de Borbó representa.

No m’interpretin malament: no estic enyorant ni defensant les dècades de la immunitat mediàtica i dels pactes de silenci al voltant de la família reial. Però em sembla que, seguint una tradició molt espanyola, els mateixos que abans es banyaven en aigua beneïda ara empunyen la teia per cremar l’església.

Vull dir que, després de tants anys d’autocensura i de reverències cortesanes, sobta veure ara que la premsa més seriosa es refereix amb tota naturalitat a Corinna zu Sayn-Wittgenstein com “l’amiga íntima” o “l’amant” del rei. I sorprèn que uns partits polítics llargament cecs i muts en aquestes matèries ara exigeixin transparència fins i tot sobre les despeses menors de la Zarzuela. I admira que un jutge instructor descobreixi a aquestes altures de la vida que ser gendre o filla o germana o cosí del rei obre portes, facilita contactes, afavoreix les pròpies perspectives laborals o de negoci i, en conjunt, atorga privilegis molt més enllà dels previstos per la llei. I deixa astorat -almenys, m’hi deixa a mi- que, l’any 2013, algú es posi a furgar en el patrimoni i el testament de Joan de Borbó (el qual passà a l’exili 46 dels seus 79 anys de vida) i vulgui escandalitzar-nos amb la notícia que el comte de Barcelona tenia dipòsits bancaris a Suïssa… Vaja, talment com si fos un altre Luis Bárcenas.

Així doncs, em vénen al cap dues hipòtesis interpretatives. Una, que Espanya, el país que inventà la picaresca, un dels líders mundials en el pirateig a internet i en gruix de la seva economia submergida, s’hagi convertit de sobte al calvinisme més estricte. Em sembla improbable. L’altra, que hi ha molta hipocresia, i a Madrid hi ha forces poderoses decidides a aprofitar la crisi per carregar-se la monarquia i substituir-la anant a pitjor.

COMPRENSIÓ LECTORA

Teia: fusta resinosa de pi i d’altres arbres, provinent sobretot del cor de l’arbre, que crema amb molta facilitat.

De l'encens a la teia comentat

ESQUEMA NUMÈRIC

1. Doble actitud dels mitjans espanyols cap a la monarquia.

1.1 Fins fa poc la família reial era immune a les crítiques dels mitjans.

1.2 La institució reial tengué un paper clau en la transcisió democràtica espanyola.

1.3 Els seus assumptes tèrbols no trascendien.

2. L’opinió pública espanyola des de fa poc més d’un any ha canviat totalment.

2.1 Hipocresia dels partits polítics i la premsa.

2.2 Crítica als abusos de poder de la monarquia.

3. Voluntat d’eliminar la monarquia per part de gent poderosa de Madrid.

RESUM

Hi ha hagut un canvi d’actitud dels mitjans espanyols respecte a la monarquia. Fins fa poc la família reial era immune a les crítiques. Però, actualment, l’opinió pública s’ha fet ressò de tots els seus assumptes tèrbols. A part de la hipocresia que han demostrat la premsa i els partits polítics en aquest tema, sembla que hi ha gent poderosa que vol aprofitar la crisi per eliminar aquesta institució.

Resum d’un text d’opinió de Joan F. Mira sobre la crisi

En un article recent, esplèndid i claríssim, Jordi Maluquer de Motes, que sap de què parla, ha desmuntat de manera contundent la fal·làcia impúdica de la passada “dècada prodigiosa”, o dècada i mitja, en què tants havien cregut (jo no) amb la fe del nou ric, de l’ignorant o, cosa pitjor, amb la fe en una nova Espanya Gloriosa. Era el somni amb aparença de realitat d’un bell camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que, fa alguns anys, es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, o Itàlia, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Com si els vells països rics haguessen arribat a un límit, a una aturada històrica, mentre uns altres –i sobretot Espanya, òbviament– venien darrere, a gran velocitat, per ocupar aquell lloc de privilegi. Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, però al singular regne d’Espanya l’increment de PIB era molt més alt i vigorós (o això semblava, sense ser realment cert), es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim, però és fals. Perquè el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals. La primera, era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu.

Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava en bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no eren motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. Era el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat? Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que Espanya tindria, en poc temps, més quilòmetres de vies d’Alta Velocitat (Espanyola!) que cap altre país. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I el professor Maluquer de Motes concloïa: “La medicina será muy amarga. Pero lo sucedido no debe repetirse jamás.” Exactament.

