Sucursalisme

Llegeix aquest text:

La misèria de la política regional, provincial, “balear”, o com la vulguem anomenar, igual que la crisi econòmica, sembla no tenir fi. Bauzà i els seus, a falta d’idees, iniciatives i solucions als problemes que patim, només es dediquen a fuetejar-nos amb una virulència mai vista en la qüestió de la llengua. Hem passat de la indolència de Cañellas i l’ambigüitat calculada de Matas a un atac frontal contra els senyals identitaris. El canvi més important en relació amb el passat és que el “nos vamos a forrar” de temps enrere (en què la qüestió lingüística era una cosa totalment marginal, insignificant), ara que hi ha poc on ficar la mà (almenys és el que diuen), ha estat substituït per una croada en tota la regla contra el català. Sembla que és l’única manera de fer veure que “fan coses”.

El gran problema que tenim -i patim- aquí, igual que al País Valencià, és que la “burgesia” que s’ha criat als últims cinquanta anys a rebuf del creixement econòmic és una desgràcia que la història ens ha endossat. Els dos països, al contrari que Catalunya -Catalunya ja des de molt abans-, no han produït unes classes acomodades, mitjanes i altes, compromeses amb la identitat pròpia. L’únic compromís, aquí, d’empresaris, hotelers, constructors i persones més o menys acabalades de pelatges diferents -deixant de banda les excepcions puntuals de rigor, poques tanmateix- és amb els diners i l’especulació. Una classe benestant, amb els seus vicis i les seves moltes virtuts, alhora cosmopolita i arrelada responsablement al seu entorn, llengua i cultura, ara la trobam a faltar més que mai. Per molts, la cultura pròpia és un residu accessori que fa nosa per assolir una determinada posició dins l’estat, a la qual aspiren amb més pena que glòria (ja s’ha vist, últimament, amb determinades aspiracions frustrades). El seu únic patriotisme és l’espanyol, circumstancialment constitucional, i decorat amb innòcues garlandes folkloritzants.

L’estat i la nació espanyoles on se senten tan còmodes són la garantia del seu predomini polític regional. Sacrificant, fins i tot, una petita part dels seus guanys, ja que l’espoli fiscal i altres marginacions amb què ens obsequia la pàtria aimada (coses que ells, òbviament, també pateixen) no els afecta ideològicament. Subordinen, doncs, els rendiments basats en el càlcul i la inversió raonable als rendiments derivats del dòcil sucursalisme polític. Segurament guanyen menys, però manen més, dins el seu corralet regional. I per al tipus de negocis que despleguen -immobiliaris, hoteleria, construcció, res d’indústria i menys encara d’inversions en ciència o tecnologia- ja els va bé. O els anava bé. Fins ara.

dBalears, Gabriel Ensenyat. 2-2-2012

  1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal i justificau l’elecció

Sucursalisme “burgès”. Una sucursal és un establiment que depèn d’un altre més important, per extensió podem aplicar aquest terme a la idea exposada per Gabriel ensenya a l’article, que tracta de la dependència de la classe burgesa balear al centralisme espanyol. Aquesta classe social menysprea la cultura del seu país perquè creu que podria constituir una amenaça al seu estatus.

  1. Feu un resum del contingut (màxim 5 línies).El govern balear intenta amagar la falta de propostes per solucionar la crisi creant un conflicte lingüístic. D’altra banda, la burgesia, que no està gens interessada en qüestions culturals, només es preocupa per conservar el seu poder econòmic en el marc del centralisme espanyol.
  1. Identificau les idees principals i les idees secundàries.

Principals

  • L’atac a la llengua catalana com a cortina de fum.
  • El menyspreu de la burgesia balear per qüestions lingüístiques i culturals.
  • La voluntat per part d’aquesta burgesia de conservar la seva situació de poder i la mateixa estructura de país.

Secundàries:

  • Manca de solucions a la crisi per part del govern.
  • La necessitat de tenir una classe burgesa que defensi el seu país com a Catalunya.
  • Sucursalisme de la burgesia balear.

L’any del Titanic

Resum de l’article de Vicenç Villatoro a la revista El Temps.

