Nadal, Doctor Honoris Causa (text argumentatiu)

Un debat interessant ple d’arguments viscerals
ANTONI TARABINI | 25/03/2014   ARABALEARS

(Introducció)
És democràtic i altament recomanable que els ciutadans ens posicionem a favor o en contra davant qualsevol proposta, idea o iniciativa, i especialment si aquesta prové de les institucions públiques. La de reconèixer els mèrits innegables de Rafel Nadal per part de la Universitat de les Illes Balears pot agradar més o menys, i benvinguda sigui la crítica. Però crec sincerament que algunes motivacions per posar en qüestió l’Honoris Causa només es poden qualificar com a “pintoresques”.(tesi)

(Desenvolupament)
Rafel Nadal no és digne de ser Doctor Honoris Causa (DHC) de la nostra UIB perquè aquest honor només s’hauria de concedir a persones que hagin fet mèrits en l’àmbit acadèmic universitari”,(1r argument) s’ha dit. Sense pretendre ofendre ningú, aquesta argumentació és una absoluta ximpleria. Mirin vostès com les més prestigioses universitats del “món mundial” nomenen DHC multitud d’homes i dones rellevants en diferents i diversos camps de l’activitat humana.
El motiu és molt clar: la universitat no pot limitar-se a ser una “tasseta de plata” aliena als seus entorns culturals, socials, econòmics… i fins i tot esportius. Ans al contrari, ha d’“integrar” i reconèixer els seus mèrits des de la seva universitat. (1r contraargument)
Una altra afirmació que hem llegit durant aquests dies fa referència que “Rafel Nadal no és digne de ser DHC de la nostra UIB perquè ni tan sols ha acabat el Batxillerat” (2n argument). Aquest argument és fins i tot més estúpid que l’anterior. Només són dignes d’aquest reconeixement persones amb estudis? (2n contraargument)
També ha estat present en el debat l’aspecte econòmic. “Rafel Nadal no és digne de ser DHC perquè es dedica a una activitat lucrativa, molt lucrativa”.(3r argument) El problema, en la meva opinió, no és, o no hauria de ser, aquesta realitat, sinó altres arguments com ara quines són les seves actituds i comportaments en la seva carrera d’èxits, que no són precisament pocs. (3r contraargument)
Quart argument que, com els anteriors, consider més basat en la visceralitat que no en la reflexió. “Rafel Nadal no és digne de ser DHC perquè el seu compromís cultural amb la nostra comunitat és inexistent”. Què s’entén per compromís cultural? Deix l’interrogant obert. (4t contraargument)

(Conclusió)
Els arguments del consell de direcció de la UIB per proposar Rafel Nadal com a Doctor Honoris Causa eren els seus èxits esportius, els valors que transmet precisament a través de la seva carrera esportiva i el seu esperit de superació. Aquests arguments poden ser discutibles, pot haver-hi fins i tot altres persones més dignes que ell i no hauria de ser un problema debatre-ho. El que em sembla poc rigorós és que es facin servir arguments que semblen fruit d’una encalentida i no d’una anàlisi en profunditat.(tesi)
En cap moment, no neg la necessària crítica a les iniciatives de la UIB, perquè precisament són els debats i la confrontació d’idees el que ens farà créixer com a societat, però crec que tot plegat s’ha desencadenat de manera precipitada i que hi ha mancat un debat serè a la proposta. Ara mateix ja no hi cap, perquè Nadal ha volgut evitar la polèmica.

  • Recursos de modalització (negreta i subratllat)
  • Arguments del consell de la UIB (gris)
  • Arguments en contra del DHC a Nadal (blau)
  • Contraarguments de l’autor (blau i negreta)

ARGUMENTS CONTRARIS EXTRETS D’UN ARTICLE D’OPINIÓ DE SEBASTIÀ ALZAMORA (Arabalears, Rafa Nadal, o com tenir seny per qui no en té).

Rafael Nadal no pot ser doctor honoris causa perquè la seva activitat no té relació directa amb la ciència, les arts, les humanitats ni el coneixement, que són les àrees a les quals tradicionalment s’atorguen els doctorats honoris causa. Nadal no es dedica a res d’això, sinó a l’esport. Que és una activitat tan honorable com les mencionades, però que té el seu propi sistema de guardons i reconeixements.