  1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció (màxim 5 línies).

    Supèrbia i economia: és el títol real de l’article de Joan Francesc Mira i, si us hi fixau, s’adiu amb les dues idees principals del text. 

  2. Feu un resum del contingut.

    L’auge econòmic que tengué l’Estat espanyol fa més d’una dècada contrastava amb l’estancament de països importants d’Europa. Aquell èxit va ser efímer perquè es basava en els doblers que rebia d’aquests països i en la productivitat exclusiva de la indústria de la construcció. La inconsciència, la manca de seny i la supèrbia dels governants ens han menat a la situació actual. Així doncs, convendria no repetir l’error.

  1. Identificau les idees principals i les idees secundàries. (Aquest esquema és només orientatiu, podeu incloure-hi altres idees secundàries, per exemple.)

  1. Principal: la falsa il·lusió de l’economia espanyola. Secundària: es basava amb aportacions d’altres països i amb la productivitat exclusiva d’un sector.

  2. Principal: la prepotència dels governants davant la situació. Secundària: manca de sentit comú a l’hora de gestionar l’economia del país. 

Proposta de solucions del Comentari de text de 2010

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.

Quan   un   infant   europeu   surt   fotografiat   al   periòdic,   li codificam   el   rostre,   per  salvaguardar   el   seu   dret   a   la intimitat.   Tenim   un   defensor   del   menor   que,  en   cas contrari,   ens   cridaria   l’atenció.   Els   pares,   per   la   seva banda,   podrien   dur-nos   davant   la   justícia   i   obtenir   una indemnització   que   compensàs   la   criatura   per   l’exposició mediàtica.   La   foto   que   veuen   es   va   publicar   el   27   de
juliol.   El  rostre   de   la   criatura   estava   descodificat   perquè es   tractava   d’un   nen   africà,   de   Níger,   crec,   tant   és.   Per atemptar   contra   un   dret   individual,   primer   necessitam tenir   un   individu,   un   subjecte   amb   identitat,   un   ésser humà  amb nom  i   cognoms.  Aquest  petit  no  en  tenia.   Era un   dels   cinc   milions   de   persones   afectades   per   la   fam. Una formigueta, vaja. Potser quan aparegui aquest article hagi mort. Li deu importar, a ell, que el codifiquem o que el deixem de codificar…

Observin  bé  la   foto.   La  criatura   té   la   mà  dreta  sobre   un  regle   en  què  acaben   d’amidar  els seus  centímetres,  perquè  tot,  en  el  seu  món, s’amida  en  centímetres.  La línia   que  separa la vida   de   la   mort,  en   la   major   part   d’Àfrica,   és   centesimal.   Sobreviuen   amb   tres   o   quatre centímetres de llavors diàries i amb cinc centilitres d’aigua. Quan moren, més que morir en tal  i en  tal  altre, han mort uns centímetres  de  mascle, o de femella,  o d’ancià,  o de persona madura. Hi ha en el món excedents agrícoles per donar i per vendre, però no hem trobat la manera de  distribuir-los,  per  l’amor de  Déu. Deuen  haver  observat que  el nen  descodificat té el cap deformat i molt gros en relació amb el cos. És un dels símptomes del raquitisme,a més   de   les   cames   arquejades,   i   el   denominat   «pit   de   colom»,  i   les   protuberàncies   de   la caixa   toràcica,   també   anomenades   «rosari   raquític»   per   raons   evidents.   Si   no   es   talla   a temps,   el   raquitisme   produeix   en   la   columna   vertebral   deformacions   que   inclouen l’escoliosi   o la   cifosi.  Altres símptomes  són  enrampades musculars,  creixement  deficient  i baixa   estatura.   Atès   que   es   tracta   d’una   malaltia   dels   ossos   ocasionada   per   la   falta   de vitamina D,   del  calci  i  del fosfat, es  pot  combatre a força  d’ingerir  peix, fetge  i  llet, a més de l’exposició moderada al sol. Sabem pràcticament tot el que cal saber sobre e lraquitisme, inclosa la manera de prevenir-lo i de curar-lo, però la lluita contra el terrorisme, contra l’eix del mal, tot just ens deixa forces per a aquestes menudeses.