L’any del Titanic

L’enfonsament del Titanic va ser un punt d’inflexió entre el segle XIX, en el qual la gent confiava en la raó i la tècnica, i el XX, en què aquest coneixement es posa en dubte per mor dels esdeveniments històrics. Així mateix, sempre i quan se’n faci un ús moral correcte, la tècnica és bona per a la societat.

Comentari d’un text sobre la crisi

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.
No sé si la crisi ens ha ensenyat quelcom d’economia, emperò ens està fent experts en
canonades. Abans crèiem que els diners es movien per on els donava la gana, com
l’aire, i resulta que no, que circulaven per uns conductes molt semblants als emprats per
distribuir l’aigua. De vegades, aquests circuits degotaven per una junta, i els diners
arribaven on no tocava, i de vegades hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals
corrien els diners negres. Emperò fins i tot els circuits il·legals estaven sotmesos a certa
regulació (la delinqüència és un Estat paral·lel). El que ha passat és que aquests circuits
s’han buidat de sobte. Copeges les canonades i sonen a buit. Si les obres, apareixen
plenes de teranyines. No és que hi hagi un tap, més aviat els diners disponibles estan
quiets, ignoram on.
Les injeccions de capital, per part dels governs, a les canonades no tenen altre objecte
que animar els diners perquè surtin d’on es troben i s’incorporin al torrent circulatori.
Malgrat que la instal·lació és molt complexa, hi ha dos punts d’aquesta xarxa de
conduccions essencials per al bon funcionament del sistema: el del consumidor i el del
productor de béns (els anomenam així, béns, per estalviar pensament). Si el consumidor
no gasta, el fabricant de cotxes es menja la seva producció, a més de no arribar-li els
diners per seguir fabricant. Entre el consumidor i el productor de «béns» hi ha multitud
de circuits menors, de colzes i recolzes on els diners fan de les seves. Emperò també
aquests colzes i recolzes s’han quedat eixuts. Bufes a l’aixeta i sona a instrument de
vent. El que no sabem és si el buf arriba a Bilbao o a Wisconsin, ja que la globalitat
consisteix en el fet que totes les canonades de l’univers món estan interconnectades.
Quan hom llegeix les quantitats que el govern dels Estats Units està injectant a les
canonades, se li posen els pèls de punta, ja que no sap ni pronunciar-les. Els resultats,
així i tot, no s’aprecien. Uns pensen que la solució és abaixar els imposts, i altres, donar
diners directament al consumidor, a veure si s’anima. Ambdues solucions són
bàsicament la mateixa cosa. Emperò obres l’aixeta i segueix sense caure’n cap gota.
Que curiós.
(Juan José Millás)

Qüestions:
1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal. Després argumentau la
resposta (màxim 5 línies). (1,5 punts)

Canonades desconegudes: perquè l’autor, a partir d’una comparació amb una xarxa de canonades, fa referència al descontrol que s’està vivint a causa de la crisi. No hi ha sistemes o entitats que regulin l’intercanvi de diners i es desconeixen els conductes a través dels quals s’han extraviat.

2.Feu un resum del contingut (màxim 5 línies). (2 punts)

Amb la crisi actual, ens hem adonat que han desparescut molts de diners i que els mecanismes per controlar-ne els moviments són ineficaços. És difícil, també, conèixer l’abast real de la crisi, ja que no és una qüestió local. A més, l’escepticisme respecte a les solucions proposades pels governs és gran, perquè no donen bon resultats.

3.Identificau les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)
Idees principals:

  • Els sistemes per controlar el tràfic de diners són ineficaços.
  • Manca de recursos per part dels governs per solucionar la crisi.
  • Abast de la crisi actual.

Idees secundàries:

  • Manera de funcionar d’abans de la crisi.
  • Oferta i demanda (productor i consumidor)
  • Injecció de diners públics per part dels Estats Units a l’economia.

4. Responeu les qüestions següents relacionant-ho amb els continguts del text: (3
punts)
a. Explicau i comentau la frase del text «De vegades, aquests circuits
degotaven per una junta i els diners arribaven on no tocava, i de vegades
hi havia circuits paral·lels i clandestins, pels quals corrien els diners
negres».
Fa referència al fet que hi ha gent que de manera il·lícita s’apropiava de diners a través de la corrupció o, simplement, no declarant feina remunerada (frau fiscal). També pot ser una referència als paradisos fiscals, que són territoris on certs impostos són molt baixos o no existeixen. Això anima les empreses i els individus adinerats a establir-se en aquestes àrees, així aquestes empreses aconsegueixen evadir impostos de manera legal.

b. Pensau, com assegura l’autor, que totes les «canonades» del món estan
interconnectades? Per què?