Concedir un doctorat honoris causa a un tenista seria tan fora de lloc com premiar-lo amb un Oscar, en la mesura que la seva labor, per admirable que sigui, no té res a veure amb el cinema. Resultaria igualment inadequat, i surrealista, que un científic o un artista fos reconegut amb un trofeu Roland Garros.

 

Connectors d’un text argumentatiu

A favor i en contra (de les setrilleres)

EMPAR MOLINER | 11/01/2014 Ara balears

Raons a favor de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. Finalment, als bars de menú, el líquid del setrill de l’oli i el del vinagre no es confondran, …………….. (CAUSAL) ja no tindran aquell mateix color sospitós i vintage. L’únic producte de brocanter de la taula seran, …………… (CONSECUTIU), els grans d’arròs de l’interior del saler (de l’època de Blasco Ibáñez).

2. És demagògic dir que és caríssim posar una ampolla d’oli a les taules, …………….. (CAUSAL) la llei no diu que l’ampolla hagi de ser monodosi. Diu que dugui etiqueta i que no es pugui reomplir, ……………….. (CONSECUTIU) pot ser una ampolla de dos litres a compartir entre les diverses taules. Els cèntims que això suposa són irrisoris.

3. A Itàlia, on els restauradors són tan honestos (o tan poc) com a Catalunya, ho fan i no passa res.

4. L’oli no és diferent del pa, del vi o de l’aigua; ……………..: (CONSECUTIU) per què no hauria d’anar convenientment etiquetat amb el nom del productor i la descripció del producte?

5. Qui es queixa d’aquesta normativa és qui es queixava de la normativa del tabac. Va en contra dels temps.

Raons en contra de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. La llei pressuposa que tots els amos de bar de menú són xoriços i que, ……………….., (CONSECUTIU) enganyen amb l’oli. És com quan et fan pagar el cànon de reproducció quan compres un cedé verge “per si de cas ets pirata”.

2. ………………. (CONCIDIONAL) hom creu que els amos de restaurant enganyen, hauria d’enviar inspectors de sanitat als restaurants i no obligar a treure els setrills, que són un disseny preciós i autòcton.

3. Les ampolles de vidre generaran molts residus, ……………….. (CONCESSIVA) siguin de litre.

4. L’única cosa que aconseguirà la normativa és que als bars de menú no hi hagi amanides. I que …………… (CONDICIONAL) n’hi ha, te’n cobrin suplement d’oli, com de pa.

5. …………… (CONDICIONAL) s’obliga a posar ampolles d’oli, per què no s’obliga també a posar ampolles de vinagre i pebreres? I a ensenyar quina aigua es fa servir per al cafè?

POSSIBLES SOLUCIONS

Raons a favor de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. Finalment, als bars de menú, el líquid del setrill de l’oli i el del vinagre no es confondran, perquè (CAUSAL) ja no tindran aquell mateix color sospitós i vintage. L’únic producte de brocanter de la taula seran, doncs (CONSECUTIU), els grans d’arròs de l’interior del saler (de l’època de Blasco Ibáñez).

2. És demagògic dir que és caríssim posar una ampolla d’oli a les taules, ja que (CAUSAL) la llei no diu que l’ampolla hagi de ser monodosi. Diu que dugui etiqueta i que no es pugui reomplir, de manera que (CONSECUTIU) pot ser una ampolla de dos litres a compartir entre les diverses taules. Els cèntims que això suposa són irrisoris.

3. A Itàlia, on els restauradors són tan honestos (o tan poc) com a Catalunya, ho fan i no passa res.

4. L’oli no és diferent del pa, del vi o de l’aigua; així doncs: (CONSECUTIU) per què no hauria d’anar convenientment etiquetat amb el nom del productor i la descripció del producte?