Una  altra   cosa   que   ens   lleva   moltes   energies   és   el   combat   contra   l’obesitat,   que   podríem qualificar   de   raquitisme   invers.   Afortunadament,   el   mateix   dia   en   què   va   aparèixer   el negret   descodificat,   vàrem   veure   al   periòdic   una   notícia   segons   la   qual   uns   científics catalans   havien  aconseguit   un  20  per  cent  de  pèrdua  de  pes  en  rates  gràcies  a  un  compost inicialment   pensat   per  combatre   la   diabetis.  Si  la   fórmula   produís  els  mateixos   efectes  en
els   éssers   humans   que   en   les   rates   (fet   que   és   molt   probable,   ateses   les   semblances   entre ambdues   espècies),   aviat   disposaríem  d’un   fàrmac   que   ens   deixaria   esculturals.   Quan   es resolgui   el  problema  de  l’obesitat   en  el  primer  món,  potser  afrontem  el   de  la   primor  en  el tercer. Cada cosa al seu temps.

Juan José Millás   Enllaç amb l’examen i les preguntes

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal. Després argumentau la resposta (màxim 5 línies). (1,5 punts)

2. Feu un resum del contingut (màxim 5 línies). (2 punts)

3. Identificau les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i argumentant les respostes: (3 punts)

a. A què es refereix l’autor quan indica «La criatura té la mà dreta sobre un regle en què acaben d’amidar els seus centímetres, perquè tot, en el seu món, s’amida en centímetres».

b. Són els mateixos els drets de la infància als països pobres que als països rics?

5. Feu una valoració crítica del text. (2 punts)


PROPOSTA DE SOLUCIONS

1. La fam un problema de segona: el tema principal és la poca consciència que hi ha al primer món respecte a la fam en el tercer, encara que l’autor també fa referència a altres temes com: la poca consideració que es té a l’hora de publicar fotos de nins que pateixen fam a l’Àfrica o també al raquitisme.

2. Resum: La vida d’un infant no té la mateixa importància depenent d’on visqui. Al Tercer Món, la fam s’ha convertit en una simple qüestió de dades i no s’afronta a causa de la poca consciència que se’n té al Primer Món, que viu immers en temes menys importants com l’obesitat.

3. Idees principals i secundàries:

1. La diferent importància que es dóna a un infant depenent d’on viu.

1.1 Desigualtat a l’hora de respectar els drets depenent del lloc de naixement.

1.1.1 La foto publicada del nen africà sense codificar.

2. La fam al Tercer Món.

2.1 La fam convertida en una estadística que deshumanitza el problema.

2.2 La vida s’aguanta d’un fil en la major part d’Àfrica.

2.3 Els excedents agrícoles no es distribueixen correctament.

2.4 El raquitisme com a malaltia associada a la fam i les seves conseqüències.

3. La manca de conscienciació al Primer Món respecte a fam.

3.1 Problemes del Primer Món: el terrorisme, l’eix del mal, l’obesitat.

3.2 Crítica a l’actitud humana per la seva manca de solidaritat.

3.3 Ironia respecte a la voluntat de solucionar el problema de la fam al tercer món.

3.3.1 L’obesitat és un problema prioritari.

4. A: El marge entre la vida i la mort, a Àfrica, és molt petit perquè les racions diàries de menjar i aigua són molt esquifides i la mort de qualcú té una valoració estadística més que personal.

B: Haurien de ser els mateixos, però, als països pobres, la precarietat de la vida i les limitacions sanitàries, educatives, polítiques, etc., fan que els infants es vegin molt més desemparats, fins i tot davant problemes que, als països rics, semblarien ínfims. Per això, no es poden dura a terme drets bàsics com una escolarització general, una alimentació que els garantesqui la salut...

5. És un article d’opinió i, per tant, un text argumentatiu en què l’autor expressa la seva opinió respecte el tema de la fam i intenta convèncer el lector de la seva tesi. Està dividit en tres paràgrafs que equivalen a la introducció, desenvolupament i conclusió. A partir d’una foto d’un nin de Níger (suport no verbal) que pateix raquitisme, Juan José Millás desenvolupa temes com la fam al tercer món i la manca de conscienciació dels països rics.

En el segon paràgraf, posa l’exemple del regle, que li serveix per desenvolupar el tema de la vida a Àfrica comparada amb l’Europea.