Sí, per dos motius.

El primer està relacionat amb el sistema neoliberal en què vivim:el terme neoliberalisme es refereix a la filosofia político-econòmica que propugna la mínima intervenció d’organismes estatals sobre l’economia i la política. Així doncs, el paper de l’estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l’establiment dels drets de propietat. Per tant, proposa l’obertura comercial per qualsevol mètode possible.

El segon motiu és perquè les hipoteques subprime (en què no es valorava la probabilitat de si el client podria tornar el préstec) es van escampar per tot el món. Aquesta incertesa sobre el valor real d’aquests actius es va transformar en una crisi de confiança que es va difondre per tots els mercats financers.

Segons Lepoldo Abadia, exprofessor de política d’empresa a Navarra, la crisi la provocaren els bancs dels EUA, que donaren hipoteques a persones sense ingressos, ni propietats, ni feina (els NINJA, acrònim tret de les seves sigles en anglès) i després aquests crèdits els van vendre en el mercat interbancari. De manera que aquests préstecs dubtosos “ja no se sap on són” i “la porqueria es troba als bancs de tot el món”.

5. Realitzau una valoració crítica del text. (2 punts)

És un article d’opinió, però també explicatiu, en què Millàs, a partir de la imatge d’un circuit de canonades, explica la crisi actual i quina és la seva problemàtica. És un text adequat al nivell formal que requereix un article de diari.

El tema és la crisi sorgida a finals de la primera dècada del 2000.  La intenció de l’autor és informar i alhora orientar l’opinió del lector. El text està dividit en tres paràgrafs: el primer, que serveix d’introducció, tracta de la crisi i la desaparició dels diners; el segon fa referència a les injeccions de capital per part dels governs, l’oferta i la demanda i l’abast de la crisi; i, finalment, en el tercer, expressa els dubtes respecte a les solucions.

Pel que fa a la propietat textual d’adequació, el text està escrit en estàndard. L’autor intenta crear empatia amb el lector i es nota amb l’ús de formes verbals en primera persona plural (ens, crèiem, anomenam, sabem) i de la segona persona singular (copeges, bufes). També fa referència a dos llocs (Bilbao i Wisconsin), la llunyania dels quals vendrà marcada pels coneixements enciclopèdics del lector. D’altra banda, la temàtica del text pot resultar un poc àrdua si no es tenen uns coneixements bàsics d’economia.

En general el text és cohesionat, tot i que de vegades hi ha repeticions com al primer paràgraf: a la quarta i a la cinquena línia s’esmenta dues vegades <<circuits>> i <<de vegades>>. Des d’un punt de vista visual, hagués resultat millor separar cada paràgraf amb una línia en blanc. El temps verbal que domina en el text és el present d’indicatiu perquè fa referència a un fet actual en el moment d’escriure l’article: la crisi.

La frase del text <<Que curiós>> serveix de recurs modalitzador (grau de subjectivitat del text) perquè usa la ironia i l’opinió es fa present. Tot i això, m’agradaria que Millàs fos més explícit i ens explicàs clarament qui són els causants de la crisi i on creu que paren els diners.

Pel que fa a la crisi, hagués pogut explicar el paper dels bancs i si creu que és responsabilitat del govern salvar totes aquestes empreses que han fet fallida a causa de la mala gestió, o si caldria nacionalitzar-les.

D’altra banda, des de fa un temps es proposa aplicar la taxa Tobin per tal de regular el mercat internacional. És una proposta de l’economista nord-americà i premi Nobel James Tobin que consisteix a carregar totes les operacions especultatives amb un 0.1%. Segons l’economista Arcadi Oliveres,  s’ha calculat que es podrien arribar a recaptar uns 200.000 milions de dòlars l’any. Arran de la crisi actual s’està plantejant la seva implantació, com a mínim per part de França.