5. Qui es queixa d’aquesta normativa és qui es queixava de la normativa del tabac. Va en contra dels temps.

Raons en contra de retirar les setrilleres dels restaurants:

1. La llei pressuposa que tots els amos de bar de menú són xoriços i que, per tant, (CONSECUTIU) enganyen amb l’oli. És com quan et fan pagar el cànon de reproducció quan compres un cedé verge “per si de cas ets pirata”.

2. Si (CONCIDIONAL) hom creu que els amos de restaurant enganyen, hauria d’enviar inspectors de sanitat als restaurants i no obligar a treure els setrills, que són un disseny preciós i autòcton.

3. Les ampolles de vidre generaran molts residus, encara que (CONCESSIVA) siguin de litre.

4. L’única cosa que aconseguirà la normativa és que als bars de menú no hi hagi amanides. I que si (CONDICIONAL) n’hi ha, te’n cobrin suplement d’oli, com de pa.

5. Si (CONDICIONAL) s’obliga a posar ampolles d’oli, per què no s’obliga també a posar ampolles de vinagre i pebreres? I a ensenyar quina aigua es fa servir per al cafè?

(Text modificat)

Comentari d’un text argumentatiu

Article d’opinió: Assange, els secrets i els antiestatalistes, Pere Antoni Pons

CARACTERÍSTIQUES EXEMPLES

Estructura: la introducció (on es planteja el tema, la tesi que hom pretén defensar o rebatre), el desenvolupament (on es presenten de manera coherent els arguments, els subarguments, els contraarguments) i la conclusió (que funciona com a síntesi del que s’ha dit i com a reforçament del punt de vista exposat).

Introducció: 1r paràgraf. Desenvolupament: del 2n paràgraf fins al darrer. Conclusió: Les 9 línies darreres.Tesi inductiva (la tesi s’anuncia al final). Anticipació de la tesi: “L’acceptació sense matisos que els secrets d’estat mai no poden ser revelats és perillosíssima”.
Tesi: proposició que hom enuncia i es proposa mantenir. Sostenir una tesi. Els secrets d’estat només haurien de ser inviolables en una situació límit.
Tipus d’arguments:

  • d’exemples,
  • d’analogia,
  • d’autoritat,
  • deductiu,
  • del benefici,
  • de quantitat (dades o estadístiques),
  • emotius,
  • valors compartits.

Exemples sobre tipus d’arguments (Argumenta)

1r argument liberal: el secretisme dels estats és necessari per al seu bon funcionament (i per a la seguretat i el benestar de la ciutadania). 2N paràgraf.1r contraargument: concedeix un poder total i absolut sobre les informacions de què disposam els ciutadans rasos (argument de perjudici). És, per tant, una desactivació de l’autonomia individual, i una mutilació de la nostra capacitat crítica com a ciutadans informats i vigilats. (argument de valors compartits).Argument de valors compartits: És lògic que els ciutadans (sobretot intel·lectuals i periodistes no permetem que els estats funcionin en la foscor i que exercim de contrapès. És el que dóna vigor a la llibertat i la democràcia de les societats obertes.

2n argument liberal: les filtracions només serveixen per constatar obvietats.

2n contraargument: per la mateixa regla de tres, no caldria tornar a parlar mai més de polítics corruptes. (Argument d’analogia).

3r contraargument: saber les coses no basta, també convé recordar-les de tant en tant.

Argument d’exemple: l’Aglaterra de Churchill defensant tota sola la democràcia europea contra els nazis, no els EUA de Bush combatent a l’Iraq i a l’Afganistan.

Connectors que estableixen relacions de tipus lògic (adversatius, consecutius, causals, finals, concessius, distributius, continuatius…) i també els que marquen ordre (en primer/segon…lloc, d’una banda… de l’altra…, per acabar, etc.)