Alguns dels seus arguments es basen en la comparació de la situació entre el primer món i el tercer per tal de commoure el receptor:

  • Codificació del rostre de l’infant per salvaguardar el dret del menor, però si es tracta d’un nen de Níger no.
  • Raquitisme (3r) i obesitat, excedents agrícoles per donar i per vendre (1r).
  • S’inverteix en la lluita contra el terrorisme i es menysprea la fam al món.

En frases com: <<però no hem trobat la manera de distribuir-los, per l’amor de Déu>> es nota clarament el lèxic subjectiu de tipus avaluatiu respecte al tema. O el recurs de la ironia al final del text: <<Quan es resolgui el problema de l’obesitat en el Primer Món, potser afrontem el de la primor en el Tercer>>. Fins i tot, la ironia arriba a convertir-se en una frase molt directa, tot jugant amb la connotació de la paraula “rates”, que ens pot semblar excessiva: <<Si la fórmula produís els mateixos efectes en els éssers humans que en les rates (fet que és molt probable, ateses les semblances entre ambdues espècies)>>.

Així mateix, crec que dóna massa informació sobre el raquitisme per ser un article d’opinió.Des del meu punt de vista, estic d’acord que no es té prou en compte el problema de la fam. Segons el famós economista A. Oliveres, moren prop de 60 mil persones de fam cada dia. Per tal de solucionar aquest tema es podria condonar el deute extern d’aquests països, dedicar el 0’7 per cent del PIB a la cooperació o ajut al tercer món (…)

D’altra banda, tracta els països rics d’insolidaris en general i no fa referència a les empreses que se n’aprofiten, de la pobresa, o dels defectes del neoliberalisme o als governs corruptes d’alguns països africans.

Lectura i resum de l’article “Assanjats” d’Albert Sánchez-Piñol

LECTURA COMPRENSIVA

  • Dramàtic: capaç d’interessar i commoure vivament.
  • Nítid: de forma precisa en els seus contorns, de gran netedat i claredat, no gens confús.
  • Conspiració: acord entre dues o més persones per cometre un delicte.
  • Diplomàcia: organització i procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat.
  • El Federal Bureau of Investigation (FBI, oficina federal d’investigació) és una Policia Federal, el braç investigador principal del Departament de Justícia dels Estats Units (DOJ).
  • L’Agència Central d’Intel·ligència (en anglès, Central Intelligence Agency), més coneguda com CIA per les seves sigles en anglès, és l’agència governamental dels Estats Units encarregada de la recopilació, l’anàlisi i l’ús de la informació a l’exterior del país, ja sigui sobre governs, grups, corporacions o individus que puguin afectar la seguretat nacional del país, o dels seus interessos econòmics o geoestratègics.

LECTURA REFLEXIVA

Els paràgrafs 5 i 6 se’ls pot descartar a l’hora de fer el resum perquè són exemples concrets.

LECTURA ANALÍTICA

  1. Persecució d’Assange
  2. Desconeixement de la seva figura.
  3. Activista contra el poder polític, poder exercit gràcies a l’intercanvi d’informació secreta.
  4. La filtració d’informació secreta ajudarà a combratre la conspiració política.
  5. Exemple personal de Manhattan i la crisi.
  6. Persecució contra Assange.
  7. Acusacions.
  8. Presumpta violació.
  9. Oportunisme sexual o violació?
  10. El pitjor que et pot passar és que et persegueixi la CIA, l’FBI, i el govern americà.

IDEES PRINCIPALS

  • Persecució per part de l’elit política contra Assange, fundador de Wikileaks.
  • Filtració per part de Wikileaks d’informació secreta amb la finalitat de combatre la conspiració política.
  • Acusació de presumpta violació i potser també d’espionatge.

IDEES SECUNDÀRIES

  • Desconeixement de la persona, Julian Assange per part de la premsa catalana.
  • Menyspreu per part dels mitjans de comunicació de les filtracions.
  • Oportunisme sexual o violació?

RESUM

Julian Assange, activista contra la conspiració política i fundador de Wikileaks, és sotmès a una persecució per part del govern i la policia americana. Assange ha filtrat informació secreta de l’elit política i l’ha donada a conèixer als mitjans de comunicació. Per mor d’això, ara s’intenta desprestigiar la seva figura acusant-lo de violació i espionatge.