Per un altre costat, les mesures dels governs semblen infructososes. Primer, el mecanisme d’injectar líquid a les entitats financeres ha fallat perquè aquestes entitats s’han dedicat a solucionar el seu deute i a invertir rendiblement els diners en deute públic. A més, alguns d’aquests diners han anat a parar a plans de pensions o sous sobredimensionats o indemnitzacions exagerades de la plantilla dels bancs o caixes. Segon, les retallades a causa de l’endeutament públic afecten sobretot a la classe mitjana i, en definitiva, és una passa enrere respecte la societat del benestar.

També és criticable l’actuació d’alguns governs com l’espanyol que va tudar molts de doblers tot fent aeroports sense gairebé usuaris, TGV per a dinou persones, etc.

Fins i tot, actualment, es posa en dubte la utilitat de l’euro. S’ha plantejat de tornar a les antigues monedes de cada país o crear dos euros diferents, un per als països amb més problemes econòmics i l’altre per als més solvents. La Unió Europea pot estar en perill segons l’economista Xavier Sala i Martin: <<Catàstrofe. Tot Europa se’n va en orris. El Banc Central Europeu és una solució sempre que Alemanya l’apuntali. Amb xifres: Espanya i Itàlia han d’emetre un deute d’1,4 bilions d’euros en tres anys. Si aquest deute acaba essent insolvent, és a dir, que Espanya i Itàlia acabin essent insolvents, aquest deute farà un forat al Banc Central enorme. El capital del Banc Central Europeu són 70 milions d’euros. Si una empresa de 70 milions té un forat de deutes impagats d’1,4 bilions és evident que s’ha de recapitalitzar. I qui ho haurà de fer? Tothom confia en Alemanya. Però, i si Alemanya no pot pagar? >>.

Tecnoaddicció

Sóc un tecnoaddicte obsessivocompulsiu. La malaltia, de moment, no surt anomenada als vademècums clínics que utilitzo, i al màxim a què arriben els manuals d’autoajuda que m’envolten és a admetre la tecnofòbia, que és justament el cas contrari, i des de la qual s’escriuen en aquest país excel·lents i molt aclamats articles i assaigs radicals de lletres. Però jo sé que la tecnoaddicció, encara que aquí ningú no l’escrigui o la descrigui, és una malaltia que mereix ser presa seriosament. I, a més, malaltia molt vergonyosa i que, com bé sabem els que la patim, no té remei fàcil: ni de divan, ni de pastilla. D’entrada, és la malaltia que més ràpidament et porta a la ruïna material i, tot seguit, quan apareixen els primers nombres vermells injustificables, a l’espiritual. El pitjor és la insatisfacció que produeix.

Comences comprant per curiositat els últims gadgets digitals que et sedueixen amb les seves pantalles planes de cristall líquid, els seus raigs làser, els seus xips veloços, les seves memòries prodigioses i les seves carcasses d’alumini, i acabes enganxat com en el pitjor dels vicis. Amb l’insaciable doctor Gadget mai no és suficient, perquè està científicament provat que cada últim crit en noves tecnologies necessitarà ser substituït per una altra nova tecnologia que encara no és al mercat, però que ja està fabricant la mateixa marca que et va vendre ahir horabaixa l’últim crit digital. […]

He arribat a pensar que a l’interior d’aquestes noves màquines digitals que m’arruïnen la vida hi ha una substància oculta que provoca addicció, com passa amb la nicotina dels paquets de tabac: la digitalina. He intentat deixar el vici prenent Prozac, per allò que el que jo tinc és també un tic obsessivocompulsiu i segurament relacionat amb la serotonina. No funciona. He intentant trobar arguments filosòfics (més Plató i menys Prozac) per justificar la meva tecnoaddicció. […]

El cas és que ara que ja tinc la casa plena de trastos digitals, quan aquestes noves màquines ja formen part de la meva vida quotidiana i de les meves factures, el que descobreixo d’aquestes noves tecnologies és molt poc filosòfic: vénen a ser el mateix de sempre. Els cartutxos rectangulars del VHS s’han transformat en cartutxos rodons, però les pelis que poso al DVD regravable són més o menys les mateixes que abans. […] Pagar pel mateix, ja dic, i aquella cèlebre revolució tecnològica que havia d’implicar un nou fet de civilització, al final ha quedat en una mera mudança de formats. Els dos únics trastos amb pantalla que han canviat un poc la meva vida, enmig d’aquesta frenètica experimentació amb tota classe de bombolles digitals, han estat Internet i el microones, però tampoc no m’atreveixo jo, la veritat, a parlar de bifurcació o mutació amb aquella prosòdia transcendental del segle passat.