Perquè, per tant (3r paràgraf) Però també (4t paràgraf)A més (5è paràgraf)
Dixi personal: marques lingüístiques que denoten la presència de l’emissor i del receptor o receptors (pronoms personals, fórmules de tractament…). Vull dir (4t paràgraf)permetéssim, exercíssim (4t paràgraf)– diuen – (5è paràgraf)ja sabem (5è paràgraf)

La subjectivitat s’expressa també amb elements lèxics de caràcter valoratiu: (adjectius:) magnífic, interessant, deplorable, discutible ; (substantius:) admiració, lleialtat, llàstima ; (verbs:) merèixer, lamentar, desprestigiar, felicitar ; (adverbis:) , malament, feliçment

Nom de caràcter valoratiu: sacralització. Adverbis de manera: religiosament. Adjectiu: obscurantista. (1r paràgraf) Adjectius: perillosíssima, total i absolut. Nom: mutilació (metàfora) (3r paràgraf)

Hi abunden els verbs de dicció (relacionats amb el paper de l’emissor i amb l’operació argumentativa): dir, declarar, afirmar, pensar, opinar, considerar, creure, suposar, assegurar, deduir, concloure, causar, motivar, produir, resultar…

Vull dir, haurien d’exposar (paràgraf 4). Diuen, tornar a parlar (paràgraf 5)

Recursos que serveixen per atreure l’atenció del receptor, cercar la identificació del lector i per fer l’argumentació més convincent: cites, referències i comentaris d’altres textos, interrogacions retòriques3, contraposició d’idees, ironia, paral·lelismes, repeticions (insistència), mots amb un sentit especial (marcat amb les cometes), relats il·lustradors, exemples, hipèrbole, etc.

Ironia: qualsevol diria que el virus del comunisme s’ha propagat entre els intel·lectuals liberals d’Occident.Ús de la primera persona plural: permetéssim, exercíssim.Repetició; És lògic… però també és lògic… (paràgraf 4).

El dialogisme es manifesta a través de la polifonia textual, explícita (diverses veus que defensen la tesi i l’antítesi) o implícita (una única veu que incorpora la veu que defensa l’antítesi per refutar-la). La polifonia va associada a la intertextualitat (citacions, referències i comentaris d’altres texts o seqüències).

Els arguments dels liberals. La pregunta: vull dir amb això que els estats haurien de ser sempre transparents, i que haurien d’exposar a la llum pública tot el que fan?“les guerres són brutes i la diplomàcia és cínica” (5è paràgraf)

Bibliografia: Programa d’ensenyament de llengua catalana (caib), Comentari de textos (Cuenca, Maria J.)

Text argumentatiu sobre el joc

Josep M. Espinàs a <<Tribunal Popular>>, 1989

Espinàs: Prometo dir el que jo crec que és veritat.

Advocat: no li sembla que s’ha teoritzat massa a propòsit del joc?

E: (I avui es continua, aquí, fent això). Hi ha una literatura que parla del jugador viciós (és lògic, perquè és dramàtic). Normalment no és parla del joc com a fet normal, sinó com a vici. Quan hi ha un escàndol, se’n parla com passa en altres terrenys de la vida.

El perfil del jugador no existeix (com tampoc no existeix el perfil de l’afeccionat al futbol) i cal distingir-lo del jugador patològic.

A: Vostè ha dit que l’ésser humà és jugador per definició.

E: Hi ha instints humans, són bons i configuren la condició humana: formen part de la nostra possibilitat de viure . L’instint de supervivència no es discuteix, el que està malament és que per aquest instint et puguis menjar una altra persona.

A: Vostè juga, senyor Espinàs?

E: Jo juc com a jugador normal. Exemple de joc: rifa de Nadal (“qui no juga a la rifa de Nadal?”). No és delicte ni pecat jugar.

FISCAL: Habitualment han estat màfies les qui administren el joc, excepte quan ho ha fet l’administració: (intercanviabilitat) així doncs, quan l’administració es beneficia o administra el joc, actua com una màfia.

E: Poso en dubte la paraula màfia, és una paraula equívoca. Si el joc està controlat, millora.

F: Tenim una administració criptomafiosa?

E: L’administració no és criptomafiosa. Jo no tinc per què defensar l’administració. No puc entrar en un joc de desqualificacions. (L’he feta jo, l’acusació).

F: L’acusació que l’administració, en relació al el joc, pot ser criptomafiosa s’ha fet recentment.

E: Si hi ha dit “pot” hi guanyem bastant, perquè tot pot ser: però discutim fets, no possibilitats.

