El text narratiu (exemple comentat)

Exemple comentat en PDF

Comentari de text de C2: fragment de Jo confesso

Aquest text de l’examen es correspon amb les primeres pàgines del capítol 29 del llibre.

Aquest text que comentarem és un fragment adaptat de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, en què l’autor demostra un domini excel·lent de les tècniques narratives i de la polifonia sense que se’n ressenti la cohesió textual. Tot i ser un text eminentment narratiu també incorpora seqüències dialogades. El tema del text és el retorn del protagonista al món íntim de ca seva mentre ordena la biblioteca amb un amic.

El text no s’ajusta a l’estructura tripartida de la narració, ja que no hi ha pròpiament una introducció ni tampoc cap conclusió: la història ja està desenvolupada o també es pot dir que comença in media res. (Cal tenir en compte que només llegim una petita part d’una novel·la de mil pàgines.) D’altra banda, cal fer esment al fet que pràcticament mig text, la part final, és dialogat. Això no obstant, podem considerar-lo com a narratiu, perquè la intenció és explicar una història, no intercanviar informació, com s’esdevé en els texts conversacionals prototípics.

Com ja hem esmentat abans, el tema és el retorn d’Adrià Ardèvol a ca seva, fet que evoca reminiscències de la infantesa i del poc afecte que li transmeteren els pares. L’ordenació dels llibres fa que es descrigui parcialment la casa, que sembla que esdevendrà una espècie de biblioteca: <<al despatx hi deixaria els manuscrits…>>; <<als dormitoris dels pares hi van encabir la poesia…>>; <<a la seva habitació del nen… els llibres d’història>>; <<els tres llargs corredors del pis es van dedicar a la prosa literària…>>. Així doncs, la mateixa estructura de la casa ajuda a cohesionar el text.

Respecte al tema, convé remarcar la importància de les referències que es fan, perquè els coneixements enciclopèdics ens ajudaran a llegir amb més profunditat algunes parts del text. D’una banda, són evidents les referències bíbliques a partir del segon paràgraf i que segueixen, ordenades cronològicament, amb les de Plató i Pèricles (la Grècia clàssica), per acabar, al final del text, amb una enumeració d’autors contemporanis (<<Wellek, Warren, Kayser, Berlin, Steiner, Eco…). D’altra banda, s’empra l’estil del Gènesi i la intertextualitat per explicar els fets: <<I es va fer la llum>>; <<i van separar les aigües de baix de els de dalt i fou el firmament…>>; <<i va fer apartar les aigües>>; <<li va posar el nom de terra, i de les aigües en digué mars oceans>>. Justament, aquest estil adoptat del Gènesi també ajuda a donar una certa cohesió textual. La isotopia a l’hora de parlar de llibres és freqüent i ajuda a donar unitat temàtica al text: manuscrits, incunables, llibres, diccionaris, llibres d’història, prosa literària, assaig literari, etc.

L’estructura es basa sobretot en la polifonia. Tot i la diversitat de recursos narratius, crec que podem dividir el text en dues parts: la primera, formada pels tres paràgrafs inicials, i la segona, en què predomina l’estil directe. Respecte a la primera, és remarcable l’ús del discurs indirecte lliure, és a dir, el canvi en el sistema deíctic (l’ús de persones gramaticals) sense emprar marques gràfiques de citació. Per exemple, al començament, l’Adrià s’identifica tant amb la tercera persona com amb la primera: <<s’havia tret un pes de sobre (…) totes les mares del món menys la meva (…) m’emociono i calculo>>. Aquests canvis de persona gramatical són presents durant tot el text.

Respecte a la segona part, cal tenir en compte que els enunciadors corresponents al xèrif Carson i a Àguila Negra no corresponen a persones, sinó que són juguetes amb què el protagonista va mantenir converses de petit i que encara n’hi mantén; així doncs, vendrien a correspondre’s amb una espècie de consciència. Com que l’estil directe mira de ser fidel a l’acte de parla, podem notar com es manifesten característiques pròpies de l’oralitat com els vocatius (hau), les estructures de pregunta i resposta, les frase inacabades (Si saps rus…) i breus (Ara tinc molta feina).

Pel que fa a recursos estilístics, ja hem esmentat l’estil bíblic i solemne que es manifesta en els primers paràgrafs (<<I va convocar l’amic>>), que contrasta amb l’estil dialogat –concís i col·loquial – entre els dos amics, l’Adrià i en Bernat. Respecte a la personificació o la veu de la consciència del protagonista que es manifesta a través dels dos ninots, podem dir que, encara que sigui breu, s’adequa al llenguatge infantil i també un poc rude (<<Hau>>, <<Què>>). Cal suposar que en Bernat no és conscient d’aquest diàleg i que l’Adrià el manté en secret: <<T’avergonyeixes de nosaltres?>>.

Hem vist, doncs, com l’autor aconsegueix redactar un text cohesionat i coherent amb una gran mestria narrativa, tot i la complexitat tècnica dels diversos jocs narratius que proposa al lector, que ha de fer una lectura atenta si vol capir tota la informació del text.

Definició de conceptes:

Polifonia: Combinació en un mateix text de diferents veus o punts de vista. Es produeix quan no coincideix l’autor o emissor (subjecte del món real) amb el locutor (subjecte discursiu) i l‘enunciador (subjecte-punt de vista: expressió per part del locutor d’un punt de vista singular, amb el qual pot identificar-se o no; pot venir donat pels personatges).