(Juan Cueto)

LECTURA COMPRENSIVA

Tecnoaddicte: fortament inclinat, donat, a alguna cosa. Addicte a l’estudi. Un addicte a l’ús de les drogues.

Vademècum: manual: Llibre que conté les nocions essencials d’una matèria i en facilita una consulta àgil i ràpida. Manual de literatura grega.

Gadget: és un dispositiu que té un propòsit i una funció específica, generalment de petites proporcions, pràctic i alhora nou. Solen tenir un disseny més enginyós que el de la tecnologia corrent. (mòbil, iPod)

Serotonina: substància que actua com a neurotransmissor.

Bifurcació: Divisió d’alguna cosa en dues branques.

  1. La seducció digital: Molts d’aparells tecnològics que ens vénen com a imprescindibles per a la vida actual no són més que repeticions amb dissenys nous d’altres aparells que ja tenim. En realitat, és un mercat com qualsevol altre en què interessa fer negoci i, per això, les empreses fan gadgets amb un disseny atractiu per tal de vendre’ls com una cosa nova quan no és així.La persuasió a través de la forma, colors, etc., fa que algunes personen tenguin el desig irrefrenable d’adquirir els darrers models, deixant de banda el sentit comú.
  1. RESUM 1: Cal relativitzar la importància de la presumpte revolució tecnològica i dels gadgets, ja que aquests dispositius nous ofereixen el mateix que els anteriors. Quan en compram, ho fem imbuïts (enduts) pel desig de la novetat o pel seu disseny i no per la seva utilitat. Si no som capaços de controlar-nos pot acabar en addicció.

RESUM 2: La compra compulsiva de models nous de gadgets provoca una pèrdua de diners innecessària i pot arribar a convertir-se en una addicció. Normalment, la temptació de comprar aquests dispositius és a causa del seu disseny atractiu i no per la seva utilitat.

  1. Les idees principals són:
  • El consum obsessiu de gadgets com a addicció (Consumisme; aplicar el sentit comú a l’hora d’adquirir-ne; insatisfacció personal.)
  • Ginys amb formats diferents, però amb les mateixes funcions. (Característiques dels gadgets; caducitat dels gadgets.)
  • Relativització de la importància de les revolucions tecnològiques (No són tan revolucionaris com semblen).

Les idees secundàries(també figuren entre parèntesi al costat de les principals amb què estan relacionades):

  • Consumisme
  • Aplicar el sentit comú al seu consum
  • Insatisfacció personal
  • Característiques dels gadgets
  • Caducitat ràpida d’aquests productes
  • No són tan revolucionaris com semblen
  1. Explicau i comentau críticament la frase del text «Pagar pel mateix, ja dic, i aquella cèlebre revolució tecnològica que havia d’implicar un nou fet de civilització, al final ha quedat en una mera mudança de formats».Els avanços tecnològics aplicats a la nostra societat de consum han passat a convertir-se en mers productes per tal de fer negoci. Per tant, sovint es té més en compte la primera impressió causada pel disseny o la novetat aparent del format que no la vertadera utilitat. Segurament, convendria preguntar-se pels avantatges que reporten al nostre benestar abans d’adquirir-los.

Creieu que la tecnoaddicció és comparable a altres addiccions com el tabac, el joc o l’alcohol? Analitzau críticament les similituds i diferències entre aquestes addiccions.

Crec que sí perquè les addiccions tant poden ser físiques com psicològiques i tant el tabaquisme, l’alcoholisme com la ludopatia ens fan ser esclaus dels nostres desitjos, encara que uns siguin per la dependència d’una substància i els altres no. Quan els addictes a una droga deixen de prendre-la, tenen la síndrome d’abstinència, que els provoca problemes en el funcionament del sistema nerviós. En dependències psicològiques també es pot donar. La principal diferència és que l’addicció dels tecnoaddictes i els ludòpates està relacionada amb una activitat en lloc d’una substància.