  1. Com creus que s’ha defensat, l’acusat? Per què?
  2. Quin recurs retòric empra Josep M. Espinàs en l’oració subretxada?
  3. Quina és la intenció d’Espinàs en les oracions en negreta?
  4. Quin tipus d’arguments empra l’escriptor en els fragments en blau? I en el vermell?
  5. L’argument al qual recorre el fiscal (de color gris), en què es diferencia dels anteriors?
  6. La darrera frase en cursiva d’Espinàs, per què és útil des d’un punt de vista argumentatiu?

Proposta de solucions del Comentari de text de 2010

Llegiu atentament el text i responeu les qüestions plantejades.

Quan   un   infant   europeu   surt   fotografiat   al   periòdic,   li codificam   el   rostre,   per  salvaguardar   el   seu   dret   a   la intimitat.   Tenim   un   defensor   del   menor   que,  en   cas contrari,   ens   cridaria   l’atenció.   Els   pares,   per   la   seva banda,   podrien   dur-nos   davant   la   justícia   i   obtenir   una indemnització   que   compensàs   la   criatura   per   l’exposició mediàtica.   La   foto   que   veuen   es   va   publicar   el   27   de
juliol.   El  rostre   de   la   criatura   estava   descodificat   perquè es   tractava   d’un   nen   africà,   de   Níger,   crec,   tant   és.   Per atemptar   contra   un   dret   individual,   primer   necessitam tenir   un   individu,   un   subjecte   amb   identitat,   un   ésser humà  amb nom  i   cognoms.  Aquest  petit  no  en  tenia.   Era un   dels   cinc   milions   de   persones   afectades   per   la   fam. Una formigueta, vaja. Potser quan aparegui aquest article hagi mort. Li deu importar, a ell, que el codifiquem o que el deixem de codificar…

Observin  bé  la   foto.   La  criatura   té   la   mà  dreta  sobre   un  regle   en  què  acaben   d’amidar  els seus  centímetres,  perquè  tot,  en  el  seu  món, s’amida  en  centímetres.  La línia   que  separa la vida   de   la   mort,  en   la   major   part   d’Àfrica,   és   centesimal.   Sobreviuen   amb   tres   o   quatre centímetres de llavors diàries i amb cinc centilitres d’aigua. Quan moren, més que morir en tal  i en  tal  altre, han mort uns centímetres  de  mascle, o de femella,  o d’ancià,  o de persona madura. Hi ha en el món excedents agrícoles per donar i per vendre, però no hem trobat la manera de  distribuir-los,  per  l’amor de  Déu. Deuen  haver  observat que  el nen  descodificat té el cap deformat i molt gros en relació amb el cos. És un dels símptomes del raquitisme,a més   de   les   cames   arquejades,   i   el   denominat   «pit   de   colom»,  i   les   protuberàncies   de   la caixa   toràcica,   també   anomenades   «rosari   raquític»   per   raons   evidents.   Si   no   es   talla   a temps,   el   raquitisme   produeix   en   la   columna   vertebral   deformacions   que   inclouen l’escoliosi   o la   cifosi.  Altres símptomes  són  enrampades musculars,  creixement  deficient  i baixa   estatura.   Atès   que   es   tracta   d’una   malaltia   dels   ossos   ocasionada   per   la   falta   de vitamina D,   del  calci  i  del fosfat, es  pot  combatre a força  d’ingerir  peix, fetge  i  llet, a més de l’exposició moderada al sol. Sabem pràcticament tot el que cal saber sobre e lraquitisme, inclosa la manera de prevenir-lo i de curar-lo, però la lluita contra el terrorisme, contra l’eix del mal, tot just ens deixa forces per a aquestes menudeses.