Consumisme i obsolescència programada

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades

Fa uns dies vaig arreglar l’obrellaunes elèctric de casa. Amb un tornavís, un soldador i el fil elèctric rescatat d’un llum de peu que es va trencar fa mesos, en un quart d’hora vaig deixar l’aparell a punt perquè continuï funcionant uns quants anys més. Tot un motiu de satisfacció, cada cop menys freqüent. La majoria dels electrodomèstics que fem servir ja no estan dissenyats per ser reparats. Quan m’hi dedicava, fa 30 anys, podies obrir els aparells amb la confiança de trobar el component espatllat, canviar-lo per un de nou i tornar-li l’equip al client gairebé com si fos nou. Ara és impossible. La diferència és que els aparells actuals són més petits, lleugers, potents i barats: el Walkman Sony original del 1979 costava 200 dòlars, pesava 400 grams i només podia reproduir ¾no gravar¾ la dotzena de cançons que cabien en una cinta de casset. El model actual de l’iPod Shuffle d’Apple costa 50 euros, pesa 12 grams i admet 500 cançons. El mateix passa amb les videocàmeres i els equips de música. Fins i tot els televisors d’ara, amb pantalles més grans, pesen i ocupen menys.

Gràcies a les millores en els materials i els processos de producció, fa 40 anys que en la indústria electrònica regeix la llei de Moore, un dels fundadors d’Intel: la quantitat de transistors que caben en un xip es duplica cada dos anys. Això afecta la velocitat dels processadors, la capacitat de les memòries i la resolució de les càmeres digitals. La millora de les prestacions no sempre es té present quan es lamenta la suposada obsolescència programada. És possible que alguns equips tinguin limitada artificialment la vida útil, però en la majoria dels casos som els consumidors els que no arribem a exhaurir-la. Que aixequi el dit qui hagi esperat que s’espatlli la tele de tub abans de canviar-la per un TFT-LED-Full HD.

Practiquem el consumisme compulsiu. Als anys 90, Microsoft oferia una versió simplificada del seu Word, que costava una cinquena part que el programa complet, però no la va comprar ningú. És hipòcrita queixar-nos que els aparells ja no són eterns. No volem que ho siguin. El millor que podem fer és consumir de manera responsable i assumir que desfer-nos de productes té un cost, sigui econòmic, en reciclar-los, o bé ecològic, en llençar-los en abocadors del Tercer Món.

[ALBERT CUESTA, diari Ara, Barcelona, 23/01/2011]

Qüestions:

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció.

Caducitat tecnològica preparada versus consumisme forassenyat

Progrés tecnològic, obsolescència programada

2. Feu un resum del contingut.

Els aparells electrònics d’avui dia no estan preparats perquè els reparin. De cada vegada, són models més econòmics, eficients i amb més qualitat, però també duren més poc. A més, ens deixam endur pel desig forassenyat d’adquirir els models nous sense tenir-ne en compte les conseqüències econòmiques i mediambientals.

3. Identificau les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

1.Les millores dels nous dispositius electrònics. 

1.1 De cada vegada són més eficients.

1.1.1 Tenen millores, respecte als models anteriors, tant en les seves prestacions com en la rapidesa.

2. Inconvenients dels electrodomèstics actuals.

2.1 No estan preparats per ser reparats.

2.2 Són models més econòmics i de més qualitat, però duren menys.

3. A l’hora de valorar els electrodomèstics es critica la seva obsolescència, però no es té en compte la millora de les prestacions. 

4. Els consumidors no exhaureixen la vida útil de l’aparell.

4.1 Es fa un consumisme irresponsable d’aquests ginys.

4.2 Desfer-se dels productes té costos econòmics i ecològics.

4.3 Hipocresia: es critica la seva poca durabilitat, mentre se n’adquireixen de nous abans que s’espenyin.

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i

argumentant les respostes:

a. Considerau i indicau els possibles avantatges i inconvenients associats a la

idea d’obsolescència programada.

Hi veig més inconvenients que avantatges. Primer de tot, perquè l’aparell antic queda passat de moda al cap de poc temps. Per tant, si es vol estar al dia, s’ha de consumir per tal d’obtenir els models amb les aplicacions noves, perquè, si no, el nostre giny quedarà obsolet i incomplet.

Per un altre costat, també pot provocar la sensació de por – des del meu punt de vista, inútil – a la gent de quedar enrere respecte als avenços. Fins i tot, l’esnobisme de tenir la novetat o no en dispositius electrònics pot constituir una marca d’estatus social.

