Diversitat lingüística i prejudicis lingüístics

Entrevistador: Per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida?

Chomsky: Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.

(Entrevista a Chomsky, revista Mètode)

(Article de Joan F. Mira sobre el tema.)

Les llengües del món (Lingua Món)

Les llengües del món (Gabriel Bibiloni)

Article a Vilaweb sobre la cooficialitat de dues llengües en el mateix territori.

El temps dels Amondawa (Joan F. Mira) sobre una tribu sense el concepte abstracte del temps en la seva llengua.

Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to), Jesús Tuson

Que, potser, fóra possible la confluència dels set mil milions d’humans en la mateixa llengua? La resposta, doble, és aquesta: si mai parlem tots una llengua, aquesta o bé serà d’una monstruositat inabastable, o bé d’una simplicitat esgarrifosa (i, totes dues coses, radicalment inhumanes i, per sort, impossibles). Anem a considerar la primera possibilitat d’aquesta il·lusió forassenyada. És un fet incontestable que els sapiens ocupem ecosistemes ben diferents, als quals sembla que ens hem adaptat amb èxit. Això vol dir que la llengua única hauria de tenir un lèxic monumental que acolliria els noms de totes les realitats minerals, vegetals i animals (les comunes i les específiques) sense excepció. (…) A més, la mateixa llengua hauria d’integrar el vocabulari riquíssim de totes les formes i manifestacions culturals: les religioses, les pròpies de les festes i cerimònies, les de els relacions de parentiu i moltíssimes més. (…) I a la pràctica la gent es veuria obligada a fer la seva selecció particular de la macrollengua, amb la qual cosa parlarien seccions diverses del mateix sistema: al capdavall, llengües diferents a efectes pràctics i de comprensió.

Tal vegada seria més assenyat acceptar que els humans ens hem configurat com a espècie variada (també pel que fa a les llengües); i que aquesta flexibilitat, que ha fet possible la nostra supervivència, podria ser la garantia màxima de la nostra continuïtat: de la natural i de la cultural. Com va dir aquell: <<No volem tornar, mai, a cap Paradís>>.

La declaració universal dels drets lingüístics: selecció de textos.

L’ensenyament ha d’estar sempre al servei de la diversitat lingüística i cultural, i de les relacions harmonioses entre diferents comunitats lingüístiques arreu del món.

L’ensenyament ha de contribuir a fomentar la capacitat d’autoexpressió lingüística i cultural de la comunitat lingüística del territori on es impartit.

Contra l’imperialisme lingüístic, Pere Comelles.

Més enllà (…) del valor patrimonial, del paper ecològic de les llengües, de les virtutts estètiques de les seves peculiaritats, dels coneixements que contenen o de la necessitats de manterir alternatives de pensament vives – que són aspectes que afecten tota la humanitat en conjunt – , sempre hi haurà el dret de qualsevol comunitat a permetre que els seus descendents s’entenguin amb els seus avantpassats.

Una imatge no val més que mil paraules, Jesús Tuson.

<<Per exemple, si un altre comença a resseguir el mapa a partir del búlgar: trobarà més “fàcil” el rus i més “difícil” l’anglès o l’italià. Dit d’una manera més clara: cal entendre que les dificultats que podem tenir per aprendre el xinès són exactament les mateixes que pot tenir un xinès quan aprèn la nostra llengua, la “llengua fàcil”. Tot és qüestió de perspectiva>>.

<<I és que hi ha una època en la vida en què, sense saber-ho, som especialistes en l’adquisició de codis, si els trobem en el nostre camí i el seu aprenentatge està inclòs en les nostres previsions biològiques, o en les direccions del nostre desenvolupament: aprenem una llengua com a prenem a caminar o a veure en tres dimensions i en color, de manera natural, perquè així ho ha establert la nostra condició humana>>.

<<En un país concret, la llengua més parlada (i la més útil i pràctica) és la llengua concreta d’aquell país concret. En aquesta situació, doncs, no té cap sentit apel·lar a les grans magnituds de la llista anterior perquè, si volem passar bones estones a Florència, és evident que un domini fluent de l’italià ens traurà l’esperit de pena, més que no pas el control del xinès, de l’espanyol, de l’anglès o el bengalí>>.

<<És absurda l’expressió “el basc és una llengua molt antiga”; perquè és del tot evident que el basc és una llengua d’aquest mateix any en què vivim, una llengua que, com totes, té una evolució en el temps (testimoniada o no en documents, això és del tot secundari) i s’ha de remuntar als orígens de la parla humana. Com totes les llengües que es transmeten d’una llengua a l’altra, sense discontinuïtats>>.

<<Queda, doncs, ben clar que l’extensió d’una llengua es produeix per factors aliens a la llengua mateixa: no hi ha res en l’estructura de cap llengua que la predestini a empreses imperials>>.

<<Una part de la humanitat hauria de poder viure còmodament (i hi té tot el dret) sense sortir de la seva llengua “local”: una situació perfectament natural i absolutament respectable. Excepte, potser, per a alguns espavilats que s’autoproclamen “ciutadans del món” i que, en el fons, no són res més que provincians d’una altra província i parlants d’una altra llengua local>>.