Una  altra   cosa   que   ens   lleva   moltes   energies   és   el   combat   contra   l’obesitat,   que   podríem qualificar   de   raquitisme   invers.   Afortunadament,   el   mateix   dia   en   què   va   aparèixer   el negret   descodificat,   vàrem   veure   al   periòdic   una   notícia   segons   la   qual   uns   científics catalans   havien  aconseguit   un  20  per  cent  de  pèrdua  de  pes  en  rates  gràcies  a  un  compost inicialment   pensat   per  combatre   la   diabetis.  Si  la   fórmula   produís  els  mateixos   efectes  en
els   éssers   humans   que   en   les   rates   (fet   que   és   molt   probable,   ateses   les   semblances   entre ambdues   espècies),   aviat   disposaríem  d’un   fàrmac   que   ens   deixaria   esculturals.   Quan   es resolgui   el  problema  de  l’obesitat   en  el  primer  món,  potser  afrontem  el   de  la   primor  en  el tercer. Cada cosa al seu temps.

Juan José Millás   Enllaç amb l’examen i les preguntes

1. Posau un títol al text que n’expressi la idea principal. Després argumentau la resposta (màxim 5 línies). (1,5 punts)

2. Feu un resum del contingut (màxim 5 línies). (2 punts)

3. Identificau les idees principals i les idees secundàries. (1,5 punts)

4. Responeu les qüestions següents relacionant-les amb els continguts del text i argumentant les respostes: (3 punts)

a. A què es refereix l’autor quan indica «La criatura té la mà dreta sobre un regle en què acaben d’amidar els seus centímetres, perquè tot, en el seu món, s’amida en centímetres».

b. Són els mateixos els drets de la infància als països pobres que als països rics?

5. Feu una valoració crítica del text. (2 punts)


PROPOSTA DE SOLUCIONS

1. La fam un problema de segona: el tema principal és la poca consciència que hi ha al primer món respecte a la fam en el tercer, encara que l’autor també fa referència a altres temes com: la poca consideració que es té a l’hora de publicar fotos de nins que pateixen fam a l’Àfrica o també al raquitisme.

2. Resum: La vida d’un infant no té la mateixa importància depenent d’on visqui. Al Tercer Món, la fam s’ha convertit en una simple qüestió de dades i no s’afronta a causa de la poca consciència que se’n té al Primer Món, que viu immers en temes menys importants com l’obesitat.

3. Idees principals i secundàries:

1. La diferent importància que es dóna a un infant depenent d’on viu.

1.1 Desigualtat a l’hora de respectar els drets depenent del lloc de naixement.

1.1.1 La foto publicada del nen africà sense codificar.

2. La fam al Tercer Món.

2.1 La fam convertida en una estadística que deshumanitza el problema.

2.2 La vida s’aguanta d’un fil en la major part d’Àfrica.

2.3 Els excedents agrícoles no es distribueixen correctament.

2.4 El raquitisme com a malaltia associada a la fam i les seves conseqüències.

3. La manca de conscienciació al Primer Món respecte a fam.

3.1 Problemes del Primer Món: el terrorisme, l’eix del mal, l’obesitat.

3.2 Crítica a l’actitud humana per la seva manca de solidaritat.

3.3 Ironia respecte a la voluntat de solucionar el problema de la fam al tercer món.

3.3.1 L’obesitat és un problema prioritari.

4. A: El marge entre la vida i la mort, a Àfrica, és molt petit perquè les racions diàries de menjar i aigua són molt esquifides i la mort de qualcú té una valoració estadística més que personal.

B: Haurien de ser els mateixos, però, als països pobres, la precarietat de la vida i les limitacions sanitàries, educatives, polítiques, etc., fan que els infants es vegin molt més desemparats, fins i tot davant problemes que, als països rics, semblarien ínfims. Per això, no es poden dura a terme drets bàsics com una escolarització general, una alimentació que els garantesqui la salut...

5. És un article d’opinió i, per tant, un text argumentatiu en què l’autor expressa la seva opinió respecte el tema de la fam i intenta convèncer el lector de la seva tesi. Està dividit en tres paràgrafs que equivalen a la introducció, desenvolupament i conclusió. A partir d’una foto d’un nin de Níger (suport no verbal) que pateix raquitisme, Juan José Millás desenvolupa temes com la fam al tercer món i la manca de conscienciació dels països rics.

En el segon paràgraf, posa l’exemple del regle, que li serveix per desenvolupar el tema de la vida a Àfrica comparada amb l’Europea.