Cohesió textual: és la propietat per la qual hi ha uns lligams entre els diversos elements de la manifestació lineal del text: sintagmes, oracions, paràgrafs, etc. Aquests lligams reflecteixen el desenvolupament informatiu del text i es materialitzen en unitats i relacions sintàctiques i semàntiques.

Intertextualitat: la remissió a la relació entre les veus de textos diferents.

Bibliografia:

• La lingüística textual aplicada al comentari de textos. Glòria Bordons, Josep M. Castellà i Elisabet Costa. Universitat de Barcelona.
• Comentari de text. Maria Josep Cuenca. Edicions Bullent.

Al minut 9 i mig d’aquest vídeo, l’autor fa referència al recurs de <<la fragilitat de la persona narrativa>> (estil indirecte lliure).

El narrador

Sobre el concepte de narrador:

El text no és sinó el monòleg del narrador, el qual cedeix la paraula als personatges quan vol i durant l’extensió que vol; pot reproduir literalment allò que el personatge ha dit o pensat, pot parafrasejar-ho o limitar-se a informar-ne al lector.

Quan el narrador fa que cedeix la paraula al personatge i el cita literalment tenim el discurs directe, que és el tipus més proper a la (fictícia) realitat de l’acte de parla o del pensament. El discurs directe és el procediment fonamental del diàleg o del monòleg, normalment introduït o emmarcat pel discurs del narrador i destacat mitjançant recursos gràfics.

El monòleg és el discurs que el personatge s’adreça a si mateix. El diàleg, en què intervenen dos o més personatges, té funcions diverses a la narració; serveix perquè expressin pensament i emocions, motius i objectius, però, també proporciona indicacions i comentaris d’accions, descripcions d’éssers o llocs, etc.

En el discurs indirecte el narrador incorpora al seu propi discurs les paraules o pensaments del personatge, la qual cosa li permet de condensar o de parafrasejar, d’alterar en suma, el discurs d’aquell si li convé. El discurs indirecte ofereix al narrador un procediment eficaç per informar amb gran economia.

Més fidel a les paraules o els pensaments del personatge és el discurs indirecte lliure, el discurs del qual continua subordinat sintàcticament al del narrador, però s’acosta en altres aspectes a la literalitat del discurs directe, per bé que no usa marques gràfiques de citació. De vegades, es pot confondre amb el monòleg interior. Exemple del llibre Jo confesso de Jaume Cabré: <<Sobretot ara que mirava enrere, l’Adrià Ardèvol s’adonava que ni quan era petit no havia estat un nen petit. Va enxampar totes les precocitats possibles, com d’altres agafen refredats i infeccions. Em faig pena i tot. I això que no sabia… >>

El monòleg interior (discurs immediat) comporta la desaparició de la veu del narrador i, doncs, l’accés directe del lector al pensament del personatge, més encara, a la seva consciència, per tal de presenciar sovint el naixement del pensament.

El narrador, independentment de la persona gramatical, pot ser:

• Homodiegètic: és un personatge de la història. Autodiegètic: si és el protagonista.

• Heterodiegètic: no és un personatge de la història.

Els nivells narratius:

• Extradiegètic: el fet de narrar. Narrador típic.

• Intradiegètic: la història, el món de la ficció. (El personatge)

• Metadiegètic: històries dins una altra història.

Classificació de narradors:

1. Extraheterodiegètic: narrador que conta la història des de fora i no hi està implicat. Per exemple: Homer.
2. Extrahomodiegètic: (narrador testimoni) des de fora de la història conta fets que ha viscut en qualitat de protagonista o testimoni. Exemple: el Dr. Watson responsable de contar les aventures de Sherlock Holmes o mossèn Mayol a Bearn.
3. Intraheterodiegètic: un personatge que conta una història en la qual no participa. Per exemple: Sherlock Holmes exposant la solució del crim que ha investigat.
4. Intrahomodiegètic: un personatge que conta la seva pròpia història. Exemple: Ulisses en els cants IX- XII de l’Odissea.

Una altra classificació (extreta del PELC):

• El narrador intern intervé en la història (n’és un dels personatges) i fa servir la primera persona. Pot ser protagonista o bé personatge secundari.
• El narrador extern no intervé en la història i fa servir la tercera persona (o, molt rarament, la segona). Pot  ser un narrador omniscient, que ho sap tot sobre els personatges (què fan, què pensen, què senten… en qualsevol moment); un narrador observador, que només narra allò que es veu i que se sent, com una càmera; un narrador editor, que fa veure que l’obra no l’ha escrita ell, sinó que l’ha trobada o la hi han donat i es limita a editar-la (pot ser un manuscrit, unes cartes…); etc.

D’altra banda hi ha el narratari (a qui s’adreça la narració), que pot ser:

• Extradiegètic: el destinatari de la carta de Mossèn Mayol a Bearn.

• Intradiegètic: el narrador intradiegètic conta una història (dins la història) a un altre personatge.

Introducció a la teoria de la literatura, Joan Abellan, Pere Ballart i Enric Sullà. Angle editorial.

Diegètic > diegesi: successió rigorosament cronològica dels esdeveniments d’un relat.

Hetero-: altre que l’habitual o normal. Dieferent entre ells. Homo-: el mateix, igual.

Extra-: fora. Intra-: dins.

Activitat de comprensió: De quin tipus de narrador es tracta?

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera. (Traducció de Joan F. Mira)

Aquí trobareu la resta del cant.