Considerau els pros i els contres d’assumir la despesa que puposa l’adquisició de dispositius tecnològics d’última generació.

Els avantatges poden ser el fet d’estar al dia dels avenços i les noves possibilitats, conèixer més profundament el món tecnològic i el benestar que ens poden proporcionar aquests aparells. Els contres són la possible addicció i que ocupin la majoria del nostre temps d’oci com a mer entreteniment, i això vagi en detriment d’altres activitats físiques o intel·lectuals.

Cercam Déu, però amb la televisió ja feim

Comentari de l’article d’opinió <<Cercam Déu, però amb la televisió ja feim>> escrit per Umberto Eco.

CERCAM DÉU, PERÒ AMB LA TELEVISIÓ JA FEIM

Enllaç

Hi havia una època en què els que se sentien abandonats per la resta de la humanitat es consolaven pensant que, si més no, el Totpoderós era el testimoni quotidià de les seves tribulacions. Avui, pel que sembla, sortir a la televisió fa aquesta mateixa funció divina.

Fa poc vaig comentar aquest fenomen amb el meu rei en un dinar a Madrid. Tot i que sempre he estat orgullós dels meus principis republicans, fa tres anys em van nomenar duc del Regne de Redonda (el meu títol oficial és Duque de la Isla del Día de Antes). Compartesc aquest honor ducal amb els cineastes Pedro Almodóvar i Francis Ford Coppola, i els escriptors A.S. Byatt, Arturo Pérez-Reverte, Fernando Savater, Pietro Citati, Claudio Magris i Ray Bradbury, entre d’altres; a tots ens uneix una mateixa qualitat: li caiem bé al rei.

L’illa de Redonda, que ocupa un quilòmetre quadrat a les Antilles, està totalment deshabitada, i crec que cap dels seus monarques l’ha arribat a trepitjar mai. El 1865 la va comprar un banquer anomenat Matthew Dowdy Shiell. Segons una versió de la història, Shiell va demanar a la reina Victòria que Redonda esdevingués un regne independent, a la qual cosa Sa Graciosa Majestat va accedir sense titubejar perquè no semblava plantejar cap amenaça per a l’Imperi Britànic. Al llarg del temps l’illa ha estat controlada per diversos monarques, alguns dels quals es van vendre el títol diverses vegades, cosa que va provocar enfrontaments entre multitud de pretendents. El 1997 l’últim rei va abdicar en favor del famós escriptor espanyol Javier Marías, que va començar a nomenar ducs i duquesses a tort i a dret. Aquesta és més o menys la història. Té un cert regust de bogeria patafísica -és a dir, més enllà fins i tot de la metafísica-, però al cap i a la fi no et fan duc cada dia.

La qüestió és que, en la nostra conversa mentre dinàvem, Marías va dir una cosa que m’ha fet pensar. Comentàvem un fet evident: avui dia la gent està disposada a fer qualsevol cosa per sortir a la televisió, ni que només sigui per saludar amb la mà la seva mare des del darrere de la persona a qui estan entrevistant.

Fa poc, a Itàlia, després d’una breu aparició a la premsa, el germà d’una al·lota que havia estat salvatgement assassinada es va cercar un agent perquè l’ajudàs a sortir per la televisió, segurament per explotar la fama aconseguida en circumstàncies tan tràgiques. N’hi ha d’altres que, per tal de convertir-se en el centre d’atenció durant un curt temps, estan disposats a admetre que els han posat banyes o que són uns estafadors. I, com saben els psicòlegs criminalistes, el que motiva molts assassins en sèrie és el desig que els desemmascarin per fer-se així famosos. D’on ve aquesta bogeria?, ens preguntàvem Marías i jo. Ell va apuntar que això passa avui dia perquè la gent ja no creu en Déu. En altres èpoques, els homes i les dones estaven convençuts que tots els actes tenien com a mínim un espectador, que sabia tot el que feien (i pensaven), que els entenia i que, si calia, els castigava. Per molt que fossis un marginat, un inútil, una persona ignorada pels altres i destinada a ser oblidada en el moment mateix de la mort, estaves convençut que com a mínim hi havia algú que et prestava atenció.

