Comentari de text de C2: fragment de Jo confesso

Aquest text de l’examen es correspon amb les primeres pàgines del capítol 29 del llibre.

Cabré 1

Cabré 2

Aquest text que comentarem és un fragment adaptat de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, en què l’autor demostra un domini excel·lent de les tècniques narratives i de la polifonia sense que se’n ressenti la cohesió textual. Tot i ser un text eminentment narratiu també incorpora seqüències dialogades. El tema del text és el retorn del protagonista al món íntim de ca seva mentre ordena la biblioteca amb un amic.

El text no s’ajusta a l’estructura tripartida de la narració, ja que no hi ha pròpiament una introducció ni tampoc cap conclusió: la història ja està desenvolupada o també es pot dir que comença in media res. (Cal tenir en compte que només llegim una petita part d’una novel·la de mil pàgines.) D’altra banda, cal fer esment al fet que pràcticament mig text, la part final, és dialogat. Això no obstant, podem considerar-lo com a narratiu, perquè la intenció és explicar una història, no intercanviar informació, com s’esdevé en els texts conversacionals prototípics.

Com ja hem esmentat abans, el tema és el retorn d’Adrià Ardèvol a ca seva, fet que evoca reminiscències de la infantesa i del poc afecte que li transmeteren els pares. L’ordenació dels llibres fa que es descrigui parcialment la casa, que sembla que esdevendrà una espècie de biblioteca: <<al despatx hi deixaria els manuscrits…>>; <<als dormitoris dels pares hi van encabir la poesia…>>; <<a la seva habitació del nen… els llibres d’història>>; <<els tres llargs corredors del pis es van dedicar a la prosa literària…>>. Així doncs, la mateixa estructura de la casa ajuda a cohesionar el text.

Respecte al tema, convé remarcar la importància de les referències que es fan, perquè els coneixements enciclopèdics ens ajudaran a llegir amb més profunditat algunes parts del text. D’una banda, són evidents les referències bíbliques a partir del segon paràgraf i que segueixen, ordenades cronològicament, amb les de Plató i Pèricles (la Grècia clàssica), per acabar, al final del text, amb una enumeració d’autors contemporanis (<<Wellek, Warren, Kayser, Berlin, Steiner, Eco…). D’altra banda, s’empra l’estil del Gènesi i la intertextualitat per explicar els fets: <<I es va fer la llum>>; <<i van separar les aigües de baix de els de dalt i fou el firmament…>>; <<i va fer apartar les aigües>>; <<li va posar el nom de terra, i de les aigües en digué mars oceans>>. Justament, aquest estil adoptat del Gènesi també ajuda a donar una certa cohesió textual. La isotopia a l’hora de parlar de llibres és freqüent i ajuda a donar unitat temàtica al text: manuscrits, incunables, llibres, diccionaris, llibres d’història, prosa literària, assaig literari, etc.

L’estructura es basa sobretot en la polifonia. Tot i la diversitat de recursos narratius, crec que podem dividir el text en dues parts: la primera, formada pels tres paràgrafs inicials, i la segona, en què predomina l’estil directe. Respecte a la primera, és remarcable l’ús del discurs indirecte lliure, és a dir, el canvi en el sistema deíctic (l’ús de persones gramaticals) sense emprar marques gràfiques de citació. Per exemple, al començament, l’Adrià s’identifica tant amb la tercera persona com amb la primera: <<s’havia tret un pes de sobre (…) totes les mares del món menys la meva (…) m’emociono i calculo>>. Aquests canvis de persona gramatical són presents durant tot el text.

Respecte a la segona part, cal tenir en compte que els enunciadors corresponents al xèrif Carson i a Àguila Negra no corresponen a persones, sinó que són juguetes amb què el protagonista va mantenir converses de petit i que encara n’hi mantén; així doncs, vendrien a correspondre’s amb una espècie de consciència. Com que l’estil directe mira de ser fidel a l’acte de parla, podem notar com es manifesten característiques pròpies de l’oralitat com els vocatius (hau), les estructures de pregunta i resposta, les frase inacabades (Si saps rus…) i breus (Ara tinc molta feina).

Pel que fa a recursos estilístics, ja hem esmentat l’estil bíblic i solemne que es manifesta en els primers paràgrafs (<<I va convocar l’amic>>), que contrasta amb l’estil dialogat –concís i col·loquial – entre els dos amics, l’Adrià i en Bernat. Respecte a la personificació o la veu de la consciència del protagonista que es manifesta a través dels dos ninots, podem dir que, encara que sigui breu, s’adequa al llenguatge infantil i també un poc rude (<<Hau>>, <<Què>>). Cal suposar que en Bernat no és conscient d’aquest diàleg i que l’Adrià el manté en secret: <<T’avergonyeixes de nosaltres?>>.

Hem vist, doncs, com l’autor aconsegueix redactar un text cohesionat i coherent amb una gran mestria narrativa, tot i la complexitat tècnica dels diversos jocs narratius que proposa al lector, que ha de fer una lectura atenta si vol capir tota la informació del text.

Definició de conceptes:

Polifonia: Combinació en un mateix text de diferents veus o punts de vista. Es produeix quan no coincideix l’autor o emissor (subjecte del món real) amb el locutor (subjecte discursiu) i l‘enunciador (subjecte-punt de vista: expressió per part del locutor d’un punt de vista singular, amb el qual pot identificar-se o no; pot venir donat pels personatges).