També em sembla molt criticable l’abús econòmic dels venedors d’aquests estris perquè, sovint, al cap de poc temps d’oferir-nos un producte ja tenen preparada una versió nova amb més aplicacions que la que es ven.

Els possibles avantatges són que, normalment, els models antics duren més i són més barats. A més a més, fan just el que han de fer i no tenen opcions o dispositius innecessaris.

b. Com creieu que es pot afavorir el consum responsable a la nostra societat?

Crec que es pot afavorir sobretot a través de l’educació dels desitjos per tal que siguin saludables i harmoniosos i, d’aquesta manera, podrem evitar addiccions. Segons el filòsof José Antonio Marina, els desitjos dirigeixen el nostre comportament i això ens pot dur a actuar (consumir) sense pensar amb serenitat.

La societat hauria d’adquirir consciència dels costos econòmics i ecològics del consum desmesurat i tenir en compte que el progrés real seria aconseguir una situació econòmica i tècnica que asseguri la supervivència de la població salvant-la de la fam, epidèmies i plagues; i d’una situació sanitària que faci minvar la mortalitat infantil, i que allargui la vida en condicions saludables.

5. Feu una valoració crítica del text.

(Algunes idees per desenvolupar)

  • La societat de consum no està dirigida a satisfer les necessitats existents. Hi ha un excés de producció i està mal repartida. A través de la publicitat creen desitjos que ens produeixen necessitats que només se satisfan de manera efímera. A més, es dóna la impressió que tothom té dret a gaudir d’aquest producte, cosa que produeix una frustració contínua. És una moda de desitjos efímers, intensos i urgents.

  • Confusió entre felicitat i desig acomplert.

  • La nova tecnologia no hauria de ser una simple distracció que allunyàs l’home de la cultura i el pensament, caldria que ajudàs a humanitzar l’home.

Programa de TV3, Sense ficció: Comprar, llençar, comprar.

Digues si són vertaderes o falses aquestes afirmacions:

  1. Un article que no es fa malbé és un bon negoci.
  2. Les bombetes duraven per sempre.
  3. Al final dels anys 60, els consumidors es comencen a fer preguntes sobre l’obsolescència programada.
  4. A internet hi ha moltes llegendes sobre aquest tema.
  5. El projecte començà a partir de casos específics.
  6. L’obsolescència pot afectar les relacions humanes i el mercat laboral.
  7. La directora està satisfeta del documental perquè ha fet reflexionar l’espectador.
  8. La gent no acaba de ser conscient de l’obsolescència programada.

Obsolescència planificada a la viquipèdia.

Programa de TV3,  Amb filosofia: <<El desig>>.

http://www.tv3.cat/videos/4325890/El-desig

 

Resum d’un text sobre comunicació no verbal

Llegeix aquest text i fes-ne un resum en 4 o 5 línies:

<<Qui sap si més d’una vegada no us haureu preguntat quina importància quantitativa té la comunicació verbal i com distribueixen la informació les diferents modalitats de comunicació. Us he de dir que tots els treballs quantitatius coincideixen a no donar mai més de la tercera part de la quantitat d’informació generada a la transportada mitjançant el llenguatge verbal en el sentit del lèxic més gramàtica. Tant és així que, fins i tot, el més famós i reconegut dels treballs amb base quantitativa realitzat sota la direcció del prestigiós psicòleg A. Mehrabian ofereix una distribució força sorprenent: pel que fa al llenguatge en sentit estricte, la seva aportació la situen cap al 7 %. Això sí, el 93% restant l’hauríem de distribuir entre un 38% de l’aportació informativa que faria la veu, sí, la veu; i un 55% l’aportaria la comunicació no verbal en sentit estricte, l’expressió de la cara, la mirada, el somriure, els gestos, el tacte…>>

El regal de la comunicació, Sebastià Serrano.

RESUM

En les relacions humanes, el llenguatge és només una petita part de la informació que es transmet, ja que també hi intervenen altres processos comunicatius com la veu i la comunicació no verbal.

Lectura i resums: els escriptors eficients demostren tenir més capacitat per discriminar la informació rellevant de la irrellevant. Els lectors deficients tenen en comú la presència de detalls visuals i de descripcions de fets molt concrets que no jugaven un paper gaire important en el marc del text però podien captivar l’interès personal dels individus. Al contrari, les frases seleccionades pels lectors fluids tenien un paper important en el marc del text. Exemple de resum. (D. Cassany)