Bartomeu Rosselló-Pòrcel (poemes)
Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra sóc el vent,
i tot és com un alenar florit.
Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.
La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor
en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.
Marià Villangómez (poemes)
Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa,
ara ha pres un color groc.
Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que recull.
Si avorrida, ho dissimula
alta i clara com un ull.
Temps ha que dorm la gallina
i els al.lots ja són al llit.
Na Xamena diu: “Au, vine”,
a l’home mig adormit.
No fa cas de petiteses
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.
Amiga de l’olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)
Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l’ona damunt l’arena,
i, amb un badall, jo mateix.
Lladre i adúlter, a l’una
volen anar d’amagat.
Es queixen: “Aquesta lluna!”
I troba una ombra el pecat.
La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.
Salvador Espriu (poemes)