Cohesió textual: és la propietat per la qual hi ha uns lligams entre els diversos elements de la manifestació lineal del text: sintagmes, oracions, paràgrafs, etc. Aquests lligams reflecteixen el desenvolupament informatiu del text i es materialitzen en unitats i relacions sintàctiques i semàntiques.

Intertextualitat: la remissió a la relació entre les veus de textos diferents.

Bibliografia:

  • La lingüística textual aplicada al comentari de textos. Glòria Bordons, Josep M. Castellà i Elisabet Costa. Universitat de Barcelona.
  • Comentari de text. Maria Josep Cuenca. Edicions Bullent.

Al minut 9 i mig d’aquest vídeo, l’autor fa referència al recurs de <<la fragilitat de la persona narrativa>> (estil indirecte lliure).

Proposta de comentari de text

Introducció

  1. Autor. Títol i situació del text dins l’obra en cas que no sigui complet.
    Tema (idea principal, significat global). Temàtica (científica, social, filosòfica, històrica)
    Àmbit d’ús del text: periodístic, publicitari, personal, familiar, acadèmic, laboral, social i literari.
  1. Gènere (article d’opinió, conte…) i tipologia textual (argumentativa, expositiva, etc.), estructura i finalitat del text (informar, orientar l’opinió, regular la conducta, divertir).
  2. Coneixements sobre l’autor (si tenen especial significació per a la comprensió del text) i elements contextuals (moviment literari, època).

Desenvolupament

  1. Adequació (relació del text amb el context):
    1. Participants: unilateral1 o bilateral (separats pel text i per l’espai, text diferit) i unidireccional o multidireccional (multitud de receptors anònims).
    2. Tractament personal: 1a pers. sing. o plural…(mecanismes de l’autor per fer-se present en el text o caràcter neutre).
    3. Veus del discurs (emissor i receptor). Polifonia enunciativa: encara que hi hagi un sol locutor, aquest individu posa en joc diversos interlocutors o personatges i es va mostrant a favor o en contra de les idees que van afirmant. Intertextualitat (citació d’un altre text).Principi de cooperació (implicadura conversional: donar sentit malgrat la transgressió). Narrador/locutor/jo poètic/al·locutari/Discurs reportat: dins d’una enunciació se n’integra una altra. Tipus de narrador: directe, indirecte i indirecte lliure, monòleg interior.
    4. Nivell de formalitat i grau d’especificitat.
    5. Variació lingüística: estàndard, diacrònic, diatòpic, diastràtic, diafàsic.
    6. Relació entre la comunicació verbal i no verbal (suport gràfic, fotografies).
    7. Modalització: fenòmens amb què l’emissor remarca la seva presència en el missatge: en la meva opinió, oi que sí…).
    8. Marc de referència (coneixement i interpretació que es faci del món o art compartit per una comunitat. Això ens permet entendre la temàtica tractada): occidental, oriental, europeu, islàmic, intercultural, urbà, rural, suburbà, marginal, actual, històric…
  1. Coherència (significat global del text i estructura):
    1. Tema extret de les informacions del text.
    2. Quantitat i qualitat de la informació (selecció i rellevància).
    3. Coneixements enciclopèdics i marc (remet al nostre coneixement convencional d’alguna situació més o menys definida: bar > taules, cambrers, tassons…).
    4. Estructura: macroestructura (contingut semàntic global del sentit del text – tema o assumpte –, com es jerarquitzen les idees) i superestructura (estructura formal: introducció…) o gènere literari.
    5. Progressió temàtica (desenvolupar un tema de manera que progressivament es vagi afegint informació nova, informació remàtica). Pot ser constant, lineal o derivats2.
  1. Cohesió (mecanismes sintacticosemàntics per lligar les diferents parts del text):
    1. Lèxica: sinonímia, hiperonímia o hiponímia.
    2. Sintàctica: anàfora (pronominalització, pronoms lexicals, el·lipsi…) deïxi (context: persona, aquí/ací, abans/ara), connectors, entonació, puntuació.
    3. Connectors: conjuncions (ja que, i, però…), parentètics (en canvi, en contra, d’una banda, no obstant això, en resum, és a dir).
    4. Estil segmentat (+clar i + monòton): oracions breus, sintaxi simplificada i redundància. Estil cohesionat (+fatigós +densitat d’informació): oracions llargues, sintaxi complexa i amb poques paraules es transmet molta d’informació.

 

  1. Recursos literaris: recursos tècnics, ironia, figures literàries, trops, recursos fònics, sintaxi, gràfics…
  2. Conclusió. (Resumir els aspectes més rellevants i oferir una visió contextualitzada del text i valorar la forma com s’expressa el text).Valoració de les característiques principals del text. Crítica personal (evitar m’agrada/no m’agrada. Val més usar: en conclusió, en resum).

1Comunicació unilateral: acte en què un emissor emet un missatge que el receptor percep. Comunicació bilateral: acte en què un emissor emet un missatge que el receptor percep i, posteriorment, aquest receptor es converteix en emissor d’un nou missatge que captarà l’antic emissor.

2Progressió temàtica: pot ser de tres tipus.

  1. Lineal: T > R1 > T1 > R.

  2. Constant: presenten el mateix tema en oracions successives: T1 > R1, T1 > R2, T1 > R3

  3. Temes derivats: T hipertema > T1 > R1, T2 > R2, T3 > R3

M. J. Cuenca. Comentari de texts.

J. Camps i altres autors. Llengua catalana i literatura, 2n de Batxillerat, Santillana.