Alguns dels seus arguments es basen en la comparació de la situació entre el primer món i el tercer per tal de commoure el receptor:

  • Codificació del rostre de l’infant per salvaguardar el dret del menor, però si es tracta d’un nen de Níger no.
  • Raquitisme (3r) i obesitat, excedents agrícoles per donar i per vendre (1r).
  • S’inverteix en la lluita contra el terrorisme i es menysprea la fam al món.

En frases com: <<però no hem trobat la manera de distribuir-los, per l’amor de Déu>> es nota clarament el lèxic subjectiu de tipus avaluatiu respecte al tema. O el recurs de la ironia al final del text: <<Quan es resolgui el problema de l’obesitat en el Primer Món, potser afrontem el de la primor en el Tercer>>. Fins i tot, la ironia arriba a convertir-se en una frase molt directa, tot jugant amb la connotació de la paraula “rates”, que ens pot semblar excessiva: <<Si la fórmula produís els mateixos efectes en els éssers humans que en les rates (fet que és molt probable, ateses les semblances entre ambdues espècies)>>.

Així mateix, crec que dóna massa informació sobre el raquitisme per ser un article d’opinió.Des del meu punt de vista, estic d’acord que no es té prou en compte el problema de la fam. Segons el famós economista A. Oliveres, moren prop de 60 mil persones de fam cada dia. Per tal de solucionar aquest tema es podria condonar el deute extern d’aquests països, dedicar el 0’7 per cent del PIB a la cooperació o ajut al tercer món (…)

D’altra banda, tracta els països rics d’insolidaris en general i no fa referència a les empreses que se n’aprofiten, de la pobresa, o dels defectes del neoliberalisme o als governs corruptes d’alguns països africans.

La retòrica i el text argumentatiu

Exemple d’argumentació: Monòleg en què Antoni s’adreça al poble de Roma, que està convençut que Brutus ha fet bé matant Juli Cèsar. (A partir de Juli Cèsar de W. Shakespeare, la pel·lícula és de 1950 i l’actor Charlton Heston).

Fragment del llibre La retòrica antiga, Lluís Pastor. Enfrontament entre Tísies i Còrax.

<<Després d’haver dedicat Còrax un bon nombre d’hores a formar Tísies en l’ús de la paraula pública, Tisies va decidir no pagar-li el preu acordat per les seves lliçons. Còrax, contrariat, va presentar un plet contra Tísies. En el tribunal, Tísies va obrir el foc: “Què vas prometre ensenyar-me, Còrax?”. I el mestre va respondre: “L’art de persuadir qui vulguis”. Tísies, que havia aprofitat bé cada paraula que el seu mestre li havia ensenyat, va proposar un dilema: “Doncs bé: o m’has ensenyat bé aquest art i llavors et persuadiré que no has de cobrar els teus honoraris, o, si no et convenço, voldrà dir que no me l’has enseyat i llavors res no et dec”. I Còrax va respondre: “Si aconsegueixes convèncer-me que no cobri, has de pagar-me, ja que hauré acomplert la meva promesa. Mentre si, al contrari, no ho aconsegueixes, m’hauràs de pagar amb major motiu encara ja que les meves raons s’hauran imposat”>>.

Vocabulari

Exordi
[1460; del ll. exordium ‘començ d’un teixit; principi’, der. de ordīri ‘teixir’]
m LIT Introducció d’una composició literària.

Epíleg
[del gr. epílogos, íd., der. de epilégō ‘afegir al que s’ha dit’]
m 1 RET En retòrica grega, última part del discurs que tendeix a moure l’auditori amb eficàcia especial.

TÍSIES CÒRAX
Tesi  No és just pagar el preu acordat per les lliçons  És de justícia cobrar la feina feta
Arguments  Si m’has ensenyat bé et persuadiré de no cobrar.Si no et convenç, no m’has ensenyat bé i no t’he de pagar.  Si em convences, m’has de pagar perquè t’hauré ensenyat bé.Si no ho aconsegueixes, m’hauràs de pagar perquè les meves raons s’hauran imposat.