“Només Déu sap tot el que he patit!”, deia l’àvia malalta i abandonada pels seus néts. “Déu sap que som innocent” era el consol per als condemnats injustament. “Déu sap tot el que he fet per tu”, deien les mares als fills desagraïts. “Només Déu sap com t’estim”, exclamaven els amants abandonats. “Només Déu sap el que he hagut de passar”, es queixava el pobre desgraciat les aventures del qual no interessaven a ningú. Tothom invocava Déu com l’ull omniscient que res ni ningú podia defugir, i que amb la mirada conferia un significat fins i tot a l’ésser més anodí i inútil.

I què ens queda ara que ha desaparegut aquell testimoni que tot ho veia? L’ull de la societat, dels nostres iguals, davant dels quals ens hem de deixar veure per no sumir-nos en el forat negre de l’anonimat, en la voràgine de l’oblit, encara que calgui fer de beneit del poble, i despullar-se i ballar en roba interior sobre la taula d’un bar. Sortir a la pantalla ha esdevingut un succedani de la transcendència i, comptat i debatut, és força gratificant. Ens veiem -i els altres ens veuen- en aquest més enllà televisat, on podem gaudir de tots els avantatges de la immortalitat (ràpida i efímera, però), i alhora tenim la possibilitat que ens felicitin a la Terra pel nostre ascens al setè Cel.

El problema és que, en aquests casos, se solen confondre els dos sentits de la paraula reconeixement . Tots aspirem a un reconeixement pels nostres mèrits o els nostres sacrificis, o per qualsevol altra qualitat que tinguem. Però quan, després de sortir a la televisió, algú ens veu al bar i diu “Ahir a la nit et vaig veure a la televisió”, fa servir reconeixement en el sentit estricte que ens reconeix la cara, que és una cosa molt diferent.

UMBERTO ECO (Ara.cat)

Cercam Déu

Numeració de paràgrafs: 8

LECTURA COMPRENSIVA

Tribulacions (1r paràgraf): f Gran aflicció que torba l’ànim.

Titubejar (3r paràgraf):(2n i 3r paràgraf):2 fig1 Mostrar-se indecís, perplex, en l’execució d’una cosa; titubejar. No titubis i apunta-t’hi.

Succedani (7è paràgraf): Que pot reemplaçar una altra cosa pel fet de tenir propietats anàlogues.

Reconeixement (8è paràgraf): 1 Veure, adonar-se, que una persona o una cosa és tal o tal persona o cosa ja coneguda d’abans. Si esteu tan canviat, com volíeu que us reconegués? El vaig reconèixer per la seva veu, pel caminar.

2 Acció de reconèixer o agrair un favor, un servei, etc. Gratitud, sentiment d’agraïment.

LECTURA REFLEXIVA

Primer paràgraf, quart (4a i 5a línia), cinquè (9a, 11a línia), sisè (5 darreres línies), setè (les 7 primeres, 10a-13a i tres darreres), vuitè (les sis primeres i les quatre darreres).

LECTURA ANALÍTICA*

  • El títol conté informació sobre la idea principal.

  • Primer paràgraf: introducció i presentació del tema.

  • Segon i tercer paràgraf: de caire anecdòtic: l’escriptor Marías i l’illa de Redonda.

  • Quart: arran d’una conversa sorgeix el tema que la gent està disposada a fer qualsevol cosa per sortir a la televisió.

  • Cinquè: això passa perquè la gent ja no creu en déu, que era la figura que ens prestava atenció.

  • Sisè: Davant l’observació de Déu els fets d’una persona insignificant cobraven importància.

  • Setè: Sortir a la televisió ha esdevengut un succedani de la transcendència i alhora és gratificant en vida.

  • Vuitè: es confon el reconeixement pels nostres mèrits amb el simple fet d’identificar-nos.

Idees principals:

Avui en dia la gent se sent reconfortada quan surt de l’anonimat gràcies a la televisió, encara que sigui per una qüestió banal. (La funció divina de la televisió.)

Estar disposat a fer qualsevol cosa per sortir a la televisió.

Aconseguir el reconeixement per part de la societat.

Idees secundàries:

El consol de tenir a Déu com a testimoni de la nostra vida.

La fama.

PREGUNTES DE COMPRENSIÓ LECTORA

  1. Cerca un títol per a aquest text.

  2. Fes un esquema de les idees principals i secundàries.

  3. Fes-ne un resum.

  4. Pots explicar la frase següent a partir del text: <<El problema és que, en aquests casos, se solen confondre els dos sentits de la paraula reconeixement.>>

  5. Fes una crítica a l’estructura del text, tot demostrant els teus coneixements sobre el tema, i també expressa’n la teva opinió personal.

Cercam Déu (pdf: text, esquema, activitats i solucionari)

Resum de la notícia

El Consell té a disposició 50 milions d’euros en crèdits

Segons Maria Salom, el Consell de Mallorca devia, a l’agost, 329 milions d’euros, 58 milions dels quals eren factures pendents amb els proveïdors. Divendres va dir als representants de les constructores de l’Illa que “en breu” podria començar a pagar-los. De fet, però, el Consell té a disposició devers 50 milions d’euros en crèdits que podria fer servir per pagar-los.

Segons han confirmat a dBalears fonts de l’Executiu anterior, varen deixar crèdits firmats per valor de 54 milions d’euros, dels quals tan sols n’havien fet servir devers quatre. Els altres doblers esperen que el Consell els faci servir des del 2009 i el 2010. Tenen dos anys de carència durant els quals no es paguen interessos, però, pel que fa als doblers del 2009, aquesta carència està a punt d’acabar.

Amb aquests doblers, doncs, es podrien pagar la major part dels 58 milions que Salom deia a l’agost que devien als proveïdors. Cal tenir en compte que els socialistes neguen un deute tan elevat. A l’estiu, els populars comptaven com a deute amb els proveïdors 24 milions d’euros de factures que encara no s’havien tramitat, o sigui, que no es podien pagar perquè no havien arribat a tresoreria.

Divendres, Salom deia als constructors que començaria a pagar així que signàs un préstec de 18,2 milions amb l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i una línia de confirming per valor de 15 milions. Cal tenir en compte que el crèdit amb l’ICO s’ha pactat amb un interès del 6,5%. El crèdit del 2009 que té a disposició el Consell té un interès per sota del 0,5%. La pregunta és, doncs, per què no fa servir aquests 50 milions per pagar proveïdors.

D’entrada, els doblers d’aquests préstecs haurien de servir per pagar inversions, però el Consell té certificacions d’obres per justificar-los i fa inversions com els plans d’obres i serveis. Segons fonts de l’anterior Executiu del Consell, els podrien fer servir per abonar allò que volguessin. Les mateixes fonts, doncs, aventuren que el Consell es reserva aquests doblers per substituir l’aportació del Govern.

L’Estat paga, cada dia 28 o 29 a les 14.30 en punt del migdia, els vuit milions de la seva aportació mensual per pagar nòmines i la Seguretat Social. El Govern, en canvi, fa mesos que no lliura la seva aportació periòdica. Des de l’Executiu anterior temen que l’equip de José Ramón Bauzá ha fet saber a Maria Salom que continuarà una bona temporada sense pagar-los.  Si fos així, Salom es reservaria aquests 50 milions per mantenir la situació a ratlla uns quants mesos més. El resultat és, però, que a la pràctica els proveïdors del Consell financen el Govern. Enric Borràs, Diari de Balears

RESUM

El Consell de Mallorca encara no ha pagat el deute amb els proveïdors, tot i disposar de la major part dels doblers a través de préstecs de la legislatura anterior. Així doncs, és possible que servesquin per pagar altres despeses de la institució.

Resums de notícies

Extretes del diari Ara (diumenge, 2 d’octubre de 2011):

Títol: Europa, SA

Subtítol: Els plans d’ajust a la zona euro han propiciat una onada de privatitzacions, tot i que ara és el pitjor moment per vendre actius

Resum: El sector privat està cridat a assumir noves quotes de poder gràcies a les necessitats finaceres de les economies perifèriques de la zona euro. Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia subhasten les seves joies.

Títol: Hamid Karzai abandona el diàleg amb els talibans

Subtítol: El president afganès vol parlar amb el Pakistan, refugi dels islamistes

Resum: El president afganès, Hamid Karzai, dóna per perduda la reconciliació amb els talibans. Mirarà cap al Pakistan, regugi dels insurgents. Després de deu anys de guerra, la pau sembla més lluny que mai.